Xavier Capdevila, en bloc

No és només perquè ho digui el Financial Times, però també. Espanya s’enfonsa en un femer insuportable que supera el marc general de la crisi. Si si, Espanya, l’Espanya actual, en la qual s’inclou una Catalunya callada perquè és discreta, però igualment indignada quan veu com la merda s’exten des de balnearis bucòlics, fins a restaurants de l’Eixample, passant per la Costa Brava o pel Vallès. Tot està podrit, des de la Monarquia, que deien que era exemplar i d’inspiració divina, fins al poder local, que era el més proper i el més controlable.

Vaig començar aquest article fa setmanes i l’he reencapçalat un munt de vegades. Cada dia la realitat, amb una nova sorpresa vomitiva, supera la perprexitat del meu escrit.  Em quedo sense adjectius i sense instruments d’anàlisi i el “més escandalòs cada dia” desborda la meva capacitat d’actualització i de retenció memorística de casos, noms i processos.

Amb tot, l’humil aportació d’aquest Bloc -destinat a l’autoreflexió compartida amb amics i parents- tampoc s’allunya massa de les reflexions de molts dels analistes diaris que per ofici han d’afanyar-se i actualitzar-se, però que acaben centrant-se en el xoriço del dia i obliden rapidament si el d’ahir era pitjor.

Lluny de comparar-me amb mestres si que m’agrada coincidir-hi amb el punt de partida. I l’article de Manuel Castells a La Vanguardia de fa uns dies coincidia amb la manera com jo havia començat un d’aquests esborrany de post que l’actualitat m’ha envellit. Jo continuo més avall; podeu llegir-me o no, si en teniu ganes, però siusplau no us perdeu l’article d’en Castells, un dels sociòlegs i pensadors més grans del món. És això companys, és això.  

Avui toca Undargarin  i els nous e-mails que el Duque en-palma-do va creuar-se amb Diego Torres on pringa SAR la Infanta i on SM ho savia tot, ho avalava tot i ho gestionava tot; pel mig, a més, Corina, l’amant alemanya del catòlic monarca espanyol i una fundació internacional destinada a barrejar beneficència i negoci. Els comentaristes avui ja parlen obertament d’abdicació si aquesta família, a part del cul, li interessa salvar in-extremis la Monarquia; es veu que el nen Felip ha començat a emprenyar-se, al cap i a la fi li va la feina i el xollo pel qual el preparen des del dia que va nèixer. Potser les meves prediccions no estaven tan equivocades, simplement eren avançades, cosa rara en mi que sempre vaig tard.

I mentre parlem de famílies corones poc exemplars, ens oblidem dels espies que han servit per afirmar que Catalunya és pitjor que Sicília. I mentre parlem de gravacions en un restaurant ens oblidem d’una altra família poc exemplar, la Pujol-Ferrussola, que –suposadament com tot el que escric en aquest bloc des del primer dia- traficaven cap a Andorra amb motxil·les plenes de bitllets de 500, o repartien concessions públiques d’ITV a amiguets que passaven comissions. I mentre parlem dels corruptes sobiranistes, ens oblidem del Bàrcenas, dels seus sobres i de les mentides que el president del govern espanyol i els seus ministres destil·len cada dia per negar i renegar l’evidència dels fets. I mentre parlem del PP ens oblidem dels alcaldes socialistes i convergents, detinguts, imputats o esquitxats per corrupcions urbanístiques a Sabadell, Lloret, Castelldefels o Sant Hilari Sacalm. I mentre parlem de bombolla immobiliària ens oblidem dels diputats del Parlament que no dimiteixen encara que els imputin i que en la seu parlamentària es convoquin inútils cimeres anticorrupció.

I mentre l’actualitat ens satura la memòria -que no només és sel·lectiva sinó que a certa edat la tenim molt atrotinada- ens oblidem del Millet, el Montull  i el Cas Palau,  el Prenafeta, el Luichi,  el Macià Alavedra i el Bartomeu Muñoz i el Cas Pretoria… i així fariem una llista llarga que ens portaria fins als llims de la corrupció no castigada i dels casos judicials mai aclarits del tot, on fins i tot hi trobaríem una vella història anomenada el Cas Banca Catalana.

No hi ha pa per a tant de xoriço, però el fotut és que el poc pa que queda cada dia va més car i cada dia hi ha més gent que no se’l pot guanyar, per molta suor bíblica en el front que hi posi, perquè s’ha quedat sense feina.