M’ha tocat intervenir en un acte de l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran del Garraf a l’Escola Universitària Politècnica de l’UPC. Quan m’ho van proposar -com en un parell de vegades anteriors- em va fer il·lusió, després em va venir la mandra, de preparar-me un discurs, buscar documentació, baixar a Vilanova… Un cop allà m’ho vaig passar bé i després vaig estar molt content d’haver-hi anat.
Els de l’Aula, liderats pel professor Olivè, són una gent entusiasta que pretèn que els avis no només exercitin les articulacions o s’entretinguin fent la partida o teixint macramè, sinó que també reguin l’intel·lecte, aprenguin i s’enriqueixin culturalment.
Convocaven un acte de reconeixement a tres vilanovins premiats per la Generalitat: el professor de l’UPC Enric Quiton, el recent Premi Nacional de Cultura Popular Bienve Moya, i el Premi Nacional de Periodisme de l’any 2000 Paco Escribano. El Bienve -amb aquella mostra del surrealisme artístic que a vegades el caracteritza- no va aparèixer i es va perdre el retrat lúcid, sincer i detallat que li va fer el gran Xevi Orriols.
A mi em va tocar glossar les virtuts de l’Ecribano. La gent va aplaudir i també va riure (era el que pretenia), i al Paco li va agradar (no ho pretenia,… però què hi farem). Si teniu ganes de llegir us reprodueixo el discurs aquí sota.
A la foto, una de les darreres col·laboracions professionals del Premi Nacional i un servidor: els Pastorets de la Unió .
Hola bon vespre.
Quan el senyor Àngel Olivè em va proposar participar en aquest acte de reconeixement de l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran del Garraf a les tres figures de la nostra ciutat que ostenten un dels Premis Nacionals de la Generalitat de Catalunya, em va fer una mica de respecte. I no només per la qualitat dels premiats, convilatans meus que en la seva vida professional han merescut el reconeixement de tot el país, a través de la seva màxima institució, sinó sobretot pel respecte que em mereixen vostès, persones grans amb inquietud d’ estendre’s i de créixer en el coneixement, per tant doblement savis, savis per edat i savis per voluntat de ser-ho.
Presentar, a més, el titular d’ un premi que a mi no m’han donat mai, ni n’he estat finalista, ni tan sols candidat, també em produeix un cert neguit… ¿Què els hi puc dir jo a aquests senyors i aquestes senyores que tingui algun interès, si al meu costat hi ha el Premi Nacional que, segur, té moltes coses molt més interessants per explicar?
Ja sé que a vegades, i més últimament, els premis i els premiats són qüestionats i fins i tot rectificats, corregits o anul·lats, en funció que la realitat sobre els valors de la persona a qui se li va atorgar el premi no es corresponen amb els valors que se li atribuïen i pels quals es dóna el premi, sinó a una ficció que transmutava els fets reals, sobretot quan els premis es donen per afalagar o seguir la moda més que per reconèixer trajectòries, ja sigui un Premi Nobel de la Pau o una Creu de Sant Jordi.
No és el cas dels nostres premiats vilanovins. Ben al contrari, la proximitat que ens dóna l’àmbit local i la dimensió que encara té la ciutat de Vilanova i la Geltrú, ens els fa més transparents i més accessibles.
Jo no els parlaré dels premis del senyor Escribano, ni del Nacional de Periodisme ni dels Ondas, que per cert en té 2, premi aquest, l’Ondas , fins ara de gran prestigi, fins aquest any 2009, que li han donat al presentador dels programes més famosos de l’anomenada tele-escombreries.
Per tant jo no els hi parlaré massa del Francesc Escribano, periodista prestigiós que va culminar una bona carrera professional amb la direcció de la nostra televisió nacional, Televisió de Catalunya i que ara, en plenes facultats creatives, ha tornat a la trinxera de la producció i torna a signar bones propostes televisives com la sèrie “A la presó” que ara emet TV3.
I com que als periodistes ens agrada l’actualitat, deixin que m’aturi un moment en aquest programa, en aquest tipus de programes, que el Paco tant va contribuir a popularitzar. En aquests programes s’utilitzen recursos de ficció, tècniques cinematogràfiques que servirien per fer una pel·lícula o una sèrie o una telenovela, per descriure una realitat de manera atractiva i emotiva, però amb tota la cruesa i el contingut informatiu que comporten les coses que estan passant, que no ens inventem. Aquesta és una relació noble entre ficció i realitat, i no pas aquella a la que em referia abans, d’alguns que en el món de la política, dels negocis, de la cultura, de la televisió i també del periodisme, fan servir les eines de la realitat per vendre’ns ficcions enganyoses.
Dit tot això, intentaré comentar-vos alguns aspectes del Paco Escribano que jo conec i que no formen part del seu currículum professional brillant i premiat, de periodista, escriptor i impulsor de pel·lícules a partir del gran ressò dels seus dos llibres: Uns retrats biogràfics de Salvador Puig Antich (“Compte Enrere”) i del bisbe Pere Casaldàliga (“Descalç sobre la terra vermella”)
El Paco i jo som de la mateixa quinta, podríem dir, però no del mateix any. Ara no us diré qui és més vell. En tot cas jo vaig començar la carrera abans. I un dia, dels anys 70, el Paco va venir a casa i em va dir: “ jo vull ser periodista com tu, i explicar les coses que passen aquí a Vilanova, fer de corresponsal, denunciar les coses que es fan malament, …” Al cap de pocs dies va venir a casa un altre noi i em va dir: “jo vull ser periodista, com el Miguel de la Quadra Salcedo (probablement el primer periodista mediàtic d’Espanya), vull ser famós, viatjar, tenir aventures, sortir a la tele… Al Paco el tenim aquí carregat de currículum i de premis, i a més ha viatjat, ha tingut aventures, ha sortit a la tele, s’ha fet famós… De l’altre noi, de qui no recordo ni el nom, no en vaig sentir a parlar mai més.
A partir d’aquell moment, vaig coincidir amb el Paco en els primers assajos professionals de la nostra vocació periodística, en un temps apassionant i irrepetible que va ser el de la transició democràtica, més llarga del compte en el cas dels municipis que no es van democratitzar fins al 1979. Amb el Paco vem fer de corresponsals a diaris que ja no existeixen com el Noticiero Universal, el Mundo Diario o el Tele Expréss, varem compartir redacció al Setmanari de Vilanova, un projecte malaguanyat per dignificar i democratitzar el panorama encara pobre de la premsa escrita vilanovina, i varem crear un programa de ràdio, de vida efímera i que no deu constar a cap història de la comunicació local, que es deia “Garraf a les 8” i que va ser el primer informatiu radiofònic sobre temes locals i comarcals que es feia en una emissora de ràdio d’aquesta zona, a Ràdio Penedès. Tot això de gratis, o gairebé perquè els corresponsals cobràvem una cosa semblant a 100 peles la notícia 20 duros, més o menys 60 cèntims d’€.
Com que això de fer de corresponsal donava molt poc, havíem de combinar diverses col·laboracions i això era difícil de trobar aquí, per tant havíem de buscar-ho a Barcelona. El Paco va entrar de col·laborador als informatius de Ràdio Joventut i després a la revista en català El món… Estem parlant d’uns mitjans que ja no existeixen… com si expliquéssim batalletes de vells,… espero que també batalletes de savis.
A El Món el Paco feia una pàgina que parlava de costums i tradicions, dels sants de la setmana, de llegendes i de festes… una cosa que ben segur havia aprés no tant de llegir l’Amades, sinó de tenir a prop, de ser del mateix poble, de gent tan sàvia i entusiasta com un altre dels Premis Nacionals que avui (havia d’estar) tenim aquí. A més del Món el Paco també va començar a fet col·laboracions al programa “Comarques” de TVE-Catalunya. Allà ens varem tornar a trobar, però per poc temps; ell, al cap d’uns mesos marxava a la nova TV3 a fer informatius i a fer famós al Salvador Alsius dels primers Telenotícies amb el calendari de Sants del Dia que el Paco ja feia temps que escrivia al Món. En més de 25 anys, no havíem tornat a coincidir en la feina, fins al final, en la seva darrera etapa a TV3.
Per mig, amb el Paco i uns quants companys més varem crear un pseudo-looby que es deia Col·lectiu de Periodistes Vilanovins a l’Exil·li “Ventureta Mestres” i ens dedicàvem a conspirar i muntar dinars amb vilanovins importants, alcaldes, caps de l’oposició, a un que el van fer ministre l’endemà de dinar amb nosaltres, el rector… A conspirar i a res més…
Però la coincidència o la manca de coincidència no ha marcat mai distàncies precisament per l’amistat i la proximitat que afavoreix un marc com el de Vilanova i la Geltrú.
I aquí la coincidència ja ha estat continuada encara que no sempre hem estat als mateixos llocs. El Paco va ser monitor del Centre d’Esplai de Mar i també de la Colla castellera de Mar, de nefasta memòria al meu parer. Però també ha estat membre dels Bordegassos, de l’Acord, de la Unió, o de les comissions inventores i organitzadores d’alguns dels actes i els moments més brillants del nostre Carnaval… i en molts d’aquests llocs –especialment en el Carnaval- amb un protagonisme important, i no tant de lluïment, sinó un protagonisme d’iniciativa desinteressada, de treball creatiu, i de compromís ciutadà.
Tot això l’ha mantingut arrelat a la nostra vila, malgrat premis, càrrecs i reconeixements exteriors, d’abast nacional. I amb un “sí” sempre que se li demana una aportació, una presència o una feina, no tant sols –com avui- quan es tenen ganes de fer-li un acte d’homenatge.
El Paco és un exemple de vilanoví il·lustre que continua sent-ho d’il·lustre i de vilanoví. I per sort en tenim més de vilanovins així; alguns amb projecció internacional i amb candidatures als óscars però que continuen apreciant els valors de ramblejar o de compartir una orxata a la plaça de la Vila o a Baix a Mar. No com altres, vilanovins d’origen que s’han compromès poc amb Vilanova; o quan han estat famosos s’han limitat a lluir barretina el dia de la Comparsa al balcó de l’Ajuntament.
Jo també sé que a Vilanova hi ha una malèvola vocació de menysprear a tots els conciutadans que arriben a ser considerat personalment i professionalment a fora de la nostra vila. I critiquem i critiquem…
Segurament en algunes coses, aquestes crítiques estan carregades de fonament. Jo al Paco, si vull, també li puc fer un contra-panegíric de crítiques envejoses i malèvoles…
Però segurament vostès no em creurien. Perquè les podria fer amb conya carnavalera, sí, però no amb el sentiment i la sinceritat de tot el que els hi he dit d’ell fins ara.
Per tant acabo aquí la meva presentació i li cedeixo la paraula.
Moltes gracies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!