Xavier Capdevila, en bloc

Acabo de signar les notes del curs 2012-2013. De 26 alumnes que tenia aquest any, 2 suspensos i 12 notables; la resta, 12 més, aprovats que van del 5 pelat al 6,5. La majoria de notables són d’estudiants de quart, de la nova assignatura Treball de Final de Grau (TFG). Els suspesos són del Seminari d’Introducció al Periodisme de segon, la meva assignatura de tota la vida a Blanquerna.

El TFG és una nova matèria imposada pel Pla de Bolonya, en la qual els alumnes han de fer un projecte professional, original i viable tant des del punt de vista econòmic com del públic potencial; és el segon any que la fem perquè a Blanquerna ens vam avançar a Bolonya (l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior) que ara ja apliquen totes les universitats. El treball es fa en grup i es gesta al llarg del curs tutoritzat per un professor (jo he dirigit 4 grups aquest any), però ha de passar l’avaluació de sengles tribunals, un a meitat de curs format per professors de la facultat,  i l’altre -el més temut- al final del treball, format per professionals del món de la Comunicació aliens a la Universitat. El meu tribunal final ha estat molt benèvol i ha posat notes altes als quatre treballs que, per altra banda, estaven, majoritàriament, molt currats i molt ben dirigits ;-). Aprovar el TFG és -o ha de ser- com un visat al món professional als que els estudiants de quart acaben d’arribar.

El Seminari és l’assignatura on, gairebé per primera vegada, els alumnes de segon es posen en contacte amb l’actualitat i aprenen les nocions més bàsiques del llenguatge periodístic i la redacció de notícies. És una assignatura eminentment pràctica, on s’apren a seleccionar, a escriure, a titular i a traduir els fets en matèria informativa. Cada any cau algún suspens en aquest Seminari; sap greu quan aquest suspens és més per actitud -faltes, treballs sense fer, poc rigor o poc interès de l’alumne- que no pas per aptitud -capacitat d’apendre, intel·ligència, vocació…- ; aquest any ha passat una mica això, el suspensos no són els més dolents, són els més poc formals o els més galtes.  Aquest és el bloc del meu Seminari on hi ha diversos treballs dels meus alumnes.

Aquest any, l’acte de Graduació de la XVI Promoció (2009-2013) de la Facultat de Comunicació Blanquerna, que va fer-se al Gran Teatre del Liceu, va tenir per a mi dues circumpstàncies molt especials i agradables. L’una la bona nota del TFG que tots els meus alumnes graduats havien tret; l’altre que el padrí de la promoció era el meu amic Paco Escribano, que va fer un discurs menys divertit i anecdòtic del que jo em pensava però, en canvi, d’un contingut contundent, encertat i brillant, per marcar camí als nous comunicadors que apadrinava. El podeu llegir íntegre en els documents adjunts.

El company Jaume Benet, profe de Cinema i TV, em va passar algunes fotos per a ilustrar aquesta entrada al bloc, però el recull complet de fotos (la majoria seves)  i la crònica de l’acte els trobareu aquí. No us perdeu el vídeo dels alumnes.

Vaig començar a fer classes a Blanquerna l’any 1997, quan s’acabava d’estrenar (1996) l’edifici nou de la Facultat de Comunicació al carrer Valldoncella, del barri del Raval. Feia tres anys que funcionava la Facultat en el si de la Universitat Ramon Llull, la primera privada de Catalunya, creada al 1991. Sempre he combinat les classes amb les meves altres feines a Barcelona TV, a la Xarxa de TV locals, a la Diputació, a TV3 o a Lavínia, i sempre he estat partidari de que els estudis de Periodisme tinguin un volum important de professors provinents de l’ofici i dels mitjans. Dit això confesso que, encara ara, la Facultat em produeix un gran respecte tant de cara als alumnes com també de cara a la resta de professors i al conjunt de l’Acadèmia.  Al llarg d’aquests 16 anys he aprés molt, tant dels uns com dels altres, i també crec que he contribuït modestament a construir el present de la Facultat i a inculcar coneixements i valors a noves generacions de periodistes, entre les quals ja han sorgit professionals que ens superen. Em sento profundament orgullós de pertanyer a la família de Blanquerna.

Al llarg de la meva vida professional he treballat en feines que m’han donat grans satisfaccions. Últimament però, els temps no són bons i abunden més les decepcions que els projectes. Els canvis radicals en el món de la Comunicació, la crisi gravíssima als mitjans que hem conegut fins ara, o la difícil situació de molts professionals, fan que la feina de formar nous periodistes sigui, en aquests moments, feixuga i complicada.  Malgrat això, cada curs que començo a Blanquerna em renova la il·lusió i les ganes de treballar, i cada curs que acaba revalida la convicció de que ha valgut la pena l’esforç,  perquè  el futur pot ser incert i complexe, però encara és ple d’esperança. 

Esperança en l’Ofici de Periodista que, precisament en aquest món canviant i hipercomunicat, és més necessari que mai.