L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Redòs per a la serenitat municipal

25 d'octubre de 2008
General
4 comentaris

ALMOINES I RAMPOINES

Un article memorable de Sebastià Alzamora

TRANSICIÓ ESPANYOLA: LA SORTIDA EN FALS

Almoines i rampoines

Sebastià Alzamora / Escriptor

GUILLEM CIFRÉ

 

Ho he escrit en algun altre lloc aquests dies, però és que, a la vista del panorama, no em sembla de més insistir en unes paraules que, ja fa alguns anys, va escriure Salvador Espriu (a qui potser, sigui dit de passada, reconeixerem algun dia tota la seva grandesa). Diuen així: “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans”. Això forma part de la seva Primera història d’Esther, escrita entre 1947 i 1948, de manera que és obvi a quin crim i a quina guerra entre germans es referia el poeta.

SÀVIES I ADMONITÒRIES PARAULES, les d’Espriu, que han estat perfectament negligides, desoïdes, oblidades i, si tant voleu, fins i tot escarnides. L’almoina que reclamava l’autor de Cementiri de Sinera comportava un difícil exercici de responsabilitat col·lectiva: tan difícil que ningú ha estat capaç de dur-lo a terme. El perdó i la tolerància recíprocs (i bé cal subratllar l’adjectiu) demanaven el previ reconeixement dels crims comesos pels dos bàndols que es van enfrontar a la Guerra Civil, i l’assumpció d’un altre mandat moral que el mateix poeta va explicitar en dos versos: “Quin delicte no té / cap dret a l’amnistia?” Fet tot això, s’hauria arribat al final de la llarguíssima satrapia franquista en condicions de fer allò que habitualment fan els països que han patit aquesta mena de desastres: processar els tirans i els seus sequaços, i enviar-los a la presó per així oferir alguna satisfacció -mai suficient, però satisfacció al cap i a la fi- a les seves víctimes.

RES DE TOT AIXÒ NO VA SUCCEIR A ESPANYA, on es va optar per una Transició que no era gaire cosa més que una forma de tancar en fals quaranta anys de desastres, abusos i desgràcies. Tan en fals, que no em sembla exagerat afirmar que la Transició va constituir la segona derrota dels que havien perdut la guerra, als quals els va tocar de callar i engolir perquè els seus opressors tinguessin temps d’empolainar-se per comparèixer com a demòcrates de tota la vida, mentre els seus presumptes adversaris polítics tocaven el flabiol i miraven cap a una altra banda: d’aquest mal va morir Puig Antich, per exemple. En aquella bugada s’hi van perdre molts llençols, però el company Desclot ho resumia perfectament l’altre dia a la seva columna: els uns -els que fins aleshores manaven- s’hi van deixar la legitimitat (i encara no tota); els altres -els que es preparaven per manar-, la dignitat, ben sencera. Sigui com sigui, resulta força difícil d’explicar que, després de quaranta anys d’infàmia, la tragèdia acabés en un esperpent en què no només ningú va haver d’assumir cap responsabilitat ni respondre de cap acte, sinó que fins i tot més d’un -potser el senyor Fraga seria el cas més dramàticament representatiu- va obtenir el seu premi en forma d’una còmoda i renovada carrera pública. S’ha repetit fins a la sacietat i la nàusea que tot plegat va ser modèlic, perquè no hi va haver -quasi- vessament de sang. Tal vegada haurien d’afegir que no n’hi va haver de visible: perquè les úlceres i les hemorràgies internes van multiplicar-se fins a l’escàndol.

I ENCARA SAGNEN: AQUÍ NO HI VA HAVER ni almoina, ni tolerància, ni perdó, ni molt menys reciprocitat. Només les rampoines de la befa i l’escarni, i la col·locació dels fonaments d’un Estat de dret que, a partir d’aleshores, arrossega un dèficit clamorós de qualitat democràtica. Per posar més cites il·lustres, es pot recordar aquella de William Blake que avisava que, quan qui pot actuar s’absté de fer-ho, crea pestilència.

EN EL CAS D’ESPANYA, LA PESTILÈNCIA ÉS PERCEP en situacions estrambòtiques: com ara que allò que no es va fer en el seu moment -és a dir, processar el franquisme- vulgui fer-ho ara un jutge amb afany de protagonisme i deliris de grandesa, i amb un retard de trenta anys. La meva opinió sobre el jutge Garzón es podria formular de diverses maneres i totes elles més aviat previsibles, però em sembla que n’hi ha prou d’assenyalar la contradicció terrible de qui es preocupa per les tortures comeses durant el franquisme però en canvi fa els ulls grossos davant de les que van patir una quantitat important d’independentistes catalans -els molins de vent contra els quals va trobar oportú d’embestir el senyor Garzón en aquell moment, proclamant que eren gegants ferotges- en un any tan olímpic i suposadament democràtic com el 92. Però el més curiós de l’assumpte no són les quixotades de Garzón, sinó el daltabaix histèric que la seva iniciativa ha generat en gairebé tots els àmbits del poder espanyol, especialment, és clar, entre aquells que no es reclamen però se senten més directament hereus del règim franquista: cua de palla que s’ha encès de mala manera. Atado y bien atado, s’ha de canviar tot perquè no canviï res: ja sabien el que deien, ja, i se’ls ha de reconèixer la diligència a l’hora d’aplicar la recepta. A canvi, a nosaltres ens queda la possibilitat d’acompanyar la néta de Companys fins a Madrid, a veure si són tan amables de reconsiderar que això d’afusellar presidents és poc elegant. No, ni perdó ni tolerància. Però sempre ens quedaran les rampoines. 

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 20. Dissabte, 25 d’octubre del 2008

  1. Seguim siguen els vençuts.
    Però, a mi, la veritat, és que no m’interessa cap reconeixement d’Espanya ni cap compensació ni cap almòina. Si es que volen tenir la dignitat de fer alguna mena de rescabalament, molt bé, que el facin, però jo no els hi demanarè pas.
    L’únic que vull d’Espanya és la independència.

  2. Espanya és el país dels “esperperpentos”. Per començar potser caldria jutjar-lo a ell per la operació Garsón perquè no pot ser que el món ho sàpiga -i ja hi ha una demanda als Tribunals d’Strasburg, passa que la justicia va com va també allà on tot es decideix a l’hora fins i tot d’anar a pixar-, no pot ser que el món se n’estigui asebentant i aqui el mateix jutge es possi en plan neofolklòric.

    Clar que és pitxor que resulti que tota la judicatura tingui coneixement quan no constància d’abusos i tortures i senzillament es cenyeixin al reglament i a dir que no els hi han presentat cap denúncia -en paper oficial i amb tots els protocols i filigranes verborrèiques.

    Espanya és un espectacle, una tragèdia grega però un espectacle on tots son actors excepte els qui paguen entrada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!