L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Aquells dies de quan vostè va escampar de tant en tant em balden

Amb un esparadrap damunt el nas, jo a vostè no li podia dir que el jutge de Tarrella, el mateix que ens havia casat a Son Guillemet, aquells mateixos dies es va morir. Tots dos vàrem veure l’esquela al diari de forma simultània, quan esmorzàvem. Jo la vaig afinar al Diari de Mallorca; i just alçant una cella vaig corroborar que en Nofre, que llegia Última Hora, també l’havia descoberta. Però na Consuelo no se n’anava i jo m’havia de mossegar la llengua. A la fi l’al·lota li va fer un ris i tot d’una vaig migdir Aquest se’n va deixant les feines començades, i tot seguit vaig fer la precisió que havia estat alimentant l’esperança que ell mateix seria a temps de divorciar-nos: una broma que no li va fer gràcia. La reacció d’en Nofre fou la mateixa que si li haguessin fotut una pedrada pel cap i ell la tornàs en llegítima defensa i sense esperar resposta: talment retorna un boomerang.  La manca de recursos és molt pagada d’ella mateixa, molt docta; es va limitar a una sola frase: Ha parlat la simètrica. 
          Mirau qui parla de simetria, el vaig apunyalar. Més simètrics que tu i el teu germà ja no hi ha ningú altre.
 

He girat la cadira per tornar a veure la placa i sense aixecar-me, remenant el cul i movent els peus com si fossin dos rems, m’he atracada al vidre i he pogut veure que en Nofre, amb una motxilla a l’esquena de quan na Gabriela se n’havia anada a viure amb l’àvia Aurora, s’acomiadava d’en Diego amb una encaixada de mans. Però no m’hi he volguda entretenir perquè tot d’una ja he vist passar na Rafaleta coixeu-coixeu de bracet amb na Maurícia per davant el Papaya. Així he sabut que l’han trobada. M’he fregat els ulls sense avarícia, però per desgràcia, ben nets vull dir, els ulls m’han presentat la mateixa imatge d’una persona que, com vostè, no se va atrevir mai a presentar-se davant jo derrotada. Preferesc els humils com el seu fill Marçal com donya Mariana amb el cap tot ple de banyes com la senyora Fernanda com en Diego com totes les merdes pinchás en un palo del seu camarada Sebas com la petita que mira de pla els cucs de seda que capolen els seus ossos com la senegalesa que en aquest mateix instant fa rastes a la meva filla Gabriela, i així és com descobresc que ha tornada dels Estats Units tota lila de tatuatges. He torcat la banda de la vidriera per on els veig que passen. Ara en Nofre s’acosta a na Rafela i li dóna dues besades a les galtes i també s’hi acosta la cosina Maurícia, que no li va dir mai ‘padrineta jove’ i a na Rafela això la va fer viure sempre emmulada amb ella i aquesta era la causa que sense estimar-me gens va aprofitar que s’hagués mort mumare per castigar-la, quan tanmateix en Florentino ja l’havia posada dins la boca de tothom i, fora amagar-se que era un home casat, havia duit n’Adelina a Tarrella per posar les coses clares. Sort que en va sortir victoriosa gràcies al seu èxit a la ràdio i no m’havia haguda d’abandonar i havia pogut enviar doblers a les monges perquè tinguessin cura de mi, s’alleugeria na Rafela pensant encara en el gitano que l’havia llençada a la fama, en dia se n’hagué d’anar de Tarrella humiliada.

Don Marçal, digui’m què passa. I avui no em faria gràcia que em sortís amb ‘un ase per sa plaça’, no estic per coverbos. Faci el favor de contestar-me sense prendre’m el pèl. No trob el Ventolin, i això que he inspeccionat els enfonys més increïbles, com el congelador, la caixa forta, el bidet i els pomissons d’un garballó que hem posat dins el corral. Contesti, don Marçal, no faci orelles de cònsol. Vostè hi està ficadíssim. Estic segura que vostè ho sabia tot. Ara ja veig com era que feia tanta estona que havia perdut el remuc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!