20 de juliol de 2015
0 comentaris

Marques caducades i dinàmiques emergents

No són els polítics, són els partits. Més ben dit, són els actuals partits polítics, els que han controlat les institucions durant més de 35 anys, els que necessiten, no només xapa i pintura, canvi de logos i cares noves,  sinó que necessiten passar directament al desballestament (al desguaç). Les marques han caducat perquè els partits més poderosos i triomfants s’han convertit en màquines electorals, allunyades de la gent, disposades a tot per retenir el control de les institucions, amb corrupteles i corrupcions individuals i col·lectives incloses, de mides  i conseqüències variables, però que han fet que la ciutadania ja no confiï en ells, no s’identifiqui amb els seus postulats teòrics i senti rebuig per aquelles velles estructures i, per tant , busqui noves maneres d’organitzar-se i d’ administrar -se.

La gent no està tipa de la política; tots fem política cada dia quan la petem amb els amics i companys de feina, quan seguim debats i tertúlies a les ràdios i les teles, quan ens engresquem amb propostes noves, trencadores i revolucionàries que semblaven impossibles fa molt poc, quan exigim votar més del que ens deixen, quan es canvien alcaldies contra pronòstic… Els ciutadans no estan farts de la política, en tot cas sí que ho estan de la majoria de polítics, sobretot dels que fa anys que repeteixen discursos de “superioritat moral” que són mentida i promeses de millora que mai arriben. Les marques amb que aquests polítics ens han venut la lluna i on semblaven instal·lats per sempre més han caducat; les velles sigles ja no responen al que deien, però el més fort és que ja no se les creu ningú, ni ells.

Un cas ben simptomàtic de sigles caducades va ser retratat en la magnífica paròdia que “Polonia” va fer fa uns dies, presentant els líders  d’ICV venent-se les sigles del partit  sense recordar ni que volien dir. El “partit” per excel·lència de la resistència interior al franquisme  ja té una certa pràctica en reformes de les formes, des de que el vell PSUC, desfet per escissions i per la crisi general del comunisme, va inventar-se una Iniciativa per Catalunya, després de passar per una efímera Unió de l’Esquerra Catalana (UEC) a les eleccions de 1986; més tard van afegir-hi la V de “verds”, després de fusions, ruptures i baralles amb diversos partits ecologistes.

ICV està desapareixent del mapa en mig d’ambigüitats i contradiccions, tot i que alguns dels seus dirigents van tenir l’habilitat d’ afegir-se a alguna plataforma ciutadana de les sorgides a partir del fenomen Podemos en les eleccions municipals, la qual cosa els va donar alguna regidoria amb aliats totalment nous, com en el cas de Barcelona en Comú. En altres llocs on es van presentar amb les sigles de sempre, la cosa els hi anat més aviat malament; sense anar més lluny a Vilanova i la Geltrú han desaparegut de l’Ajuntament mentre que uns desconeguts seguidors de Podemos han tret 2 regidors.

Fa pocs dies CiU també ha acabat el seu matrimoni de conveniències de 35 anys. I els hereus de la U, el partit històric de Carrasco i Formiguera, es barallen per la legitimitat d’unes sigles  també en vies d’extinció. Unió Democràtica de Catalunya anirà sola a les eleccions i tot fa pensar que -com ja va passar l’única vegada que hi va anar, el 1977- els minsos resultats confirmaran la caducitat definitiva de la marca.

Convergència Democràtica de Catalunya -que no ha anat mai sola a cap elecció en tota la seva història- també ha entrat en fase de dissolució. Al marge del paper crucial del president Mas -i de retruc de CiU- en tot el procés sobiranista que viu Catalunya, CDC i CiU han perdut vots i escons en totes les eleccions des de que van recuperar la presidència de la Generalitat; les enquestes pronostiquen que la davallada continuaria si es presentessin amb la mateixa marca. Està clar que, més enllà de les retallades, els casos de corrupció encapçalats per la gran traïdoria de la família Pujol han marcat la fi del partit que va crear el que fou president de la Generalitat durant 23 anys.

Està clar que la llista transversal per la independència, que després de tants estires i arronses s’ha pactat aquesta setmana, és l’opció amb més possibilitats de guanyar les eleccions del 27-S i -al meu modest parer- també és la millor estratègia per conduir el procés sobiranista cap a una final exitosa. I és per això que -contra conclusions simplistes- vull creure que no és un tauló de salvació de polítics convergents cremats , sinó una manera de no deixar orfes o al marge un ampli sector de l’ electorat. Però també és una manera discreta de liquidar CDC, mentre s’exploren de manera intel·ligent noves opcions i noves dinàmiques per encarar un futur que, per desconegut i revolucionari, està ple d’incògnites.

I ERC ? Després del miratge de pensar que podien ocupar l’espai que deixava lliure CiU i liderar el procés cap a la independència, després de cometre massa errors del 9-N cap aquí i després de veure com a les municipals el seu procés de creixement es moderava, han pres la sàvia decisió de dissoldre’s en la candidatura unitària que ha de guanyar el 27-S, i de cedir el màxim protagonisme al magnífic trident que encapçala Raül Romeva amb Carme Forcadell i Muriel Casals. L’experiència d’aquesta llista i del govern posterior Mas-Junqueras que la seguirà, ben segur que crearaà nous paradigmes, nous espais, nous públics i noves formes organitzatives, que convidaran a crear noves marques i a integrar-hi en elles les velles sigles de Macià i Companys.

Posats a continuar fent auguris, penso que la reconversió o dissolució del PSC i  del PPC  serà menys estratègica i intel·ligent i més lamentable o patètica. El PP a Catalunya sempre ha estat un partit residual i la confirmació d’un personatge tant obscur com Sánchez-Camacho per al 27-S demostra que tenen voluntat de continuar sent-ho. Al PSC,  l’optimista Iceta  somnia en hegemonies perdudes i espera que soni no se sap ben bé quina flauta mentre fa rogatives perquè s’ensorri tot i pugui dir allò de “veieu? jo ja ho deia”. Les enquestes pronostiquen el pitjor resultat d’un partit crucial en l’ inici de tot plegat (el nou Estatut del Tripartit del president Maragall) i que ara, com a prova de “renovació”, recupera la frustrada i frustrant Carme Chacón per establir “ponts” entre Catalunya i Madrid.

Les dues sucursals dels dos grans partits espanyols confien en ressuscitar el bipartidisme a Espanya i per això els convè tant no tocar massa l’statu quo  i,  mentre, qui dies passa anys empeny.  No se n’adonen que Podemos, Ciudadanos i les plataformes que reagrupen i regeneren la dreta i l’esquerra espanyoles, malgrat els errors de principiants i les dots de populisme que en alguns casos arrosseguen, els estan dissenyant un mapa nou que arraconarà les velles marques, encara que d’elles se’n puguin salvar alguns polítics vàlids, honrats i joves… que algun en deu quedar.

Són necessaris noms nous i marques noves, perquè una marca (i això ho saben els de Màrqueting i Publicitat molt millor que els de Periodisme) no és només un rètol de forma, sinó que és el resum d’un contingut de fons, d’un conjunt de valors associats a un nom. I això és el que cal, canviar les marques, perquè darrera d’elles es canviin les formes i es recuperin els valors.

En Toni Aira és un dels joves valors periodístics del país, i un dels analistes i tertulians més prolífics i simpàtics;  acaba de publicar un llibre que es diu “El último partido” (Editorial UOC) i em sembla que també parla d’això, segurament amb millor criteri i amb dades més contrastades; vaig còrrer a comprar-me el llibre, per veure si m’il·lustrava quan ja tenia a mitges aquest escrit, però encara no havia arribat a les llibreries. En Toni -m’agrada explicar-ho- va ser alumne meu al Seminari d’Introducció al Periodisme de Blanquerna i , com diu l’exdegà Miquel Tresserras,  “el millor orgull per a un mestre sempre ha de ser veure’s superat pels seus deixebles”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!