Sorgit a empentes i redolons d’un hostal fosc
Bastaria que dugués una paraula per a cadascú d’aquells que ha d’escometre i ja hi hauria ebullició, alegria. Just que ens dugués un mot a cadascun ja podríem saber que, fins i tot quan no vetllam, l’onatge du notícies. Sense paraules l’ànima no es mostra.
Silenciós com un frare que no vol trencar els vots, un nou dia pega un buf als estels com si fossin el sucre mòlt de l’ensaïmada. Fa la seva via amb el mateix pas que la lluna ha pautat damunt les verdes praderes que absorbiran els seus somnis, les seves hemorràgies.
Quan s’acabarà tanta fredor els matins, tanta boira, i aquestes nits gèlides que amb el baf de les paraules produeixen caramells durs com estalagtites? Es tornarà a acostar a la meva pell el mar qualque vegada?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només falten dinou dies per la primavera…
un bes, cara Ics.
no deixis que l’ànima s’entristeixi, la teva és forta, viva i ens vivifica. El que has escrit és magnífic, i trist. Hi ha focs que esperen l’hidroavió… Una abraçada i bona nit!
No deixis que la fredor de fora t’entri dins. Si el que t’angoixa és la mort pensa que és la seva feina rondar-te però ja li pots dir que sense que sigui res personal la teva és viure.
Au, vinga amunt que les arrels dels pins tossuts donen per molt.
Joan
la primavera s’apropa pas a pas fent girar la roda de la vida.
Per mi aquest també està sent un hivern molt llarg, però s’ha de viure el que hi ha.
Sempre hi ha coses per fer, i si no me les invento.
Una càlida abraçada