Hi han amics que no recordes quan i a on els vas trobar de tants anys que fa que els coneixes. Altres, en canvi, són amics recents trobats en la maduresa que és quan més selectius ens tornem, també en repartir estimació.
El Miquel Moyano és un d’aquests amics de després dels 50 i ens vem conèixer, simplement, perquè era un dels elegits en el cercle petit i íntim d’un dels meus amics d’antic més estimats. Us he parlat d’ell, d’ells, algunes vegades en aquest bloc i us he parlat, sobretot, de vivències i de viatges compartits en aquests darrers anys, des de sessions memorables al Liceu fins a caps d’any inoblidables, l’últim el d’aquest fatídic 2010.
El Miquel s’ha mort avui, aquest diumenge, de cop. Ha marxat sense avisar, sense cap ensurt, sense cap senyal que hagués mogut la més mínima preocupació, sense cap oportunitat de preparar-nos, d’acompanyar-lo, de dir allò que mai li vàrem dir i que ara voldriem dir-li.
(El Josep Maria m’ha ajudat en aquest apunt i ha penjat algunes fotos històriques que us recomano que veieu. També us convidem a afegir-vos amb els vostres comentaris)
(A més de les fotos penjades en aquest apunt, l’Helena ha fet com un recull de fotos del Miquel i els seus amics que podeu trobar clicant aquí: Ver álbum
)
( Hi ha més text i comentaris clicant a sota )
El Miquel desbordava salut, entusiasme, optimisme i una bonhomia tan gran que jo, a vegades, el renyava perquè mai volia portar-me la contrària; a mi que m’agrada la brega, em trobava sempre amb la cuirassa de la seva immensa generositat. Aquesta Setmana Santa vem compartir vacances gairebé improvisades pel Delta de l’Ebre i el Baix Maestrat; ell no podia venir, però s’ho va muntar a última hora per acompanyar-nos: qui si no ens faria de xòfer perquè els altres poguessim anar tan bé i tan segurs, clapant al darrera?
Fa pocs dies, vem anar a la Villarroel, ell era el subministrador oficial d’entrades, i quan vaig trucar-lo per si en tenia una per a mi (jo era l’últim que m’havia afegit al clan teatrero) em va dir: jo sempre en tinc una per a tu, sempre compto amb tu.
Amb el Miquel sempre s’hi podia comptar.
Què bèstia que és la vida!
I que injusta que és sempre la tria que fa la mort.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En el poc temps que ha passat, he vist una pel·lícula mil cops repetida i han estat tots aquells moments que hem compartit. El veig pujar pel Passeig de Sant Joan pel dinar dels divendres amb el seu caminar típic, tots els viatges que vàrem fer plegats, l’orgull amb que conduïa aquell Lincoln per les carreteres americanes, mentre els de darrera fèiem la becaina corresponent, esperant que ens avisés si hi havia alguna cosa interessant en el paissatge, perquè confiavem plenament en ell. I, sobretot, la seva cara de felicitat, de felicitat quan quedaven a l’aeroport per emprendre una nova aventura, quan compartíem taula en qualsevol restaurant, quan quedàvem per les tardes per anar a prendre la ‘tònica’ a can Amado’, quan arribava amb el temps just a la funció del Liceu o quan agafàvem el carro per fer la compra en el Carrefour de torn, per als esmorzars dels propers dies que pasaríem plegats. Perquè en Miquel era tremendament generós i amb la cara demostrava com gaudia de la companyia del seus amics.
Gràcies Miquel, per tot el que ens has regalat. Y encara que ploro quan penso que ja no ens veurem mai més, sé que per tots nosaltres no moriràs. Hem rodat una ‘bona peli’ que sempre s’estrenarà, perquè està gravada a la nostra memòria i, si algun cop ens aflaqueix, ens ajudarem els uns als altres com ja fèiem… ¿t’enrecordes?. I ens ajudaran els milers de testimonis gràfics, ‘xorrades’ incloses, que per això està la tecnologia.Que carai!
Fins la propera road movie.
Miquel, jo també t’estimo.
Hola Miguel, te estoy llamando y no me contestas!
Quería decirte que me muero de tristeza, que no tengo consuelo, ha muerto mi amigo….., su familia, sus amigos, sus compañeros de trabajo, todos los que le conocimos estamos llorando su ausencia, queremos confortarnos los unos a los otros, nos miramos con el dolor en los ojos y no sabemos qué decirnos, solo nos abrazamos en silencio y en nuestra memoria esta el recuerdo de la última vez que nos vimos, que hablamos, que reímos, que vivimos con él.
Será para siempre la persona buena y amable que tuvimos el privilegio de conocer y amar.
Pensamos que le dijimos pocas veces lo mucho que le queríamos y nos repetimos que nunca más volverá a pasar, que miraremos a nuestros amigos, a nuestra familia y desde el corazón le diremos TE QUIERO, y olvidaremos nuestros enfados y perdonaremos sus ofensas.
Mi amigo es una parte de mi alma y todos le reservaremos en nuestro corazón el espacio que corresponde a las personas buenas, por eso viajará con nosotros.
Pedimos que su alma vaya en paz, que nos cuide, nos proteja, nos haga mejores personas y descanse en paz.
Te amo Miguel, nos vemos!
Vaig entrar a l’orbita d’aquesta gran famíliala foto. Gràcies per
la revetlla de Sant Joan del 2004. Jo no
les tenia totes, feia mesos que no feia vida social. Però la Hel·lena va
dir-me, ja veuràs com t’ho passaràs be, farem un soparet entre amics que t’agradaran.
Aquesta
va ser la primera vegada que el vaig veure al Michi .Des de aquell dia molts
viatges, excursions,dinars, sopars d’oscar, de goyes, Nadals, cap d’anys, aniversaris, anades, tornades,
re-casaments, cines, teatres, hospitals. Avui he estat veien una pila de fotos
d’aquest període. A totes m’he vist rient, feliç, satisfeta, despreocupada. I
en aquests moments sempre estaves tu Michi: al costat, darrere, al davant fent
formar part de la meva vida. Mai oblidaré aquest gran home amb anima de nen. Jo també t’estimo.
OStres! Xavier no havia llegit aquest apunt. No en sabia res. Quin greu en sap!
Una abraçada ben forta de tots quatre.