Aquest dimarts, 11 de juny, hem dit adéu al Xavier Cruells i Rosset, l’amic d’adolescència, de joventut i de vida, que s’ha mort després de menys d’un any de lluita contra un càncer traïdor que ha acabat vencent-lo, quan menys ens ho esperàvem.
El comiat ha estat molt maco i tremendament emotiu, emparat per una munió d’amics que han fet petit el tanatori de Vilanova, una bona part dels quals no han pogut ni entrar a la sala ni seguir les paraules dels familiars i els amics que hem volgut deixar testimoni de l’estimació que sentim pel Xavier, per la Teresa i pels seus fills.
És per això que avui aquest bloc és el Bloc del Xavier Cruells i volem reproduir les paraules que li hem dedicat perquè arribin a tothom.
Cliqueu aquí sota on diu
Vull llegir la resta de l’article
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu,
del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te,
de les teves coses parlem.
I també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies, i deies i senties.
De tu parlem,
però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà
ni que parlem de tu
per recordar-te.
A poc a poc seràs un gest,
un mot,
un gust,
una mirada que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
Parlem de tu,
Perquè de tu necessitem parlar.
Miquel Martí i Pol
Nosaltres el coneixíem com a Papa, però molts de vosaltres, els amics, els coneguts, els companys de feina li dèieu “Xavi”, “Xavier”, “Cruells” o “Famoso”.
Que tots vosaltres estigueu avui aquí i l’hagueu acompanyat al llarg de la seva vida, demostra que era estimat; com ell us estimava a tots vosaltres. Perquè si alguna cosa defineix al meu pare és que era una bona persona.
Segurament els que esteu aquí, coneixeu alguna de les seves facetes: ja sigui arreglant el súper cotxe 2 cv. Marieta, com inventant el genial Crema-Ron o, fins i tot arreglant tot allò que es posava per davant seu; des de posar el parquet de casa fins l’assecadora.
També segur que heu “patit” la seva afició per la fotografia, que consistia en veure 3000 fotos post-viatge. O que dir-vos de la seva fal·lera viatgera que ens ha anat encomanant a tots.
També ens ha quedat d’ell mil anècdotes; moltes que vem tenir la sort de viure amb ell i altres sobre quan era jove (que tots vosaltres segur que coneixeu molt millor que nosaltres): Les excursions al Pirineu sense que a casa seva sabessin res, la fundació dels Bordegassos; o quan potinejant pólvora se li va clavar metralla a la cama, etc.
Nosaltres sempre recordarem, des que érem petits, fins ara, tots els moments que ens vas fer viure: tots els viatges en caravana i amb la “La Cutre”, per com n’eres de conciliador quan teníem un problema i per com ens ha recolzat en tot durant tots aquests anys.
No oblidarem la teva mala llet, segurament merescuda, quan en fèiem alguna, perquè tres son tres; i quan rebíem, tots per igual perquè no sabies qui tenia la culpa, i ens deies allò de: “et fotré un sabot!”
Com no podia ser d’una altra manera, tots aquests anys has deixat en els teus tres fills amor, educació, saviesa, tendresa… i ens has fet forts perquè estiguem units.
Intentarem que tot allò que ens has ensenyat i transmès al llarg d’aquest temps no sigui en va. Intentarem estar a l’altura.
Estem molt orgullosos de ser els teus fills i de poder dir que ets el nostre pare. T’estimem, papa.
Adrià, Oriol i Alba
Xavier Güells
Podríem començar per Sor Aurora (Sorturora que li agradava dir al Xavier) encara que se’ns faci llarg.
Alguns dels teus amics venen, venim, de les monges de l’Amparo on els fills del Lampista que ajudava a fer els pessebres a Sorturora tenien bona entrada, encara que segur que no s’ escapaven d’algunes cleques d’aquella monja rabiuda i amb bigoti, que, malgrat les cleques, ens agradava recordar i saludar quan, molts anys després, la vèiem al pati de la Casa d’Empara, quan hi anàvem a fer passada el diumenge de la Comparsa, amb la bandera de La Unió.
I podríem seguir pels ràngers, i els pioners, pels campaments a Perafita i la Vall d’Aran i les empreses a la Base; els experiments explosius a Cal Capdet o els Pastorets i les partides de pim- pom al Catòlic. Per les excursions del CADAM amb la Talaia, pel refugi Baldric i per uns quants 3.000 als Pirineus. Pel naixement dels Bordegassos : nosaltres sí que estavem tots a la foto de la plaça. Per aquella colleta assembleària que es deia la TRIBU i per les seves diverses escissions i reunificacions, la Tribu Sub A, la Tribu sub B…
I continuar recordant que, tot i la teva discreció adolescent, vas ser pioner en buscar-te una nòvia fora de la colla, perquè les daines i caravel·les ja les coneixíem massa; també el primer, dels que compartim edat, en casar-te pel civil i el primer i més prolífic a l’hora de tenir criatures.
I també vas ser el primer en tenir clar que calia intentar una “espècie de comuna”, encara que fos descafeinada, al carrer Bonaire, perquè els nens creixessin i juguessin plegats, perquè els grans ens féssim companyia i perquè aquella colleta adolescent no s’acabés mai.
I ara també ets el primer en marxar i ho fas abans d’hora.
També amb la injustícia que la mort gestiona quan s’emporta a qui no toca, t’han precedit grans amics com el Sabri, el Treres, la Núria, la Montse Bardí o l’Àngels Maffioli, que s’havien afegit a aquesta gran colla d’amics, gestada en l’adolescència i ampliada amb els anys. Una colla de gent bona que estima, que es respecta i que li agrada compartir, sobretot l’alegria, la festa i les bones notícies, però que també sabem i volem compartir el dol i el dolor quan arriba, tant si es vol com si no es vol.
Però, deixa’m tornar-t’ho a dir, tu ets el primer d’aquell nucli dur, del pinyol fundacional de la TRIBU, d’aquell embrió de colla d’amics, que avui, ampliats i millorats, encara ens estimem tant.
A alguns, el temps, la feina o la família ens ha distanciat temporalment. Però la COLLA ha estat sempre un referent segur de retrobament i d’amistat sincera, sense cap concessió a la nostàlgia.
Si avui parlem de la COLLA, i et recordem com un dels seus elements fundadors, no és per fer cap exercici de melangia, sinó és per constatar la seva vigència i el paper cabdal que tu has fet fins avui mateix en aquest nucli de bons amics què tant et trobarem a faltar.
Les parets i els passadissos del Clínic són testimonis de la quantitat d’amor i d’energia que has sabut concentrar aquests últims dies al teu voltant i al voltant de l’Alba, l’Oriol, l’Adrià, la Raquel, la Lurdes i la Tresa, aquella “Teressa Rogger”, a la qual tu vas catalanitzar el nom i l’ànima per sempre més. Només faltaria!
“Més visites que els gitanos” comentàvem aquests dies entre rialles, mentre tu forçaves un somrís tranquil. I tant discret com sempre , perquè ningú patís al teu voltant, si algú et preguntava “com anem” tu responies , amb la veu cada vegada més fràgil: “estic de putamare”.
Xavier aquesta colleta no vol prescindir de ningú i menys ara que ja ens hem anat fent grans. Costarà de seguir sense tu. Perquè a les paraules boniques que avui estem pronunciant, seguiran dies durs, soledats i enyorança.
Per tant et volem continuar tenint a prop, i et prometem que t’hi tindrem.
La mort forma part de la pròpia vida, i quan et toca a deshora és una cabronada que destrossa els esquemes i ens inunda de ràbia.
Però sabrem plantar cara al desànim i mantenir-te ben viu en el cor de tots i cada un dels teus amics de la COLLA.
Estimant-nos i recordant-te com si seguissis aquí, amb nosaltres. Sempre.
Del llibre “Els bells camins”
FINAL D’ESTIU
No detura
mai el seu curs, la vida.
I es el creure
que l’amor allibera, el que em manté
amb els ulls expectants altra vegada.
Miquel Martí i Pol
Carta de la Teresa
Estimat Xavier
M’hagués agradat envellir plegats i veure com els nostres fills entren a l’edat madura i les nostres nétes es fan grans.
I també realitzar tot els projectes que teníem.
Però res de tot això no ha estat possible, una malaltia ens ho ha negat.
Una nit de cap d’any ens vam conèixer, allà , al cau. Començava l’any 76. Després va arribar Carnaval i com sovint passa a Vilanova el Carnaval ho va arreglar tot.
Des d’aleshores hem estat junts, i plegats hem passat molt. Hem passat coses bones i també de no tan bones. Això sí, més de les bones que no pas de les altres.
I som com som, potser per a alguns no hem estat exemplars, sovint ens hem tirat els trastos pel cap, però és això, som com som i ens hem estimat molt i hem sabut superar les dificultats quan n’hi ha hagut. I n’hi ha hagut!
Has estat un bon pare, Xavier, un pare sempre amatent a les necessitats dels teus tres fills i els has ajudat en tot el que has pogut. I encara més.
També has estat un bon company, sempre pendent del meu benestar. Tinc molt present que m’has cuidat fins al final, fins i tot ja a l’hospital estaves sempre pendent de mi, encara tenies esma de tapar-me quan em destapava en les darreres nits d’hospital.
Has estat un bon amic dels teus amics, no has tingut mai un no per ningú.
Has tingut totes aquestes virtuts i segurament moltes d’altres que potser ara em deixo.
També has estat molt tossut i rondineta. Sí, això també. I tant que sí.
En aquest any de malaltia hem sofert molt, però afortunadament no hem estat sols. Els nostres fills, la família, els nostres amics de tota la vida i els que hem anat fent junts al llarg de la nostra convivència, no ens han abandonat, han estat al nostre costat en tot moment. I també els nostres companys i companyes de feina, del Tegar i del Llebetx. A tots moltes gràcies.
Em deixes molts bons records i un gran tresor, els nostres fills, les nostres joves i les nostres nétes.
Tots et trobarem a faltar molt però de tu volem pensar i recordar els bons moments, aquells que vam poder compartir amb tu.
També em deixes les teves “cruellades”, com quan vas voler guardar unes galetes i i les vas envasar al buit, això sí, amb una bossa i una palleta per anar xuclant l’aire de la bossa! I aquesta només n’és una de tantes.
Ja fa dies que t’enyoro però no em vull imaginar com t’enyoraré quan tot això hagi passat i tanqui la porta de casa. De la nostra casa Xavier. Aquella que tu i jo hem aixecat plegats.
Xavier Cruells Rosset
18-11-1956 / 9 – 6 – 2013
T’hem estimat molt
El dia clou i deixa un gust de cendra.
La vanitat del món penetra en mi.
Adéu siau, mà tèbia, fulla tendra,
qui et veiés res
sorgir!
Voldria jo una aroma de llaurada,
la sorra entre les penyes de la vall,
una atzavara confiada,
un aire de cristall.
Josep-Sebastià Pons
Els Bordegassos fent un pilar d’homenatge al Xavier. La foto és del Sergi Batlle.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I jo a la meva manera, també dono les gràcies a tots els que ahir vareu fer possible que pensés de nou: també tinc una “colla”, encara que una mica lluny i poc visitada, però també us estimo.
Perdoneu si expresso aquí els meus sentiments, quan potser és moment d’expressar-ne d’altres, ho havia de dir!
Gràcies Xavier per oferir-nos aquest bloc i poder escriure.
Isabel
De:
Xavier Cruells RossetEnviado el: jueves, 5 de julio de 2012 13:31
Para: Amics
CC: Asunto: Re: Dinar d’estiu
Jo aquest dia espero estar menjant un peix bullit amb patata bullida i unes “natilles” de postres o quelcom semblant.
De moment no ser si he de trucar al Clínic o demanar hora al Tanatori, però sóc
optimista i crec que primer trucaran del Clínic (Sarcàstic?. Humor negre?).
Ja ho van fer el divendres passat. Van dir que tenia que ingressar el dia 4 de juliol a les 5 de la tarda per operar-me avui dia 5 (si hi havia un trasplantament seria desconvocat). En menys de dues hores van tornar a trucar dient que havia sortit un pacient més urgent que jo i que ja tornarien a trucar-me, però que no em preocupés perquè jo sóc el primer de la llista.
A dia d’avui encara no m’han trucat (i això que era urgent). Fa 2 mesos i mig del diagnòstic.
Be, la meva intenció és donar ànims però costa desprès de veure que tant a les farmàcies en el preu dels medicaments com amb els 5 € per dia d’hospitalització, 5€ diaris per utilitzar un “sillon” ergonòmic per l’acompanyant,…., el sou de baixa no ser si m’arribarà.
Realment és un mol mal moment per posar-se malalt. Sempre hi han excepcions com son els polítics, banquers, esportistes,…. que aniran a que els cuidin a l’àtic del Clínic (que és privat) i els operaran 2 dies desprès del seu diagnòstic en els mateixos quiròfans que els demés i segurament desplaçant la gent corrent que tenia operació programada (deixeu-me malpensar). Ja ser que jo no soc l’Abidal. També ser que faig demagògia però em ve de gust fer-ne.
Cuideu-vos i feu salut
Jo de moral estic bé i anímicament també. Perdoneu per la pallissa però ara que mi poso em va be escriure i compartir les inquietuds i reflexionar, sobre tot reflexionar.
Per les nits dormo tota la nit i molt be també.
La Teresa em cuida molt i jo també intento cuidar-la
De moment anem tancant etapes i com diu el Guardiola, de moment només mirem el pròxim partit i no anar més enllà, no especular en el que pot passar desprès, el desprès ja vindrà i el tema el tocarem quan arribi.
Agraeixo per endavant a tota la gent que es va interessant per la meva salut i us encomano a fer costat a la Teresa que també està aguantant el “ciri pasqual”.
Be, per trencar el gel mireu aquest vídeo d’un currículum. És molt bo.
http://www.youtube.com/watch?v=70iSEMNVE_M
Escoltant el ple municipal de Vilanova sobre el 9N no m’he pogut estar de pensar amb mon pare.
De veritat va tenir molta sort de tenir-vos amb ell al llarg de la seva vida. No sé pèrquè he googlejat el seu nom i he pogut llegir allò que penseu. He recordat el dia del seu enterrament i ara pùc dir que va ser un dia especial, no va ser un dia trist perquè us “vam tenir” allà i vàrem poguer veure com l’estimàveu.
Avui puc dir que moltes gràcies.
Ahhh, i Visca Catalunya Lliure!
Oriol Cruells