Sense nostàlgies olímpiques
És normal que les teles hagin aprofitat la coincidència per muntar programes i més programes de record i commemoració. És estiu, el tema agrada i es barat (en època de restriccions) tirar d’arxiu i muntar entrevistes paral·leles amb els herois de Barcelona’92, cofois de que ara -20 anys més calbs, més grassos o més arrugats- se’ls torni a cridar a la tele per recordar èxits passats, més quan la majoria han desaparegut del primer pla de l’actualitat.
M’he mirat alguns d’aquests programes i m’han agradat: Barcelona’92 va ser, al meu criteri, una història globalment positiva i està bé que els que la van protagonitzar, més enllà dels records i les anecdotes, en destaquin els bons resultats i els valors que els van fer possibles, valors que no són nostalgies sinó que són plenament vigents i que -potser ara més que mai- convindrien reeditar:
Unitat institucional i ciutadana, esforç col·lectiu, treball ben fet, il·lusió i entusiasme popular.
M’he mirat i m’he llegit també algunes opinions i recordatoris crítics amb Barcelona’92 que, no per minoritaris, no deixen de ser interessants per equilibrar la commemoració . El contrast és necessari, encara que un cop fet i perquè les opinions són lliures, mantinc la valoració més que positiva del conjunt de l’operació.
Us convido a seguir llegint i a contrastar.
Barcelona al mapa, no per tòpic menys real. I l’última demostració la vaig tenir fa pocs dies a Nova York on la Damm o els Castellers de Vilafranca s’anunciaven com la bier i els humans towers “of Barcelona”. La presència de Catalunya com a ens i com a nació va estar molt present als Jocs; la pregunta és si suficientment present o insuficient? En tot cas, mai abans un país sense estat i una llengua minoritària havien tingut el protagonisme que allà van tenir. La barreja de Catalunya i Espanya o dels sentiments de patrotismes compartits (el Camp Nou ple de banderes espanyoles, les medalles catalano-espanyoles…) va ser positiu o no ? Francament és un tema complicat i massa poc analitzat, però que en tot cas, 20 anys després, encara dura ambs els entusiasmes catalans per “La Roja”.
Paro les meves reflexions i us convido a contrastar amb dos articles crítics. Un de Vilaweb sobre la repressió pre-olímpica contra independentistes als que s’acusava de simpatitzar amb Terra Lliure, i un altre del Màrius Serra reivindicant els que van “passar olímpicament”.
Des de l’admiració i la simpatia que tinc per aquest mitjà i aquest autor, des de la reivindicació de la necessitat de contrast i del dret a la memòria, sobretot dels “perdedors”, penso que avui analitzar els Jocs de Barcelona només des d’aquella perspectiva minoritària i poc representativa, és una mica sectari, però sobretot és negar una evidència històrica que no només l’han escrit els vencedors.
Els Jocs de London ja han començat. Aquesta ja és una altra història.
Si no us funciona l’enllaç:
http://www.lavanguardia.com/deportes/20120724/54328802582/passar-olimpicament-marius-serra.html
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquests dies mirant la T.V. i algun que altre reportatge en diferents llocs, llegint la premsa, cel.lebrant el 20é. aniversari dels nostres Jocs Olímpics, els Jocs Olímpics de tot el planeta,…jo també em vaig emocionar.
Jo també hi era, com una expectadora més, amb un caliu familiar molt entranyable, també vaig vibrar amb l’encesa de “pebeter”, i ara 20 anys després, penso que tens raó quan dius que hi va haver un abans i un després d’aquests dies tant especials.
Ho recordo tot com si hagués estat ahir…amb molt de detall, varem compartir algunes estones, ho recordes?
Des d’aleshores em vaig adonar que tot el tema del voluntariat a casa nostra no té precedents i més d’una vegada m’ha servit de bon exemple.
Els Jocs dels Paralímpics, que també ho vaig viure des de l’estadi, no em van deixar indiferent.
L’altre dia, mirant l’inaguració de London, em va agafar el sentiment de pertinença, i sense desmereixa aquell esdeveniment, anava pensant…”Barcelona 92 va estar millor”….no hi ha dubte!
D’aquí a 5 anys, amb el 25é aniversari, ens tornarem a emocionar.
Isabel