Efectivament, espanya mai cedirà!
16 d'octubre de 2012
Sense categoria
1 comentari
Un conte escocès
El president del govern espanyol s’ha reunit avui a la Moncloa amb el president de la Generalitat per tancar els últims detalls del referèndum d’autodeterminació que se celebrarà a Catalunya al mes de setembre del 2014. Encara queden alguns flancs per polir, com ara qui pagarà el cost de les paperetes i de la infraestructura del dia de les votacions ja que, en tractar-se d’una competència delegada per l’Estat, el govern català considera que és l’Estat qui n’ha d’assumir la despesa, més quan encara estan pendents els pagaments per infraestructures previstos en la transaccional de l’Estatut des de l’any 2009.
Després de mesos d’enfrontaments i amenaces, el govern de Mariano Rajoy va decidir cedir excepcionalment la competència estatal de convocar referèndums a la Generalitat de Catalunya, perquè es faci en un termini màxim de dos anys la consulta sobre el futur de Catalunya que va aprovar el Parlament. Així el referèndum -com havia reiterat que volia el president Artur Mas- es fa en el marc legal i constitucional, a partir d’un decret-llei del govern que ha ratificat, gairebé per unanimitat, el Congrés dels Diputats i el Senat; aquesta mesura ha fet innecessària qualsevol modificació de l’actual Constitució o haver de recorrer, com altres vegades a una “reforma express” pactada.
En les negociacions, mantingudes amb molta discreció per sengles delegacions presidides pel ministre de Justícia Alberto Ruíz Gallardón i el portaveu del Govern Francesc Homs, es van fixar els termes de la pregunta i el compromís de no convocar cap consulta similar en 20 anys, si el resultat del referèndum és negatiu. El decret també preveu que en cas d’un resultat positiu, les mesures i els terminis posteriors fins a l’establiment del nou estat català en el si de la Unió Europea, s’establiran en una comissió paritària Govern espanyol-Govern de la Generalitat que aprovarà totes les resolucions per consens; els litigis en el cas que sortissin seran interpretats i resolts per les institucions europees, d’acord amb les mesures adoptades en l’última cimera dels caps d’estat i de govern dels països de la Unió.
Finalment la pregunta serà la prevista -“Desitja vostè que Catalunya sigui un nou estat dins la Unió Europea?”- però no hi haurà una segona pregunta -“En cas negatiu, creu que cal un pacte fiscal per millorar les finances de Catalunya?”- com pretenia el govern de la Generalitat; Mas també ha cedit en la proposta de reduir l’edat mínima de vot als 16 anys.
El cap de l’oposició socialista al parlament espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, s’ha felicitat del tancament de les negociacions i s’ha mostrat convençut que aquest clima de diàleg i estabilitat, no només ha comportat una reflotada econòmica d’Espanya en l’apreciació dels mercats internacionals, sinó que és la millor base per a la reforma prevista de la Constitució de 1978, que contemplarà els sistemes confederals de relació de les diverses nacionalitats de l’Estat i que ha de perfilar els encaixos de les noves realitats nacionals europees en les institucions comunitàries.
Des dels governs d’Escòcia i Flandès s’ha felicitat l’acord entre Rajoy i Mas, destacant que és el full de ruta que seguiran altres regions europees per vestir el nou disseny nacional de la Unió. Des de les principals cancelleries europees també s’han valorat com a molt positius els resultats de les converses, destacant-ne la voluntat de consens; la presidència dels Estats Units ha enviat un comunicat de felicitació als presidents Mas y Rajoy en el que es destaca el caire pacífic, pioner i exemplar d’un possible canvi de fronteres estatals a Europa, sorgit del pacte entre nacions que havien estat enfrontades durant gairebé 300 anys.
Això no sé si és o no un conte escocès, però el que sí que sembla és un “cuento xino” impossible de convertir en realitat ni en el curt, ni en el mig ni en el llarg termini. Impossible a Espanya. I en canvi és, més o menys, el que està passant a Escòcia i al Regne Unit de la Gran Bretanya.
Durant molts anys hem estat submergits en la dicotomia de no saber què erem més, què ens convenia més de ser o què volíem ser més, si catalans o espanyols. Jo he fet servir sovint allò del Timbaler del Bruch, de si en comptes del timbal s’hagués tocat els c… doncs seríem francesos i s’hauria acabat la tonteria. Ara resulta que potser m’agradaria ser britànic… “Gibraltar españooool????” No, home no, TOTS gibraltarenyos !!!!!!!!!!!!!!!!!
Avui els diaris en van plens. Les proves són aquí. Si teniu ganes de seguir llegint, una mica de selecció:
La crònica de l’ARA .
La informació a Vilaweb. Hi ha molts enllaços i seguiment de fa dies.
El Financial Times fent comparacions.
El que diu El País.
El que diu El Periódico.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!