Vilanova i la Geltrú té una nova-vella alcaldessa i un nou-vell govern, des d’aquest dissabte. Veient les portades dels diaris i els titulars informatius de les televisions sento una certa enveja de que la meva ciutat no figuri per res, en aquest ambient de renovació, de canvi i -si més no- de novetat que des d’ahir presideix el futur immediat de bona part dels ajuntaments catalans i també dels de la majoria de grans ciutats d’Espanya, des de Barcelona a Madrid, des de València a Mallorca, des de Maó a Alacant, des de Badalona a Castelldefels, des de Sabadell a Mataró…
Fa temps que m’implico poc en la política en general, i en la vilanovina en particular, ni tant sols des del punt de vista de ciutadà amb opinió. Aquest bloc força aturat n’és l’exemple. Però avui tinc ganes de dir la meva, després d’haver vist el ple de constitució de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú; l’he vist en diferit gràcies a Canal Blau. Ahir no hi vaig anar; és la primera vegada, des de 1979 que no assisteixo a un ple de constitució del nou ajuntament del meu poble. Fins i tot vaig anar al del 1991 quan un pacte entre CiU i ICV, que aleshores em va sembla escandalós, feia fora els socialistes guanyadors i obria un mandat de dos alcaldes i poca transcendència ciutadana; la imatge que més em va impactar aquell dia va ser la de l’últim alcalde franquista -Josep Pique pare, aleshores simpatitzant de CDC perquè el Piqué fill anava a les llistes- aplaudint el primer alcalde comunista de la història vilanovina.
Aquest cop la meva “implicació” s’ha reduït a moderar un interessant debat amb els últims de la fila (els 25 de cada candidatura), a votar el 24-M (a això, encara que costi, no vull renunciar-hi mai), a assistir a una assemblea oberta de la CUP on analitzaven resultats i aprovaren la seva proposta de govern i pactes, i a comentar la jugada amb alguns amics, més aviat en privat que en públic, tret d’un parell de comentaris indignats o desenganyats a les xarxes socials.
I és que el tema bàsicament és aquest. Una certa sensació de desengany, de decepció i -per què no?- també d’indignació davant d’un final poc trencador, després del trencadís que va suposar el resultat de les eleccions a Vilanova el 24-M. Mai, en la història municipal democràtica, l’Ajuntament de Vilanova havia tingut un consistori tan plural i divers, amb majories variades i possibles, des de claus diferents, ara que està de moda parlar d’eix nacional, d’eix esquerra-dreta, d’eix nova-vella política… No, el resultat final és un govern de minoria integrat per les dues forces que han dirigit -amb errors i amb encerts- la ciutat, de manera alternativa de de 1979. Un ajuntament tan renovat i un govern sense novetats. Evidentment que hi havia altres opcions i en concret tres que – i no entraré en debatre els motius- alguns dels protagonistes han desestimat:
1) Un pacte d’esquerres PSC-CUP-ERC-SOM. Feia una majoria absolutíssima de 16 regidors de 25 (5+5+4+2). Aquesta proposta era contemplada des del PSC i comportava un alcalde socialista, per ser la llista més votada; però també podia obrir una negociació per un repartiment de l’alcaldia entre PSC i CUP, ja que les dues formacions havien tret els mateixos regidors, només amb 8 vots de diferència.
2) Un pacte sobiranista CiU-CUP-ERC. Feia una majoria absoluta i suficient de 15 regidors. Era el pacte que oferia ERC.
3) Un pacte de governabilitat CiU-PSC-ERC. Amb tres partits que ja han governat l’Ajuntament que garantia també una majoria de 15 regidors i que a més constituia un govern amb una majoria de regidors d’esquerres (9 a 6).
La proposta de la CUP (un govern en minoria de CUP-ERC-SOM amb els vots del PSC que no formaria part del govern i l’alcaldia per a la CUP ) no va anar més enllà de les assemblees cuperes, no va ser seguida per ERC i lògicament no va ser acceptada pel PSC. Per tant ja no la poso en les tres propostes raonables i possibles.
Però ni majories d’esquerres, ni majories sobiranistes,… l’únic pacte que ha funcionat ha estat el de la vella política, els dels partits més castigats en aquestes eleccions, tot i mantenir el primer i el segon lloc. És curiós i simptomàtic que l’únic, des de l’oposició, que ha saludat i felicitat aquest pacte hagi estat el solitari regidor del PP.
Vist com ha anat tot però, aquest pacte CiU-PSC ha estat l’únic possible i és ben legítim, per descomptat.
I sobre el ple de constitució del nou consitori alguns comentaris: Continua faltant una mica d’ordre i de guió en aquest acte tan solemne, el més important dels que es fan a la sala més noble del nostre Ajuntament. No ha estat tan desastre com el de fa quatre anys però encara necessita millorar. Si el voleu veure sencer cliqueu aquest enllaç de Canal Blau.
S’ha incorporat -per fi!- una referència a l’Estatut en la fòrmula de promesa o jurament dels regidors, però la referència s’ha oblidat quan ha hagut de prometre l’alcaldessa; només li han demanat lleialtat al Rei i complir la Constitució. Els mítings dels regidors per contestar “sí per imperatiu legal”, han estat d’allò més variats. També ha estat curiosa la rectificació del secretari quan li ha recordat a la Queti Vinyals que l’alcaldesa havia estat elegida per ser la llista més votada, no pas per haver tret 11 vots (CiU + PSC) que no arriben a la majoria absoluta; la Queti l’havia procamat en acabar el recompte.
Coses ben curioses en els discursos. El Carlos Remacha del PP parlant de regeneració institucional amb bones dots oratòries, heretades del Santi Rodríguez. Bon rotllo dialèctic també del nou Enver Aznar de Som-Podemos amb molta referència genèrica i cap de local. Menys, el del Francis Álvarez que, ha explicat en bilingüe, les virtuts dels Ciudadanos i la seva obsessió constitucional. La Queti Vinyals no ho ha fet malament; ha estat la primera en fer referències locals amb propostes concretes (pacte social, anella verda…) i ha destacat les majories existents al ple (d’esquerres, d’independentistes, quasi de dones,…) i la joventut del nou consistori (ella que sembla una nena i que només té 55 anys ha presidit la mesa d’edat per ser la més “vella” !). En Josep Maria Domènech ha fet un discurs en la línia de la CUP, des de la insatisfacció de no governar atribuint a ERC la manca de sintonia per fer-ho, amb propostes més globals que concretes i reivindicant el carrer i els Països Catalans. En Juan Luís Ruíz ha explicat les raons del pacte del PSC amb CiU, basant-les en un document d’acció de 52 punts i ha citat sense concretar el Pla General o la repetidíssima proposta dels regidors de barri; ha reivindicat la “vella política”, si això volia dir el progrés de la ciutat quan han governat els socialistes i ha llençat un elogi apassionat al seu “referent, amic i company” Joan Ignasi Elena, a qui la càmara de Canal Blau ha enfocat en aquell moment mentre feia burilles. La Glòria Garcia ha fet el seu paper de telonera reivindicant la feina feta pel govern sortint de CiU en una situació històrica de crisi i d’emergències.
L’alcaldessa Neus Lloveras n’ha après força, però la dialèctica discursiva continua sense ser el seu fort. Ha fet una descripció del panorama més divers del consistori i ha ofert a tots els grups la possibilitat de sumar-se a l’acord CiU-PSC en bé del consens i de la ciutat; referències globals sense cap novetat i proposta de lideratge territorial al Garraf, al Penedès i a l’Eix Diagonal amb l’eslogan de la Generalitat de “estem preparats” inclós; ha citat els eixos del pacte (cohessió social, ocupació i promoció econòmica, territori i espai públic, transparència i participació) sense concretar massa coses més enllà d’un pacte per l’ocupació i de la casa de la festa… (un detall sorprenent, al costat de temes silenciats com el Pla General, l’Eixample Nord o l’Ortoll).
Poques americanes i encara menys corbates (només Remacha, Álvarez i Figueras); una única samarreta reivindicativa (encara que discreta) entre els elegits i molta calor segons testimoni televisiu dels ventalls que agitaven regidors i regidores.
Amb tot, cada vegada alguns com jo ens sentim més orfes de representació en aquella petita i mal condicionada sala de plens de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Viure per a veure, amic!
Joan
Mirant el panorama de Vilanova, en concret, penso que estic satisfeta de no haver de votar en aquesta ciutat…ho sento eh, també me la sento una “mica” meva, potser algú pensarà que amb aquesta postura no es va enlloc, que queda molt bé parlar i no implicar-se etc. potser si, però les coses són així i no em sap cap greu, accepto les crítiques.
Entre els vells i els nous, es miri com es miri i s’ajunti com s’ajunti, no en pot sortir gaire bé res. Si jo hagués estat empadronada a Vilanova hauria tingut un gravíssim problema, el de no saber a qui votar.
La dreta mai l’he votada és clar, l’esquerra de sempre…ufff quins dubtes i la nova esquerra i la nova dreta m’agafen ganes de correr i no parar mai.
Malgrat tot, per la part que em toca, desitjo una molt bona legislatura i que en cap moment es pugui aplicar aquella vella dita en llengua castellana:
“entre todos lo mataron y el solo se murió”