Xavier Capdevila, en bloc

No comparteixo la moda de penjar senyeres als balcons de manera indefinida. Una bandera és un símbol de moltes coses, però sobre tot és un símbol col·lectiu, d’un país, d’una comunitat, d’una nació, d’una lluita…  i per tant els símbols cal utilitzar-los amb la mesura necessària perquè el seu significat no es disolgui en la quotidianitat o la vulgaritat i perdin del tot el seu sentit.

Fer ús d’una bandera col·lectiva, penjar-la al balcó o exhibir-la en un acte, li atorga un motiu de solemnitat, de festa o de reivindicació, que si es converteix en permanent li disminueix la força de l’excepcionalitat.

Utilitzar la bandera d’estoballes, o de faldó d’una taula, de calçotets o de vestit sempre pot desprendre sentiments de rebuig i provocar la indignació dels membres del col·lectiu que consideren que no es té prou respecte pel símbol d’ensenya nacional que fonamentalment és el que ha de tenir. L’afamada dissenyadora Ágatha Ruíz de la Prada va escandalitzar el personal quan es va presentar a un casament reial que es feia a Barcelona (el d’un tal Urdangarin i una tal Cristina, us en recordeu?… quina vergonya!) amb un vestit fet amb la senyera. Ara el Barça, utilitza una samarreta amb un disseny semblant (ha demanat drets de copyright la senyora de Pedro J?) i ningú s’escandalitza; i a més ha embrutat el símbol nacional amb un anunci de Qatar Airways, una companyia aèria d’un país àrab, que si no és una dictadura declarada, té dubtoses garanties d’estat democràtic i de respectar els drets humans.

  
  

Fa uns dies El Periódico de Catalunya   publicava a la seva portada d’estiu que la samarreta quatribarrada del Barça (l’indumentària de recanvi d’aquesta temporada pagada pels ianquis de Nike i els àrabs de Qatar) superava en vendes la samarreta blaugrana tradicional del Barça, tant en compres d’aficionats del país com de turistes; i això que costa 85 €, tot i que segons explica el diari hi ha empreses xineses que en faciliten una d’igual per menys de 2 € !  I ningú s’escandalitza. Algú s’imagina com anirien les xarxes socials a Catalunya si la selecció espanyola de futbol es fes una samarreta roja-y-gualda amb el mateix disseny que l’estanquera?  ¿Ningú s’ha parat a comparar com són d’horteres les indumentàries de les hosteses que vesteixen de groc i vermell, en els estands espanyols de les fires internacionals? … Ens hem begut l’enteniment.

Si no m’agrada la samarreta del Barça, tampoc m’agraden les banderes descolorides pel sol, estripades pel vent, i oblidades per qui les va penjar que decoren els balcons dels nostres pobles i ciutats de manera permanent. I això tant és per a una senyera quatribarrada, com per a una estelada.

La senyera coronada amb l’estel (vermell o blanc) és una bandera de lluita i de reivindicació, en aquests moments associada al desig majoritària d’independència que tenen els ciutadans de Catalunya. I el seu ús hauria de ser més prudent i selectiu i no barrejar-lo amb actes que per definició són unitaris i apolítics; menys encara imposar-los, sense consultar a ningú; l’espai públic és de tots i per tant la seva decoració ha de ser el més neutra i representativa de tots i de tothom.

No m’ha agrada mai massa la barreja de nacional-catolicisme-patriotisme que representa penjar una senyera gegant del campanar de l’església de Vilanova quan arriba la Festa Major. Encara menys m’agrada que la façana de les Neus del temple arxiprestal estigui engalanada amb dues estelades, amb l’estel vermell de la CUP que -amb xifres a la mà- té només 3 dels 25 representants democràtics de l’Ajuntament de la ciutat. Tampoc m’ha agradat la novetat d’una Plaça de la Vila presidida per dues estelades penjades a les palmeres, cosa que a està prohibida per qüestions mediambientals o que el Drac es passegi amb una bandera al coll que acabarà plena de forats.

La lluita, la reivindicació  o la utilització dels símbols té tota la seva força  si parteix del respecte i no de la imposició. Com en tantes altres coses de la vida, posar-se en la pell del contrari o fer l’exercici de comparar-nos amb el que fa l’enemic, ens donaria encara més raons per aconseguir la victòria des de la convicció, no des de la tonteria que suposa l’abús fent trampes o el mal us de les eines de combat.