L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Redòs per a la serenitat municipal

6 de febrer de 2009
Sense categoria
5 comentaris

LA VAIG VESTIR COM DE PAQUISTANESA

A tall d’homenatge a Miquel Bauçà

Fa molts anys s’havien conegut i s’havien discutit. Una vegada mumare va estar a punt de llençar-li un passapuré pel cap. Tots dos compartien un cognom amb l’atzar.
          Vostè és un pocavergonya li va dir, malfiada de la cara d’indi navaho del poeta felanitxer. Per començar. Ell insistia a quedar-se a dormir dins la meva habitació; jo tenia 16 anys. Va precisar que s’ajauria damunt l’estora.
          El meu pare va intervenir per fer-li veure que allò no era correcte, i li va proposar d’allotjar-se a casa d’un germà seu. El cas és que el germà navegava i en aquells moments era per devers Corfú. La cara d’indi navaho d’en Miquel tampoc no va complaure la dona del meu oncle navegant.
          Sempre per tranquil.litzar, en Miquel va dir al meu pare que era quasi capellà, però que havia sortit del seminari quan li faltava poc per poder dir missa. Els meus pares no eren religiosos i això els va acabar d’inquietar.
          Els capellans no hi tenen cap feina a l’habitació de la nostra filla, tret que els hàgim enviat a demanar per extremunciar-la.
          Llavors, ell va amollar que era un home casat.
          Vaig haver de demanar ajutori a l’oncle poeta: Antoni Seguí Bennàsser. El qual tampoc no em va ajudar.
          Aquell dia mumare m’advertí que no podria florir tal com granava, i desgraciadament no se va errar. Li havia d’haver fet més cas.
          Dels dos, mumare em va mostrar les paraules i el seu combat i en Miquel la seva exhibició i les nefastes conseqüències de no saber-la governar; ell va saber controlar més les paraules que els actes, mentre que ella només xerrava quan era ben necessari. Si no escorxava un gatí, si no escatava un peix, si no feia un arròs o escurava. Solia tenir pocs ajudants, només mun pare. No anava de pardaleries, no hi podia anar.
          Després d’aquella escampadissa de pètals grocs la vaig abraçar amb totes les meves poques horces i me’n vaig tornar a la clínica, ja que no m’havia deixat lloc al seu costat, on m’hauria quedada per rescabalar el temps i les paraules que ens havien furtat durant la llarga caminada.
          Un cop a la clínica, una onada de violència salvatge em va frer potejar infitament la tovallola de la dutxa perquè no raspava.

  1. tamare no t’hagués volguda al seu costat un cop anada, et vol forta i viva i que ens enlluernis amb els mots que t’ensenyà, Xesca la benensenyada. Som ací, amb tu i tu amb el món sencer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!