Xavier Capdevila, en bloc

Fa fred i per això he demanat escudella barrejada, al menú del Secuita, un restaurant casolà i agradable de Gràcia on em paro a dinar algun dia. Era calenteta i bona, se m’ha posat bé i m’ha inspirat per fer aquest post, en aquest bloc que tinc tan parat des de fa un mes, i així repasso aquest inici de curs.

L’escudella barrejada és una bona metàfora per a argumentar els temes que tenia ganes de comentar:

El documental sobre els castellers de l’Índia i els govindes catalans ja és en fase de producció i, de moment, ens està portant algunes sorpreses molt positives. El verkami de micromecenatge que els Castellers de Sants van organitzar per cobrir una part del pressupost ha tingut una resposta formidable; ràpidament les aportacions van engrescar-se i en poc més de dues setmanes no només hem arribat als 5.000 € que ens haviem proposat, sinó que ja hem arribat als 6.000 i encara queden 23 dies per continuar col·laborant per cobrir millor el pressupost (les subvencions que també es van demanar no acaben d’arribar), poder produir amb més qualitat i donar-li més projecció a la pel·lícula acabada. Si encara no heu contribuit i voleu fer-ho o si voleu veure un trayler fantàstic del que serà el documental, cliqueu aquí. 

Les gestions a l’entorn del documental han obert un seguit de relacions que prometen ser molt interessants, més enllà de les prèvies amb els borinots de Sants o les interessants coneixences fetes a Bombai i a Thane. Les coincidències amb el Jaume Sanllorente de l’ONG “Sonrisas de Bombay”, exalumne de Blanquerna i autor a Plataforma Editorial, fan que es diversifiqui el meu interès per l’Índia; o localitzar en Sudhanshu Karandikar, un indi de Pune que també havia estat govinda i que ara viu a Barcelona, a través de l’Òscar Pujol que ara viu a Portoalegre, al Brasil, i que ens farà les traduccions del maratí, ha estat un altre joc de coincidències providencials. Ja m’ho deia el meu amic Joan Espinach -que ara estudia sanscrit i que en Sudhanshu té moltes ganes de conèixer- “quan tornes de l’ Índia et comencen a passar coses imprevisibles, que semblen màgiques“.

“Melting pot”, el títol de la pel·lícula, traduït voldria dir crisol, barreja de cultures. Aquesta barreja comença a ser tant càlida i agradable com l’escudella d’ahir.

CINC TFG I UN CURS D’ANGLÈS

El curs a la Facultat ha començat amb la coordinació de cinc equips d’alumnes de quart que al llarg de l’any han d’elaborar el seu Treball de Final de Grau. Tinc un grup més que l’any passat i les idees inicials són majoritàriament poc originals o s’assemblen a les dels altres anys; caldrà esmerçar-hi esforç i feina però estic segur -com ja va passar l’any passat- que ens en sortirem encara més bé (el darrer curs tots els meus grups van passar el tribunal final del TFG i amb bona nota). A la Facultat, a més, m’he apuntat a un curs d’anglès de nivell beguinner i aquest any no fallaré a la segona classe com em va passar en el darrer intent. Quan torni a l’Índia -o a Londres- no vull tornar a sentir la frustració de no poder comunicar-me mínimament degut al meu més que macarrònic nivell d’anglès.

12-O: MÉS ARGUMENTS PER A LA INDEPENDÈNCIA

Vaig començar aquest post el divendres i l’acabo avui dissabte, 12 d’octubre. Com deia el Paco Ibáñez, “en la fiesta nacional yo me quedo en la cama igual”, i jo avui m’he llevat tardet. Mentrestant a Barcelona, els que reclamen ser la veu de “la majoria silenciosa” han concentrat uns quants milers de persones a la Plaça de Catalunya. Sense contar els 500 feixistes que s’han manifestat en altres punts de la ciutat, el PP i Ciudadanos han convocat entre 30.000 (segons la Guàrdia Urbana) i 160.000 (segons els organitzadors) persones a favor de la unitat d’Espanya i contra la independència de Catalunya. Agafant els exagerats càlculs dels organitzadors: si ells eren 160.000 i a la Via Catalana de l’11 de Setembre hi vàrem anar 1.600.000 (xifra que ningú ha qüestionat seriosament), la diferència de 10 a 1 és evident, i està clar on és la majoria democràtica del país. Per tant, anem a votar com a persones civilitzades i que guanyi qui tingui més recolzament popular; és això la democràcia, no?
Les barreges malintencionades que identifiquen unionistes amb feixistes o independentistes amb terroristes són una escudella amb ingredients caducats. Està molt clar que cap historiador seriós posa en el mateix sac realitats tant diferents com el franquisme i l’ ETA, malgrat els esforços dels reaccionaris que des del govern o des dels mitjans espanyolistes consideren que és igual cremar una bandera (la que sigui) que reventar amb violència un acte institucional a la seu de la Generalitat de Madrid. Aquestes barreges fan de mal païr.

ITÀLIA 2014

La setmana que ve el Jofre se’n va a Itàlia. Va guanyar una beca universitària  i s’estarà tot un any treballant a l’ European University Institute de Florència, un centre especialitzat en Ciències Socials entre les quals destaquen els estudis i la investigació sobre legislació europea i comunitària. És una bona oportunitat i està nerviós però content pel repte, després de més d’un any de precarietat laboral extrema i d’inquietuds personals diverses. Jo estic també content per ell però a l’hora amb una tristor estranya, no tant per la distància (Vilanova i Barcelona són més aprop, però a vegades hem passat setmanes sense gairebé veure’ns o ense trobar una estona per parlar) sinó  per la incertesa del nou destí, no només en l’aspecte professional sino pels socials, relacionals, etc, en una persona que sent tant les arrels i que estima tant el seu clan i el seu país. Estic segur, però, que el repte no l’espanta i que està convençut que l’ajudarà a fer-se gran, encara més gran del que ja és.
Barreja de sentiments i barreja d’oportunitats en aquest 2014 personal que ens descobrirà la interessantíssima ciutat de Florència, la bellíssima Toscana i l’ Itàlia imprevisible, mentre continuem el camí cap a totes les Ítaques.