L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

No sé si ja li vaig contar de quan na Maurícia compareixia dels apartaments o dels xalets, en  haver-hi canvis de clients, carregada de bossetes de trastets. En una ocasió gairebé va entapisar tot l’edifici d’oficines amb deixalles. Aquesta vegada jo em vaig posar malalta. Dormia malament i em despertava amb na Maurícia enmig del passe-par-tout  que li voltava el front: una escuma de bosses del súper fermades amb un nus per les nanses, per aconseguir el mateix efecte que fan les bombolles de la sabonera dins un cossi de bugada. I quan me la trobava al pàrquing de les furgonetes, que ja sortia amb les altres cap als apartaments Sagitari per atendre un canvi de grup, me n’enduia cada esglai que fumava amb pipa, un dels quals una vegada va provocar un accident. En veure-la sortir vaig frenar en sec i en Diego, que m’anava amorrat amb el mercedes, em va pegar. I per si això fos poc i encara per mirar d’adobar-ho va i comença a belar que ella m’havia vista i que tenia el pedal del fre pitjat fins baix, com era bo de veure amb tota la lluminària vermella posterior encesa com una hemorràgia damunt la grava; sent així, com era que li havia mucat. 

          Li haig de dir que aquests codolins grisos de la pedrera de Ca Na Siona tenen una força d’evocació don Marçal que a vostè el deixarien admirat. Troba de fer asfaltar el cobert de les furgos? És que vull controlar totes les meves rauxes o aquest pic em podrien fer envant.  Jo vaig baixar per dir-li que no volia sentir una mosca i vaig continuar a peu fins al despatx, després de donar instruccions a n’en Diego perquè se n’ocupàs. Ho va fer tan bé que  a l’oficina n’Esperanceta ja m’havia posat el Ventolín damunt la funda del portàtil i una tissana de tila ja entelava els ulls de madò Francisca del Tamarisco damunt l’obsessiva vidriera que expressa els nostres èxits d’una forma massa sensacionalista i exagerada. Si l’arquitecte italià que va fer una reinterpretació histriònica del vidre trencat de les ulleres de nedar s’hagués limitat a citar-lo textualment, tot podria ser més normal i lliscant. Però li vull fer notar coses que vostè no s’hauria pogut imaginar, perquè ni si a vostè li haguessin predicat damunt set trones l’abast que tindrien els mòbils no se n’hauria cregut ni un borrall. De fet, són ells els qui governen el món en realitat, i és gràcies a ells que hem pogut prescindir dels soldats. Ens hem quedat amb quatre generals només per poder dir que en tenim i per alegrar les festes amb una mica d’èpica, la qual és feta d’un material que un tedèum l’alimenta i li dóna consistència i sentit, i que una festa es limita a proporcionar-li amenitat i elegància, especialment si es tracta dels balls que les legacions diplomàtiques  anualment solen pautar amb pitreres condecorades. Quin efecte faria una ambaixada si no tingués un agregat militar que encarregàs els uniformes de gala al millor sastre? I quin respecte podrien tenir a un exèrcit que no incorporàs cada any mitja dotzena de peces noves de trinca comprades catàleg en mà en el decurs de l’última exposició d’armament pesant a Londres? Però el pèndol de la guerra i de la pau se’l reparteixen entre el mòbil i la programació de la tele, aquesta nova desgràcia que ens devasta. Perquè no fos una desgràcia bastaria girar la pantalla a l’enemic. Desgraciadament, però, la pantalla està girada a nosaltres i els seus ruixats electromagnètics són molt més destructius que si fossin amb àntrax. Tota la nostra gent ens han degenerada. Ens hauria convingut més inhalar gas mostassa. No li sabria dir en quin moment fou descobert sense cap dubte que podien produir la paràlisi cerebral de l’espectador i el seu electroencefalograma pla, però els ha donat tan bon compte que no crec que rectifiquin. Se n’admiraria vostè de veure que de les casernes n’hem fet centres per passar les vacances. 
          Tanmateix, don Marçal, el que temia de veres no era la sortida de na Maurícia, sinó la seva arribada quan acabàs, amb els fermalls de detritus .a punt de solfa, tot ben empaquetat: una nova capa de sèu atapeïda com un estucat, gradualment calcària i resseca, en procés de mineralització. Ara, dins el meu pensament, na Maurícia reapareix transmudada, pàl·lida i alisa. Estava malalta com aquells altres, d’una malaltia terrible, i de la qual jo n’era la causa: la cobdícia. No s’espanti, no és una malaltia de rics, jo tampoc no la tenia ni la tenc. Igualment, no és una malaltia de pobres: na Rafaleta mai no en va patir. Només se n’infecten els qui envegen els rics i volen fer igual que ells per esser igual, i s’equivoquen de mig a mig. 
          Quan la cosina va començar a comparèixer amb tot quant podia arreplegar jo ja feia estona que havia canviat les normes per acceptar una casa vacacional i posar-la de lloguer a Ruraltur.  Exigíem les parets nues i una llista de coses que havien de ser d’Ikea. Per exemple, dins els guarda-robes només hi podia haver penjadors de fusta. No faci la mitja mordala, vostè que es creu tan llest: ja sé que a casa seva no n’hi havia cap que no fos de fusta. El que vostè va estalviar-se són les carretades, les somades, les camionades de penjadors de plàstic dels que vénen amb les camises de confecció que m’he hagut de menjar durant tots aquests anys que vostè ha estat fent-se el suec. Crec que també li vaig parlar dels robots virolats: ara tots són metàl·lics, tots grisos platejats, tots iguals, com les carcasses de les pantalles de plasma i les dels ordinadors i tot aquest cabal. A l’empresa això està clar, els fantasmes només circulen per zones restringides, no es deixen veure gaire. Jo veia i no veia, tenia poques ganes d’informar-me. Sentia sorollets, cric-cric, no sé què li he de dir. No en feia cas. Sentia llenegar o sentia redolar, però debades vaig descobrir res mai que redolàs. Sentia corredissa, rialletes de befa, la sensació que m’escarnien en tossir, en travar-me. I una vegada que em vaig engrunar amb el calaix d’un comodí, varen esclafir rialles que pareixien mossegades. Vaig fer desaparèixer el comodí de davant la meva vista, però tot s’enverinava i tothora hi havia comodí, i encara hi ha comodí i sempre hi haurà comodí. Veia que en Nofre es feia amic dels qui em duien la contrària, començant per na Maurícia, la qual, de mica en mica, s’havia convertit en la seva cunyada. Era com una exclusiva. Ser cunyada dóna molt més estatus que ser cosina, és un grau de parentiu que jo no abastava. Tanmateix m’hi hauria haguda d’aferrar de consort, al parentiu, i de consort era més rebaixat, sobretot en el meu cas, on ja tenia vist i comprovat que justament ser la dona era ser el darrer mot del credo i era ser menys propi que ningú: una cosa que amb el temps en Nofre l’havia anat deixant ben clara. La sensació de perill em sortia de darrere cada porta que obrís; qualsevol cosa m’esglaiava: sobretot, perquè sempre era xavalla. Gènere devaluat per la mateixa poquesa que l’havia produït. Dos macolins del pàrquing posats d’una puta manera que m’angoixava, aïllats al centre d’una goma de cafetera. El pernil destapat i el tall ressec i obscur, la ganiveta clavada per la punta a la base de teka. No li vaig trobar mai, però ja el vaig mirar sempre amb aquella mitja rialleta descavalcada i periscòpica com l’ull d’un cranc sabater, més pendent de l’any que ve que  d’enguany, robotitzat i cec. El seu aplom devia més a la mecànica que a l’equilibri emocional, no patia desgast, mentre que jo m’escalfava els cascos calculant les probabilitats d’èxit que  el seu programa podria arribar a tenir. Jo el trobava ridícul i patètic, era això el que em feia patir, i no el risc.

          De tant en tant provava de conversar-hi, però ell havia optat per no respondre, veia que les paraules el perjudicaven més que els silencis, quan no tractaven de la dificultat que tenia per expulsar els gasos, que era un tema que jo li havia vetat ja feia anys. No podia dir que el seu silenci em sorprengués i tampoc no desitjava parlar amb ell; però quan em medicava amb Urbason em venia verborrea (era un efecte secundari) i se’m plantejava el dilema de deixar la medicació (i, en conseqüència, consentir ofegar-me) o acabar conversant amb la grollera i deshumanitzada fredor d’una màscara que té obturats tots els canals de comunicació amb l’exterior, excepte el cable que li subministra l’energia elèctrica. Amb uns recursos tan de manyà com  la simulació de la tendresa mitjançant els diminutius, al Japó l’haurien pelat. Però les paraules d’en Nofre no s’adreçaven tan enfora, tot i que jo no li pensava donar facilitats perquè fessin diana. Va arribar un moment que jo només anava a casa a recollir la bossa del Megasport o per agafar roba. Vaig prendre una suite a Son Vida i anava i venia cada dos per tres de Tarrella a Palma. I no vaig plànyer els massatges.

Els trastos vells m’empaiten, don Marçal. Quan vàrem canviar tots els monitors de l’equip informàtic per posar-ne d’ultraplans com un paper de fumar, tremolava que en Nofre no se n’assabentàs i amb el mateix viatge vaig fer que s’enduguessin les velles carcanades color d’ala de mosca. Amb en Nofre a l’aguait no s’hauria pogut fer. De vegades havia esperat la furgoneta de mudances al cantó del Tamarisco i allà mateix, davant els badocs que s’ho miraven, carregava el seu cotxe. Amb el temps va deixar de preocupar-lo que jo me n’adonàs.  

          No sé si he plorat per vostè o si he plorat de vergonya, però avui he plorat. La filla de na Júlia suara m’ha  mostrat una capsa de sabates sense tapadora on bullien amb una voracitat implacable sota les restes de fulla de morera milers de cucs de seda, els quals, sota el cel d’un blau infatigable, m’han fet pensar en la situació desesperada de vostè i m’han fet sentir remordiments de les meves cabòries. M’havia dit a mi mateixa que jo no ploraria pus mai més, però mirant tot aquells cucs afamegats he entès que en el silenci de vostè hi ha una veta horrenda. Quantes coses que es  varen anegar dins la saliva i potser haurien pogut apaivagar-nos! Veig que aquests pensaments no són res més que el derelicte de totes les paraules que vostè i jo no ens vàrem acabar. 
 

Ara m’ataquen uns prestatges massa llargs que havia fet en Nofre, unes posts que es vinclaven, que feien panxa, i les capses que hi posava plenes de fils d’electricitat i d’altres coses seves  es topaven enmig dels dos vessants i arribaven a trabucar, a barrejar els seus continguts. Un dia va desfer aquells prestatges i els va amuntegar en una vorera del corral, recolzats a la paret de la portassa. Jo cada dia en anar a treure el cotxe veia deu o dotze segons aquells prestatges, fins que un dia que em degué endevinar la mirada aquells prestatges varen desaparèixer. Ara, els matins, arribava a la feina més tranquil·la. Passat un mes o dos, em vaig voler posar una falda blava i na Consuelo em va dir que l’havia rentada i que estava dalt estesa. La vaig anar a cercar jo mateixa i  vaig veure, apilats a la paret baixa que atura una arribada del mar passant per damunt les teules del Tamarisco, els prestatges podrint-se. Havia plogut dues o tres vegades don Marçal,  i les voreres de les posts abeurades eren negres de podrimenta, i enmig, que el sol els tocava sempre, estaven totes crullades i esbadellades.  De moment no hi vaig tornar a  pujar, però una bona temporada, en veure el mar damunt el vidre del meu despatx,  també hi veia aquelles posts entravessades, del Morrot a la roca Elefanta, just davant casa seva. I veia els Ojos Verdes de la Rafela amb un prestatge enfitorat i havia de córrer a treure la foto de la meva tia del primer calaix. Podia estar una setmana sencera sense tornar-hi a pensar, però ara n’Esperanceta em parlava dels extintors que havien caducat, em deia dels tècnics que demà  vindrien a canviar les càrregues i jo veia un prestatge com si fos un gronxador instal·lat entre Cala Morer i el Club Nàutic i  un extintor a cada cap que es gronxaven. I vaig aprendre de pujar al terrat per veure que a poc a poc la intempèrie capolava els prestatges i m’imaginava com ho devia haver fet en Nofre per pujar-los, i em va passar pel cap que devia haver llogat dos homes. Els devia haver pagat. Per ventura eren dos immigrants sense papers contractats per quatre xavos. O potser havia fet venir personal del holding, homes assegurats a les meves empreses. Algú a la meva esquena havia deixat de fer la seva feina perquè en Nofre li havia donat unes altres ordres i jo no n’estava assabentada. Supòs que se n’adona del desastre. Eren aquestes coses el que jo li vaig haver d’amagar, quan vostè se n’anava.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!