Jo no soc nacionalista, per això votaré Sí + Sí

Jo no soc nacionalista i no ho he estat mai. I em molesta moltíssim que se’m barregi en el global del “nacionalisme” quan es parla del procés sobiranista que es viu a Catalunya, sobretot des de l’òptica espanyolista, una òptica fonamentada la majoria de vegades en un profund sentiment nacionalista espanyol, que nega per sistema, des de la superioritat numèrica o legal, que els catalans existim com a poble, per tant que puguem ser una unitat i no només una porció de la única , indissoluble  i sobirana unitat del poble espanyol.

Jo vaig néixer a Catalunya -com tothom allà on hagi nascut- per pura casualitat. Podia haver nascut a Nova York, a Canberra o a Bamako, però vaig néixer a una ciutat meravellosa que es diu Vilanova i la Geltrú, d’un país petit però molt bonic que es diu Catalunya,  i que pertany a un estat que es diu Espanya, del qual poques vegades he tingut l’ocasió de sentir-me’n  orgullós:  quan vaig néixer era una dictadura, quan es va transformar en democràcia tenia uns personatges que organitzaven cops d’estat,  quan vaig haver de “servir-la” m’inculcaren més odi que amor i respecte,… i molt poques vegades -algunes sí- he estat content de com ens manaven des de Madrid. També soc europeu,  aquesta és una de les poques alegries que ens va donar ja fa anys un govern  espanyol.

Però d’haver nascut on he nascut, n’estic molt content;  crec que soc una persona afortunada d’haver nascut a Vilanova, a Catalunya, a Espanya, a Europa.., però no per això soc superior -ni tampoc inferior- a un ciutadà de la Rioja, de Múrcia o de Cantàbria, o de Finlàndia, de Bolívia o de l’Iran.

Sovint quan es fa conya sobre batusses  de campanar entre veïns (Vilanova-Sitges, Gràcia-Barcelona, comarques-capital, etc.) jo acostumo a dir que “soc un ciutadà del món, que va néixer a Vilanova, viu a Barcelona, té un carnet que diu que és espanyol, i parla i estima majoritàriament en català“.

Però no soc nacionalista. Ni m’han agradat mai els nacionalismes, entesos des de la superioritat de que allò que és nostre és sempre molt millor que el que és dels veïns, simplement perquè és nostre. Al contrari, m’agrada descobrir en els veïns actituds, productes o idees millors dels que tenim nosaltres; em sembla que és una bona manera d’acostar-s’hi, de relacionar-s’hi,  de compartir i d’aprendre.

No soc nacionalista i no m’agraden els que s’ identifiquen únicament  amb aquest concepte, sense cap altre afegit, com si amb això ja n’hi hagués prou (partit nacionalista  X…, per exemple,… nacionalista, i què més?). I no només per les connotacions històriques negatives que a Europa pot tenir aquest  terme; estic plenament convençut que un nacionalista pot ser un gran demòcrata, com ho pot ser un socialista i és reduccionista i malèvol barrejar els conceptes i dir que els uns i els altres són nazis perquè Hitler reivindicava el nacional-socialisme.

Potser sí que em sento catalanista, que –entenc- no és el mateix que ser nacionalista.  Catalanista –o andalusista o galleguista o quebequista o austriacista-  és o hauria de ser una manera de sentir-se part d’un col·lectiu –en aquest cas, ciutadà de Catalunya-,  d’una nació, d’un poble,…  i voler el millor per a ell, per als seus elements propis (llengua, cultura, paisatge, costums…) i, sobretot, per a la gent que comparteix aquesta  condició. Soc catalanista perquè em sembla  just de ser-ho, però sobretot ho soc perquè em dóna la real gana de ser-ho.

Jo no soc nacionalista i no vull que ningú m’imposi ser-ho. Que ningú m’imposi ser català, perquè em digui que és el que haig de ser. O que ningú m’imposi ser espanyol perquè és el que diu un carnet o és el que dicten unes lleis, o –pitjor encara- perquè sí. Les normes i la democràcia  són eines per conviure, no per imposar res i molt menys per imposar la identitat personal d’un ciutadà lliure.

I demà, 9 de novembre,  aniré a votar. I votaré que , que vull que el meu petit país, Catalunya, esdevingui un Estat. I tornaré a dir que perquè vull que aquest Estat sigui independent.

I diré que Sí i que Sí, perquè no soc nacionalista, perquè no em crec ni millor, ni superior que cap altre ciutadà o poble del món. Però sí que vull el millor pel meu país i el millor per a la gent que hi viu i, perquè estic segur que,  així,  serà la millor manera de relacionar-nos amb els nostres veïns i amb tots els altres pobles, nacions i estats del món.

Potser haguéssim pogut fer un país més gran, més fort i més potent,  si una bona entesa política (com ja ho ha estat sempre l’entesa social i ciutadana)  hagués construït una Espanya millor, un estat on tothom s’hi sentis còmode i respectat.  Però l’Espanya democràtica i plural ha fracassat  i no deixa conviure en ella els que creiem en la pluralitat i la democràcia. No marxem perquè volem, marxem perquè no ens volen.

Ens fan fora, però no ens deixen marxar. Ens obliguen a quedar-nos.  I ni tant sols intenten seduir-nos o convèncer-nos;  volen fer-ho imposant-nos unes lleis mal interpretades o unes sentències de tribunals notòriament injustos. Però aquesta vegada marxarem, perquè ja no tenen els tancs ni la força amb que van impedir-ho en altres temps de la història.

Jo no soc independentista, perquè sí. No soc independentista perquè em senti suficient o superior. No ho soc perquè sigui el grau final i lògic d’un nacionalista… Jo no soc nacionalista.

Vull la independència del meu país, vull un país nou, perquè no vull preguntar-me, ni que em preguntin, mai més de quin país soc, ni si soc més d’aquí que d’allà, o igual o menys.

Vull la independència del meu país, perquè s’acabin d’una vegada per sempre els arguments i els victimismes dels nacionalistes, dels d’aquí i dels d’allà.

Vull viure en un país normal.

Vull la independència del meu país, perquè s’acabin també els independentistes.

Per això demà aniré a votar. I ja sé que dilluns no serem independents, però ens faltarà menys per aconseguir-ho.

 

En Manuel Delgado és un senyor amb el que no coincideixo sovint. Però en aquesta entrevista li reconec alguns arguments molt interessants, diu que “vol la independència per poder ser antinacionalista”.

Jo no vull ser anti res.  Jo simplement vull ser un ciutadà normal.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *