28 de juliol de 2014
1 comentari

La gran decepció pujoliana

Sembla impossible. Però cada dia en salta una de més grossa. Ara, Jordi Pujol.

El gran líder de la Catalunya moderna, l’home que durant 23 anys va governar el país, confessa haver-nos enganyat a tots, no un dia, no un any,  sinó des des en fa 32 d’anys!

Reconegut per aduladors i crítics com un dels estadístes més imporants de la democràcia catalana i española del segle XX, Jordi  Pujol i Soley havia aconseguit, des de que va abandonar la presidència, el reconeixement gairebé unànim de tot el país, com un dels principals dissenyadors de la Catalunya actual.  Ell deia que estava, més que retirat, “enretirat” del primer pla de la política, però els seus posicionaments polítics , fins ara mateix,  eren escoltats amb respecte i aixecaven grans adhesions, sobretot perquè anaven més enllà del dia a dia partidista de quan era líder de CiU.

Pujol semblava el referent viu del millor de la nostra historia recent, augmentada la sensació perquè el seu contrapès i gran rival, Pasqual Maragall, està vivint una senectud marcada per la malaltia de la desmemòria.

Pujol va saber brodar com ningú un discurs de país que barrejava l’acció política amb l’arenga moralista, el pacte amb tothom (Suárez, González, Aznar) amb la reivindicació permanent i el referent identitari propi, sense intermediaris ni sucursals.

El país i la política catalana viuen  en els últims temps un daltabaix sense precedents que, de ben segur, ni el propi Pujol s’esperava;  però en tot cas ell -i de retruc el partit que va fundar- havien sabut adaptar-se , i fins i tot s’han volgut posar al davant, per liderar l’anomenat “procès sobiranista“.

Jordi Pujol té -o tenia- fama d’auster, fins i tot de tacanyo, sense cap ambició material, i sense aficions conegudes de luxes i ostentacions; no anava a caçar elefants i estiuejava, com tota la vida, a la casa dels sogres de Queralbs.  Altra cosa era -és- la seva familia, des de Marta Ferrussola -de qui ja es coneixien negocis poc elegants quan tenia la floristeria als inicis de la presidència del seu marit- i els seus set fills, començant pel gran, Jordi Pujol i Ferrussola, que fa anys que té problemas amb la justícia i que era l’autèntic protagonista del vodevil de La Camarga, i acabant per l’Oriol, que a més d’agradar-li els mangonetjos com a tots els seus germans, tenia la barra d’intentar fer-los des de la secretaria general de l’encara primer partit de Catalunya. Hi ha més marrons per aclarir  als despatxos judicials que duen els noms de Pujol-Ferrussola i hi ha encara el gran tema del probable finançament de CDC , gràcies a les maniobres del lladre Félix Miret en el grandiós escàndol del Palau de la Música. I  ara, quan surten delictes ocults de fa més de 30 anys, potser també ha arribat el moment d’aclarir -si més no per als llibres d’història- què va passar el 1984 amb el Cas Banca Catalana, ara que Jordi Pujol intenta inculpar-se per uns diners bruts que tenen coincidències d’època i de personatge, el seu pare Florenci Pujol, fundador amb el propi Jordi de Banca Catalana.

Seria fàcil resumir-ho tot en allò  tant sentit de que la dreta nacionalista d’aquest país sempre “ha fet servir la senyera per amagar la cartera“. Ja se n’encarregaran de recordar-ho i de barrejar-ho tot els unionistes catalans i els espanyols -de dretes i d’esquerres- ara que Catalunya camina inevitablement cap a la seva independència, i no per iniciativa d’aquesta dreta nacionalista, ni tant sols de la “clase política” en general, sinó per la mobilització espontània, conscient i organitzada de la seva societat civil.

I en mig de tot això, ¿per què Jordi Pujol surt ara –un home de 84 anys –  amb una declaració de culpabilitat que capgira tota una vida dedicada al seu país ?  Per salvar una familia que no ha estat a l’alçada de la categoria del seu pare?  Per guanyar-se el Cél  -que potser albira pròxim- i complir la penitència per no haver estat un bon pare?  Perquè evidentment amb uns fills -i una dona- d’aquesta calanya, per acció o per omissió,  Jordi Pujol no ha estat un exemple d’educador i de bon pare. ¿ És realment aquest personatge maquiavèlic i estafador -“m’ho carrego jo, que no aniré a la presó per edat, i salvo els fills i els calers que hagin pogut  amagar“- l’autèntic  Jordi Pujol, i no pas el líder mesiànic de la Catalunya moderna que ens havien venut?  ¿Per què Pujol no destapava totes o algunes de les caixes de trons, quan els seus fills van començar a tenir problemes amb la justicia, quan els diaris publicaven que tenia comptes a l’estranger, o quan van detenir personatges tant estretament vinculats a ell i a la seva familia com Lluís Prenafeta o Macià Alavedra?  Tots aquests incidents eren contestats amb insinuacions d’ “atacs a Catalunya“, fins i tot la dimissió recent d’Oriol Pujol com a secretari general de CDC va justificar-la ell mateix com un gest “per no entorpir el procès cap a la consulta“.  I encara no s’ha acabat, els propers dies segur que tindrem noves notícies derivades per calibrar fins a on arriba la nostra  capacitat de sorpresa .

Les profundes conviccions catòliques que sempre ha lluït Pujol potser explicarien algunes de le incògnites que ara se’ns presenten. Però amb el catecisme a la mà, podríem apel·lar a principis que no es contemplen com el penediment sincer i el propòsit d’esmena.

Estan sortint aquests dies reflexions i articles molt interessants sobre tot això i jo considero que els millors són aquells que analitzen el personatge, el seu entorn, i la historia recent del país, més que no pas els que en treuen conclusions immediates, com que això aturarà el camí cap a la sobirania o que la corrupción histórica aflorada precipitarà la creació d’un nou estat. Us destaco la repesca que ha fet Francesc Marc Álvaro -un dels millors analistas del pujolisme que té aquest país- d’un llibre seu … de l’any 2003! en el que ja apunta algunes claus que ajuden a entendre una mica -només una mica- el que està passant  (http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4205554/pujol-seus-fills-mala-consciencia.html) . També m’ha fet gràcia trobar una reflexió de Raimon Obiols -ara que els socialistes no están gens de moda- repassant els fets de 1984 ( http://www.noucicle.org/lhora/?p=11511), quan la fiscalía volia procesar Pujol pel Cas Banca Catalana i CiU va aconseguir, amb èxit, que aquell intent es considerès “una jugada indigna” contra  Catalunya; el delicte del que ara s’ autoacusa  Jordi Pujol és de quatre anys abans de tot allò.

La confessió de Pujol és enrabassada i confusa però està clar que està feta per salvar el cul dels seus fills, que ho tenen pelut perquè tot està ja massa embolicat. Pujol potser vol salvar així  la seva carrera de bon pare, però acaba d’arruinar la carrera de líder i d’estadista que la historia li tenia reservada.

Respon a Isabel Orriols Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!