L’excusa tant se val. N’hi havia vàries. La qüestió és que aquest cap de setmana vaig compartir un dinar d’arrossada al camp amb la meva-colla-de-tota-la-vida, els amics de Vilanova, els hereus d’aquella “Tribu” dels anys 70, la colla de sempre que es va forjar en l’adolescència, es va consolidar en la joventut, i es va eternitzar en la vida amb afegits, canvis i absències.
Ells es veuen més sovint però jo, que soc un guara de Barcelona un desertor de l’arao i un renegat dels orígens, em costa força de coincidir, i més de coincidir amb tots -o gairebé- així de cop. Algun Carnaval, algun sopar de Festa Major a La Geltrú, algun aniversari rodó, alguna festa de La Unió, algun enterro… i poca cosa més; els nens s’han fet grans, se’ns emancipen en concubinat i no ens han donat l’oportunitat de retrobar-nos tots plegats amb motiu d’algun casori o algun bateig…
Per tot això aquesta paella era una oportunitat que em venia molt de gust. Ells són els meus amics de sempre, el meu referent històric vilanoví, una part de la meva vida que no es limita a uns episodis del passat. El meu present serà més divers i dispers, però la distància no ha aconseguit allunyar-me de la meva colla; quan soc amb ells mai tinc la sensació de que fa dies -a vegades massa- , mesos o anys que no ens haviem vist.
Són com un cistell de cireres, que s’entrelliguen divertides en mig d’anècdotes i vivències compartides en els anys. Cireres amb xocolata, dolces i cruixents encara que tinguin pinyol.
Era l’aniversari de la Geles en feia 51 i de fet tenia ganes de celebrar la festassa amb que feia un any havia celebrat els 50, però com que plovia no vàrem anar a Puigmoltó sinó a l’hort del sogre del Pitu i pare de la Reyes, que és un d’aquells huertos con barraqueta d’urbanització al·legal entre la variant i la Collada, que acaben en un xalet amb un menjador molt gran, per si plou. I tant que va ploure! Un aiguat mentre es feia la paella que va obligar a improvisar una jaima, en pla solució d’emergència, sorgida d’algun curset de supervivència, de les excursions del cau quan érem ràngers o pioners. A l’hora de fer la paella, molt d’enginyer donant lliçons i la mare del Joan resolent sense preguntar (“ves que saben aquesta canalla”) … total tothom va tirar la sal, i la cosa pintava salada. Aleshores els remeis sorgits de tots els aplecs i focs de camp viscuts, que si tirar grapats de sal a les brases, que si una patata absorbidora, que si fórmules químiques dels que van fer carrera, que si lliçons de osmosis pels que saben de tot… Al final, un arròs excel·lent i molt de riure comentant l’ última batalla i repassant les batalletes compartides al llarg de la vida.
De nens ja no en segueixen gaires, només els dels amfitrions. Alguns avis fan de substituts.
I de postres, meló en boles, maduixes amb vinagre, coca i… , sobretot, cireres amb xocolata. No calia res més.
( Us convido a veure la selecció de fotos, també anònimes com les cireres, que va deixar l’arrossada per a la posteritat. Són als arxius d’aquí sotai m’han quedat en ordre invers … però és igual !!!! )
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
tothom no hi era,….jo em vaig perdre alguna cosa,…potser no ho sabia???? llàstima.