Xavier Capdevila, en bloc

Jo donava per segur -i ho havia confessat a alguns amics- que el regnat de Joan Carles Ir d’Espanya no arribaria al Nadal del 2012 i ho justificava amb diverses raons. Però, ves per on, la Monarquia no només ha estrenat un nou any sinó que fins i tot el rei es fa entrevistar a TVE per intentar recuperar aquell to proper i campetxano que un bon dia se li va atribuïr. És la segona entrevista que el rei concedeix a la tele oficial en 37 anys de regnat (l’anterior va ser l’any 2000) i com aquella ha servit perquè l’entrevistador (llavors la Prego, ara l’Hermida) fes uns llargs monòlegs laudatoris i l’entrevistat contestés amb respostes més curtes que les preguntes (llavors llegides en un tele-pronter, ara apreses de memòria per semblar més “espontànies”), per no dir res de nou, més enllà dels grans tòpics de que la Monarquia ha servit per modernitzar Espanya, que ara és un país reconegut al món, que l’èxit es deu a la unitat de tots els espanyols, que només aquesta unitat ens farà sortir de la crisi, que el pare don Juan va ser un gran conseller i que el príncep Felip està superpreparat… per tòpic fins i tot hi ha hagut una referència al “terrorisme que ens ha fet patir tant” ara que, afortunademanet, ja fa alguns anys que no hi ha terrorisme. Cap referència al pitjor any viscut per la Monarquia, cap referència a la família i als seus escàndols i corrupcions, tampoc a les caceres d’elefants… cap referència a la jubilació o a la possibilitat d’abdicar…

Cap referència a la meva tesi de que això s’estava acabant, una tesi que -segons el meu parer- era l’última possibilitat de salvar la Monarquia i l’última possibilitat de reconstruir Espanya.

Al gendre processat per corrupció que ja li havia amargat els Nadals anteriors, s’hi han afegit unes quantes desgràcies més en l’entorn d’una familia, la primera missió de la qual és ser “exemplar i representativa”, que permet als nens jugar amb armes tot i els precendents històrics (un germà del rei va morir d’un tret quan jugava amb ell) o que tolera que els avis vagin a caçar elefants a l’Àfrica amb una amant estrangera inclosa. L’aparició pública de Corina Sayn-Wittge, la princesa alemanya que s’enten amb el rei des de fa anys, ha qüestionat també figures fins fa poc intocables, tan discretes i tant cultes com la reina Sofía. De les infantes no cal parlar-ne massa, sobretot des de que la llesta, tan moderna i catalana, ha hagut de fer-se la tonta quan apareix en els negocis familiars i corruptes del xoriço Undargarin.  

Amb tot això, Joan Carles compleix aquest dissabte 75 anys, una edat en que fins i tot els bisbes es jubilen. Aquesta podia haver estat una excusa excel·lent per abdicar, passant per alt els problemes de salut que pugui tenir (que la rumorologia exagera com que són greus), les conseqüències de tantes intervencions quirúrgiques, o el cúmul d’errors i escàndols (i encara falta el judici al gendre!) acumulats durant aquest annus horribilis de 2012. Jo em semblava que ho faria abans de Nadal, aprofitant que estava de baixa i que així s’estalviava el discurs (igualment insuls i tòpic) de la nit del 24.

No penso elogiar la figura del príncep d’Astúries i de Girona, però està clar que de tot el cataclisme familiar ara per ara és l’únic que encara se n’ha salvat. Felip de Borbó podia ser l’últim intent de salvar la Corona si s’actuava ràpid i amb intel·ligència. Amb ell i les seves nenes una nova famíla real arribaria a la jefatura de l’Estat Espanyol i, amb aquesta excusa, fins i tot es feia imprescindible la reforma constitucional (per abolir la llei sàlica encara vigent i garantir els drets successoris de la infanta Elionor), reforma que podia ser aprofitada per modificar altres incongruències de la Constitució del 78. Fins i tot, una  reforma intel·ligent i integradora podia possibilitar l’encaix de les autonomies que han iniciat un procés secessionista i que, fins i tot amb futures estructures d’estat propi, podrien sentir-se còmodes amb una monarquia comuna amb la resta dels espanyols (a Escòcia, per exemple, es plantegen mantenir-se sota la Corona Britànica encara que arribin a ser un estat independent).

Hagués sigut paradoxal que Felip VI fos al 2014 el garant de la independència de Catalunya, que trescents anys abans va liquidar el seu rebesavi Felip V.

Però la meva hipòtesi no només no s’ha complert sinó que, a més, és d’una ingenuïtat bonista brutal. No sé com m’atreveixo a explicar-la… bé potser perquè, de tant en tant, penso que a l’altra banda encara queda algú amb ganes de pacte o d’entesa…

Però no, no queda ningú.

Per tant, un argument més per marxar… i a més per pensar que, des del temps dels grecs antics sempre ha estat més coherent i més democràtica una República que la millor de les monarquies. 

PS. Per cert no us perdeu La Familia Irreal. Supera amb escreix tots els gags de “Polònia”, perquè algunes realitats superen totes les ficcions. 

PS 2: I, si la nit de Reis sou a Vilanova no us perdeu la festa de la Unió a la Sala.

PS 3: I no us perdeu tampoc la interessant entrevista que Vilaweb fa a Armand de Fluvià, l‘heraldista que millor coneix i analitza les dinasties monarquiques dÈspanya, Castella, Aragó, etc etc.