Fer ús d’una bandera col·lectiva, penjar-la al balcó o exhibir-la en un acte, li atorga un motiu de solemnitat, de festa o de reivindicació, que si es converteix en permanent li disminueix la força de l’excepcionalitat.
Utilitzar la bandera d’estoballes, o de faldó d’una taula, de calçotets o de vestit sempre pot desprendre sentiments de rebuig i provocar la indignació dels membres del col·lectiu que consideren que no es té prou respecte pel símbol d’ensenya nacional que fonamentalment és el que ha de tenir. L’afamada dissenyadora Ágatha Ruíz de la Prada va escandalitzar el personal quan es va presentar a un casament reial que es feia a Barcelona (el d’un tal Urdangarin i una tal Cristina, us en recordeu?… quina vergonya!) amb un vestit fet amb la senyera. Ara el Barça, utilitza una samarreta amb un disseny semblant (ha demanat drets de copyright la senyora de Pedro J?) i ningú s’escandalitza; i a més ha embrutat el símbol nacional amb un anunci de Qatar Airways, una companyia aèria d’un país àrab, que si no és una dictadura declarada, té dubtoses garanties d’estat democràtic i de respectar els drets humans.
Si no m’agrada la samarreta del Barça, tampoc m’agraden les banderes descolorides pel sol, estripades pel vent, i oblidades per qui les va penjar que decoren els balcons dels nostres pobles i ciutats de manera permanent. I això tant és per a una senyera quatribarrada, com per a una estelada.
La senyera coronada amb l’estel (vermell o blanc) és una bandera de lluita i de reivindicació, en aquests moments associada al desig majoritària d’independència que tenen els ciutadans de Catalunya. I el seu ús hauria de ser més prudent i selectiu i no barrejar-lo amb actes que per definició són unitaris i apolítics; menys encara imposar-los, sense consultar a ningú; l’espai públic és de tots i per tant la seva decoració ha de ser el més neutra i representativa de tots i de tothom.
No m’ha agrada mai massa la barreja de nacional-catolicisme-patriotisme que representa penjar una senyera gegant del campanar de l’església de Vilanova quan arriba la Festa Major. Encara menys m’agrada que la façana de les Neus del temple arxiprestal estigui engalanada amb dues estelades, amb l’estel vermell de la CUP que -amb xifres a la mà- té només 3 dels 25 representants democràtics de l’Ajuntament de la ciutat. Tampoc m’ha agradat la novetat d’una Plaça de la Vila presidida per dues estelades penjades a les palmeres, cosa que a està prohibida per qüestions mediambientals o que el Drac es passegi amb una bandera al coll que acabarà plena de forats.
La lluita, la reivindicació o la utilització dels símbols té tota la seva força si parteix del respecte i no de la imposició. Com en tantes altres coses de la vida, posar-se en la pell del contrari o fer l’exercici de comparar-nos amb el que fa l’enemic, ens donaria encara més raons per aconseguir la victòria des de la convicció, no des de la tonteria que suposa l’abús fent trampes o el mal us de les eines de combat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una abraςada amic!
Bona reflexió.