Xavier Capdevila, en bloc

Per a un vilanoví o una vilanovina, arribar al món els dies de Carnaval és més significatiu que… no sé, que haver nascut la nit de Nadal a les 12.00 de la nit o al so de l’última campanada de l’1 de gener.

L’Alba va arribar aquest divendres, cinc minuts abans de les 9 del vespre, més o menys a la mateixa hora que Sa Majestat Carnestoltes entrava a la Plaça de la Vila presidint l’Arrivo que enceta el millor Carnaval del món.

Avui, diumenge de la Comparsa, l’ofici solemne del vilanovisme, i el dia més gran del Carnaval de Vilanova i la Geltrú, l’Alba ja tenia un mantó de manil·la (un no, 2), un parell de clavells de comparsera i el bressol ple de caramels.

L’Alba ens ha regalat un Carnaval especial i innoblidable. 

L’esperàvem d’aquí una setmana, però ella no s’ha volgut perdre el seu Carnaval. Arribar amb l’Arrivo presagia no només que serà una gran carnavalera, sinó també que serà una magnífica vilanovina.

L’Alba és la filla de l’Àlex i la Maria, els meus nebots. I la germana del Martí, un trapella ros i fanàtic del drac, els gegants, els castells i tot el que té a veure amb la Festa Major; ell va nèixer  la primavera del 2010 i potser per això és més de festes d’estiu que no pas de Carnaval: fa cara d’enfadat quan el disfressen i ahir es va negar a posar-se l’americana de comparser de La Unió.

S’assemblen o no s’assemblen? És la típica pregunta que tothom es fa davant d’un nadó amb germà recent.  Està clar que, més enllà del físic, dels ulls, el peu i les galtones… la diferència carnavalera dels dos no serà més que un complement de l’esperit fester, genuïnament vilanoví, que forçosament comparteixen, per qüestions més que cromosòmiques, gairebé racials.

La quarta generació viva de la meva nissaga ha començat a crèixer. El Martí sempre serà el primer, però l’Alba a partir d’ara reclama protagonisme. I tot i que sembla tranquil·la i dolça (dolça com el flaire de la Comparsa), caldrà tenir sempre present que va arribar al món de la mà del Carnestoltes.

Sort que la branca Ivern-Aluja s’hi han posat amb entusiasme, perquè la resta de la família en edat reproductiva no sembla que estiguin per la tasca. El dia de la Comparsa, a Vilanova és el que més parelles estables genera de tots els dies de l’any; però l’Arnau i el Jofre van triar-se de comparseres sengles amigues amb altres compromisos afectius, per evitar que la cosa pugui tenir continuïtat. Tot i amb això el naixement de l’Alba, ha tocat especialment la sensibilitat de l’aparentment poc sensible Arnau, pel fet sobretot de que s’ha escaigut el 8 de febrer, el mateix dia que l’Arnau complia 30 anys; l’Arnau va arribar la vigília d’un Dijous Gras; l’Alba l’ha clavada més, el dia de l’Arrivo.

Últims apunts d’aquest Carnaval especial. Em va agradar el meu diumenge de la Comparsa, tant  particular i tranquil: veure les banderes fent passada a la Plataforma dels Josepets -la nova casa de la meva mare, on ha retrobat el somriure i les ganes de viure- em va emocionar tant o més que una entrada de la Plaça de la Vila, i això que jo a la Plaça de la Vila -ho confesso!- sempre ploro.

També em va agradar passejar amb ella, la seva cadira de rodes  i el meu amic Josep Maria per  una Vilanova Vella (Plaça Major, Plaça de les Cols…) i una Rambla atapeïdes de gent i endolcides  pels caramels. Milers de comparsers, però algun àngel va fer que  ens trobèssim de seguida les banderes de l’Arnau (Can Pistraus) i el Jofre (La Unió); i veure els seus nets fent passada era, i sempre ha estat, el principal objectiu de la meva mare el dia de la Comparsa.

I tancar la diada amb l’Alba als braços era la millor cloenda d’aquest diumenge de Comparsa. Avui l’Alba arriba a casa disposada a menjar-se el món i, per començar, els tres dies que encara queden de seu Carnaval, del Carnaval de Vilanova i la Geltrú, del millor Carnaval del món.