3 de juliol de 2013
Sense categoria
0 comentaris

La iaia Lola

Aquest mes de juny ha estat prolífic en comiats. El darrer, el de la iaia Lola. Es va morir el dia de Sant Pere de res concret, perquè tenia de tot; feia anys que estava malalta de moltes coses, però tots els ingressos a l’hospital, fins fa molt poc acabaven tornant a casa, tots menys el darrer. Elegant, de pell fina i tendra, amb un permanent bon color a la cara i aquell somriure tant franc,  sempre feia molt de goig. I a mi m’agradava fer-li broma dient que no es queixès tant que amb aquella cara tant llustrosa no era possible que tingues tants mals.

Potser per aquest gest presumit, va deixar dit que no volia que ningú la veiès morta i que s’estalviessin els funerals. Per això se n’ha anat sense que li poguèssim dir adéu. Tot i amb això, l’últim dia de lucidesa em va fer enviar un petó per a mi, i un altre per a la iaia Conxita, un petó de comiat i un darrer testimoni d’estimació, malgrat les vicisituds que han marcat la relació entre les nostres famílies.

En els darrers anys, gràcies a l’adultesa del Jofre i a les xacres comunes de la vellesa, haviem recuperat la salutació i la conversa amb els avis Farreras, quan ens trobàvem pel carrer o a la consulta del metge. Però amb la iaia Lola el diàleg mai s’havia tallat i, al carrer o per teléfon, les converses eren llargues i es farcien amb confidències amagades, gairebé clandestines, i precs d’ “això no ho expliquis mai”.   Fins i tot, en algun moment, m’havia confessat el desig ingenu de capgirar la roda del temps, resoldre impossibles i tornar als moments feliços en que tots estàvem junts.

M’he estimat la iaia Lola en la distància i he sentit que ella també m’estimava, a mi i a la meva família, especialment a l’altra iaia. La seva passió pel seu nét gran era tan enorme que segur que considerava normal estimar també a les persones que també l’estimem.

La iaia Lola va ser la meva primera sogra i amb ella -com també amb la segona- vaig desmentir del tot el tòpic de la sogra cascarràbies que sempre vol fotre al gendre; al llarg de la vida i en casos ben diversos,  he vist més conflictes entre filles i mares que no pas entre gendres i sogres. Tot i la seva senzillesa, quasi simplicitat, d’origen i formació, va ser qui millor va entendre, des de l’altra banda, que una separació pot ser menys traumàtica si no es condemna al  l’altre al despreci i a l’oblit i no es prioritza la sang per davant de la raó.

Quan se’n va una persona estimada, fins i tot quan se’n va amb la lògica de l’edat i la mala salut, a la buidor sobtada s’afegeix el record de les vivències compartides. I en aquest cas, els records es remeten a 30 anys enrera,  es perfumen amb l’aroma d’aquell arròs fosc amb peix i carxofes que la iaia Lola cuinava cada diumenge a l’hort i tenen la banda sonora de les seves rialles, davant  les gràcies d’aquell nét rosset i simpàtic que començava a caminar.

Tenia ganes de dir-li adéu. I ho faig aquí, en aquest raconet íntim però compartible, on m’agrada deixar testimoni de les coses que passen, i em passen.   

   

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!