L?Estelada al balcó
Aquest Onze de Setembre he penjat una estelada al balcó de casa meva. És la primera vegada que em faig meva aquesta bandera que havia considerat sempre més aviat partidista i poc unitària i que ara, inequívocament, representa les ganes dels seus portants de tenir un país normal, independent i amb estat propi.
L’he penjada damunt de la gran senyera que vam comprar al 1976 per cobrir tota la balconada de la meva casa pairal de Vilanova; aquell any en que el sergent de la guàrdia urbana (detingut anys més tard per tràfic d’heroïna) va anotar totes les adreces on hi penjava una senyera sense adonar-se’n que també l’havia penjat l’oportunista alcalde del moment, en Josep Piqué senior. La senyerassa està un xic descolorida, tot i que en els últims anys quan a casa es penjava una bandera no trèiem aquesta sinó que ho fèiem amb una de mida i discreció més estàndard. L’estelada no l’he anat a comprar a cap subhasta, degut a les existències esgotades que ha provocat aquest Onze de Setembre, perquè també era a casa; és del Jofre i estava entre les caixes de coses que té a Ca la iaia, ara que no té domicili fix i a més és a la Grècia convulsa fent pràctiques de bibliotecari; al balcó de casa no hi havia estat mai, però ell ja l’havia passejat per vàries balconades i diverses manifestacions.
Potser són només símbols, però els símbols que mouen sentiment col·lectius crec que són importants . Els paral·lelismes, encara que siguin molt personals, se’m fan evidents; aquella senyera gegant per penjar al balcó la vaig comprar jo quan estava a punt de complir 20 anys; però la meva mare va animar-se a venir a Sant Boi a celebrar el primer Onze de Setembre després del franquisme i es va emocionar veien com els més vells ploraven quan es van cantar Els Segadors, seguint una lletra escrita en pamflets perquè ningú la coneixia. Més tard el meu pare –que era molt més conservador i tenia un gran trauma per les misèries viscudes a la Guerra Civil va convertir-se en un incondicional de Felipe González i dels primers alcaldes socialistes dels nostres ajuntaments. Penjar avui la senyera del Jofre al balcó no només és un acte d’identificació personal –aquest any toca l’estelada- sinó també és una aposta de confiança en els joves i en el futur.
Molts hem intentat durant quasi 40 anys ser catalans dins d’una Espanya democràtica, progressista i europea, pensant que això era possible i creient que, en el marc d’una Europa comuna, era més interessant ser-hi amb 40 milions de conciutadans que no només amb 7; molts ens havíem cregut que el federalisme era un bon sistema per combinar respecte a identitats diferents i solidaritats justes i correspostes; molts vàrem votar sí a una Constitució ambigua però que garantia l’existència de nacions històriques i les llibertats democràtiques a altres zones de l’Estat que s’havien sentit prou còmodes amb la dictadura.
Però el federalisme és impossible si ningú vol federar-se amb tu. L’Espanya plural no existeix si la majoria dels espanyols vol unitarisme. No és pot ser català i espanyol, si Espanya no vol que ho siguis, perquè només reconeix una sola identitat.
No ens queden –al menys a mi- 40 anys més per seguir intentant-ho. Si no ens hi volen, marxem.
El camí és complicat, però no serà ni tràgic ni impossible. Cal començar a caminar, sense mirar més enrera.
Ara és l’hora. I per això al balcó de casa avui hi ha una estelada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi he pensat aquest matí i ara la veig penjada al teu balcó i pense que aquesta vesprada d’alguna manera caminarem també per ells.