Potser per aquest gest presumit, va deixar dit que no volia que ningú la veiès morta i que s’estalviessin els funerals. Per això se n’ha anat sense que li poguèssim dir adéu. Tot i amb això, l’últim dia de lucidesa em va fer enviar un petó per a mi, i un altre per a la iaia Conxita, un petó de comiat i un darrer testimoni d’estimació, malgrat les vicisituds que han marcat la relació entre les nostres famílies.
En els darrers anys, gràcies a l’adultesa del Jofre i a les xacres comunes de la vellesa, haviem recuperat la salutació i la conversa amb els avis Farreras, quan ens trobàvem pel carrer o a la consulta del metge. Però amb la iaia Lola el diàleg mai s’havia tallat i, al carrer o per teléfon, les converses eren llargues i es farcien amb confidències amagades, gairebé clandestines, i precs d’ “això no ho expliquis mai”. Fins i tot, en algun moment, m’havia confessat el desig ingenu de capgirar la roda del temps, resoldre impossibles i tornar als moments feliços en que tots estàvem junts.
M’he estimat la iaia Lola en la distància i he sentit que ella també m’estimava, a mi i a la meva família, especialment a l’altra iaia. La seva passió pel seu nét gran era tan enorme que segur que considerava normal estimar també a les persones que també l’estimem.
La iaia Lola va ser la meva primera sogra i amb ella -com també amb la segona- vaig desmentir del tot el tòpic de la sogra cascarràbies que sempre vol fotre al gendre; al llarg de la vida i en casos ben diversos, he vist més conflictes entre filles i mares que no pas entre gendres i sogres. Tot i la seva senzillesa, quasi simplicitat, d’origen i formació, va ser qui millor va entendre, des de l’altra banda, que una separació pot ser menys traumàtica si no es condemna al l’altre al despreci i a l’oblit i no es prioritza la sang per davant de la raó.
Quan se’n va una persona estimada, fins i tot quan se’n va amb la lògica de l’edat i la mala salut, a la buidor sobtada s’afegeix el record de les vivències compartides. I en aquest cas, els records es remeten a 30 anys enrera, es perfumen amb l’aroma d’aquell arròs fosc amb peix i carxofes que la iaia Lola cuinava cada diumenge a l’hort i tenen la banda sonora de les seves rialles, davant les gràcies d’aquell nét rosset i simpàtic que començava a caminar.
Tenia ganes de dir-li adéu. I ho faig aquí, en aquest raconet íntim però compartible, on m’agrada deixar testimoni de les coses que passen, i em passen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!