Aquesta setmana he tornat a la feina com un percentatge important de ciutadans . Això de fer vacances a l’agost -com tothom- també té la seva cosa; no vas tant al revès del món. He estat molts anys treballant a l’agost, la qual cosa també té el seu què (l’agost a BCN o a VNG és fantàstic, si no no estarien tant plenes de guiris que venen per disfrutar-ho), però fa que sigui difícil després inserta les vacances pròpies en la normalitat de la resta de gent , sobretot quan es treballa en equip.
Ha fet -està fent- un estiu xungo, sense dies brillants, amb poca calor, però amb molta xafogor ambiental, presagi d’una tardor que s’anuncia, es preveu i s’espera, calenta, moooolt calenta. Els dies han estat grisos, amb moltes nuvolades, que no deixaven veure el sol, ni aclarien massa els horitzons cap on anar.
Jordi Pujol i la seva família ens han ofert la pròrroga d’un curs polític ple de tensions i d’escàndols. La seva confessió-harakiri ha omplert els diaris i les tertúlies de xiringuito (a les ràdios i teles els tertulians oficials feien vacances); s’han escrit moltes coses interessants, però jo continuo recomanant la lectura d’aquest article de l’Albert Sáez que explica el per què de tot plegat. Molta gent encara no s’ho vol creure i alguns han passat de l’estorament i el disgust a la indignació sense paliatius, en veure com l’ex-expresident de la Generalitat reapareixia somrient amb una certa actitut altiva, tornant a repartir lliçons del que cal fer: de si parlo o ja ho he dit tot, de si toca anar al Parlament o ara no toca, … o com els advocats de la família iniciaven una obstrucció dels processos judicials al més pur estil Bárcenas.
Que l’escàndol afecta el procès sobiranista que viu Catalunya està claríssim; l’afecta en positiu: volem un país nou on siguin impossibles els casos Pujol, Palau, Mercuri, ITV, Pretòria, etc. etc; però també l’afecta en negatiu: munició per als enemics (sobiranisme=corrupció, bo aquest anàlisi que en fa l’Enric Juliana), desencís i abandó del ciutadà-de-bona-fe, i missil a la línia de flotació del president Artur Mas i del seu partit CDC, que és qui formalment liderava el procès. L’article de Josep Ramoneda és també del tot aconsellable. I un article de José Álvarez interessant, tot i que manté el clixé madrileny de barrejar nacionalisme=independentisme=catalanisme… sense adonar-se que avui molts independentistes catalans no són ni han estat mai nacionalistes (ni catalans ni espanyols).
L’11 de Setembre serà una gran prova per veure si la iniciativa civil i popular que reclama independència és tant viva com molts voldrien, o està tocada i en reculada perquè els ciutadans ja n’estan fins al cap de munt dels polítics… i de retruc de la política.
Per la resta, les nuvolades no m’han deixat anar a la platja en gairebé tot l’agost. Però m’he escapat a la muntanya, a les dels Vosges concretament, a l’ Alsàcia francesa, tot i que els noms dels pobles, la cervesa o el xucrut et recorden que aquelles terres tambè han estat molt de temps alemanyes. Paisatges amables, bons vins i bones viandes, però sobretot bona companyia; la Françoise i la Lalou -sempre tan previsores- ens hi van convidar mesos enrera i vàrem dir que sí, sense rumiar-ho massa. Va valdre la pena, no han estat unes vacances exòtiques espectaculars però sí molt tranquil·les, amigables, relaxants i desconnectadores. Els temps no va acompanyar gaire però les nuvolades, aquí, donaven un toc i una llum especial, a les flors que abarroten les façanes de pedra i fusta dels pobles alsacians (Colmar, Eguisheim, Gerardmer, Munster, Turckheim, Kaysersberg, Riquewihr, Rivauville…) . Ventron és on la Françoise havia llogat la caseta de fusta (Là Haut Riant), un poblet amb tradició tèxtil, que ara és en mig de vàries estacions d’esquí (La Bresse, Ermitage du Frere Joseph,…); va ser un encert anar-hi en cotxe, tot i els 900 km de camí, perquè ens va permetre descobrir per un dia Lió (a l’anar) i Nîmes (de tornada), a més de diverses aires d’autopista on hi vam muntar uns pícnics magnífics.
França segueix sent per a mi un referent proper i familiar, i un destí de vacances amb mil i un indrets per descobrir. Aquest estiu ja n’havia fet un tast, viatjant al juliol a Lautrec per anar al casament del Tupac Pointu, el fill del Raimon i la Maria Teresa; que m’hi convidessin ja va ser per a mi una gran alegria i el casori -que va durar 3 dies!- va ser una festassa multicultural (hi havia gent de mig món), molt familiar, amigable i amusante. Especial il·lusió em va fer retrobar l’abuela Valentina de Mèxic i les tías Letizia y Luisa (ens havíem conegut als Jocs del 92) i recuperar la invitació d’anar un dia fins al seu país per visitar-les. De passada, visites a Gaillac, Cordes Sur Ciel, Albi -on hi ha un museu preciós del seu fill il·lustre Henri Toulouse-Lautrec- , Tolosa de Llenguadoc i Perpinyà.
I el pròleg viatger de les vacances, vaig fer-lo al juny, anant a Florència a veure el Jofre. Tot i que ja hi havia estat un parell de cops, anar-hi amb temps em va permetre veure, per fi, el David de Miquel Àngel i la Galeria dels Uffici, i també descobrir una mica la Florència d’un local -encara que resident provisional- una mica més allunyada de les esglésies, les pintures renaixentistes i els destins turístics habituals. Agradables les escapades a Fiesole i a Luca, i també comprovar com el Jofre apreciava i era apreciat a la feina que durant un any està fent a l’European University Institute; vaig notar que hi estava a gust i també que havia pres bona nota tant dels tarannàs florentins que l’envoltaven com de les coneixences internacionals que aquesta feina li havia proporcionat.
Les Festes Majors d’aquest estiu les he viscut molt de passada: Vilanova, Gràcia, Sitges, Vilafranca,… amb visites curtes d’un dia, per un castell de foc, el carrer Verdi que sempre guanya, o el Sant Fèlix dels 4 pilars de 8. A Vilanova una mica més, ofici, dinar de família i vot del poble inclosos. A Vilanova, sempre una mica més.
I de castells n’he vist pocs i alguns per la tele. I això que la temporada està espectacular… i d’aquí un mes Concurs a Tarragona amb hipòtesis moooolt obertes. Vaig fer un article a La Vanguàrdia sobre el possible “canvi de paradigma casteller” a partir de la progressió de les colles de Tarragona i de Barcelona. Us convido a llegir-lo si, fins aquí, encara no n’heu tingut prou. 😉
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!