Lluitar, crear, construir!
Xavi Sarrià
Una història de rock i dolçaina
[L‘Isma,
dels mítics Gramaxone i Malajunça Ska Band, em va demanar una
col·laboració de per a la revista de la Falla El Raconet de Cullera
(Ribera Baixa). Volia que els parlara sobre com decidirem incorporar la
dolçaina al
grup. Aquest n’és el resultat]
Sempre hem dit que nosaltres no som un grup de folc, sinó un grup de rock que utilitza un instrument tradicional que ens connecta amb la cultura popular del nostre entorn: la dolçaina. Vam començar a tocar-la atrets per les influències de grups que, a principi dels anys noranta, començaven a barrejar músiques populars i tradicionals d’arreu del món amb ritmes i melodies pròpies de la cultura actual. Eren grups com Mano Negra, que inventaren allò de la Patxanka, o d’altres com Negu Gorriak, que, per exemple, barrejaven els tradicionals versos dels bertsolaris bascos amb bases hip hop. A casa nostra, formacions com Al Tall havien apropat la renovació de la nostra tradició a tota classe d’orelles mentre a la resta del país el rock en la nostra llengua esclatava en forma de desenes i desenes de grups, alguns dels quals, com els Pixamandúrries, mesclaven als seus concerts el punk rock subversiu amb les gralles estridents.
Tot allò ens fascinava, ens atreia, però nosaltres érem uns adolescents que no sabíem ben bé com plasmar allò que volíem fer. Havíem començat a tocar amb la típica formació de guitarra, baix i bateria. Fèiem algun concert però, sobretot, buscàvem una identitat pròpia. Aleshores aparegué Miquel Gironès a l’institut de secundària on tots els del grup estudiàvem. Deia saber tocar la dolçaina i que potser quedaria bé en la nostra música guitarrera. Dit i fet. Vam fer un primer assaig, vam provar alguna melodia i de seguida la combinació ens va apassionar. Allò sonava, tenia força i aviat ens adonarem que aquell instrument aconseguia apropar la música d’arrel negra que ens agradava a una perspectiva més valenciana, més mediterrània, és a dir, més nostra. Vaja, que que aconseguira remoure’ns les emocions.
De tot això, però, no n’érem gaire conscients. No cal dir que no teníem massa idea de tocar i que aquells assajos caòtics fets amb quatre amplis desgavellats no ajudaven massa a perfilar el nostre estil. De fet, fou quan vam començar a tocar en directe quan ens adonàrem que aquella mescla de sonoritats tradicionals i actuals ens omplia realment d’energia. I sí, teníem poc menys de quinze anys i tocàvem fatal i de vegades la barreja podia arribar a ser molesta per a les orelles. Però vam continuar tocant, investigant, provant, equivocant-nos i corregint-nos fins avui.
El resultat han estat tots aquests anys de concerts i cançons on la dolçaina ha pres un protagonisme especial fins al punt de convertir-se en l’eix central amb el qual provem d’unificar tota la diversitat d’estils que ens agrada tocar. I no només nosaltres, sinó que també és l’eix de tot un estol de bandes germanes que ens han acompanyat en aquesta batalla per normalitzar la nostra música a partir de les pròpies arrels. Una batalla on hi lluiten, recordem-ho, tants i tants altres grups, associacions, entitats, col·lectius i colles que dia a dia s’esforcen per mantenir viva la nostra cultura allà on més cal: els nostres carrers.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
molt bona història, i en aquest cas real, clar que sí: a la batalla!
Cadascún de nosaltres supose que ha estat més influenciat per un estil o un altre. En el meu cas, el rock, siga amb l’idioma que siga ha estat el pilar de la meua vida desde ben menut. Quins records m’ha dut al cap el recordar a Malajunça i Gramoxone. Menudes festes ens pegavem. Els temps canvien i els estils evolucionen, però és una llàstima que ara no hi haja massa rock en català, però rock pur, a l’estil de sopa, sau, pinka, etc.