Fent via cap a la independència
Un 11 de Setembre històric, un altre, i un d’aquells en que te’n vas a dormir satisfet. Satisfet d’estar amb la majoria. Satisfet d’haver estat on calia estar i de que, d’aquí uns anys, amb més satifacció o amb més desengany, quan mirem enrera podrem dir que aquell 11 de Setembre del 2013 erem allà on calia ser.
He participat a la Via Catalana cap a la Independència al tram 87, al Perelló, comarca del Baix Ebre, al lloc que l’organització ens va assignar quan ens hi vam inscriure la setmana passada, quan ja quedaven pocs trams per cobrir i els llocs amb més forats eren les Terres de l’Ebre. Arribar-hi ha estat fàcil i fins i tot dinar, gràcies a la molta informació que ens van servir els voluntaris de l’ANC d’aquell municipi; tornar ja ha estat més un calvari de cues i peatges de 4 hores i mitja fins a Barcelona, que s’ha soportat amb la companyia de la ràdio que informava de l’èxit de la convocatòria, amb paciència i amb la satisfacció d’haver fet el que calia.
En arribar a casa, les imatges a la tele del que ha passat avui a Catalunya eren impressionants. La festa més multitudinària s’ha viscut a Barcelona, però tot i amb això estic content d’haver anat al Baix Ebre i d’haver comprovat en directe que el país, també territorialment, estava mobilitzat. El WhatsApp m’ha acostat als trams penedesencs on hi havia els meus amics de Vilanova i també amb alguns que eren al Camp de Tarragona, a Barcelona i al Maresme. Al Perelló també hi havia el president Pujol i jo m’hi he trobat gent de Vilanova, com l’Enric Garriga. Tot Catalunya connectada, … però sobretot abraçada amb les mans i el sentiment.
Sigui com sigui, més del 90 % de la meva gent, dels meus parents, dels meus amics, de la gent amb qui m’he trobat i m’he identificat al llarg de la vida, coincideixen avui en aquest sentimnt i la majoria d’ells eren avui a la Via donant-se les mans per a exigir un país lliure i millor per a tots. És amb ells amb qui vull continuar construint el futur, amb qui vull continuar coincidint els anys que ens quedin de vida.
Les anècdotes lamentables de la jornada (els feixistes de Falange reventant la celebració de la Diada a Madrid o la Guardia Civil reprimint manifestants a l’entrada del País Valencià) podrien ser la imatge perfecta per definir la reacció de l’España Negra (eterna i rància però real en ple segle XXI) davant del civisme del poble de Catalunya que es manifesta alegre i pacífic per reclamar llibertat i democràcia. Però em nego a ser tan reduccionista, tot i que ens ho posin tan fàcil.
No hi ha marxa enrera i Espanya ja ha fet tard. La via cap a la independència serà encara complicada però és un camí sense retorn, malgrat els dubtes, les estratègies o els pactes de conveniència dels polítics i els partits actuals. La iniciativa l’ha pres la gent, i aquesta ciutadania que avui ha demostrat aquest nivell de compromís, d’organització, d’esforç individual i col·lectiu, … ningú la pot aturar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Apa!
Joan