Lluitar, crear, construir!

Sense paraules. Així ens quedem davant un auditori de Burjassot a
rebentar. 4000 persones i una pressió al ventre. Abans del concert
repassem els detalls. Feia tant de temps que no sentia aquella sensació
de nervis a l’estomac! M’estan matant des de fa setmanes. Però ha
arribat l’hora de tornar. Diego Gómez ix a l’escenari.
Burjassot brama. Nosaltres tremolem. Entre el públic molts amics. Molts
dels qui han compartit hores i aventures amb nosaltres. Als laterals de
l’escenari també. Túbal, de Bakanal i Rapsodes,
ha preparat el vídeo del nou logo dissenyat per Tòfol Cruz.
Marc Gonzalo ens ha ajudat amb les ampliacions de les
portades que decoren l’escenari. L’equip de Simes, encapçalat de David Ferri,
funciona com un rellotge. Jaume Figueres intenta rectificar l’acústica difícil
d’aquest auditori renovat. Lucía de Andrés comença a disparar la càmera de fotos sense pietat. Carles confirma que els convidats són als
seus llocs. Està tot a punt. Només falta que sone el vell sampler de
Fuster. Com aquell 30 d’abril a València.

Saltem a l’escenari.
No sabem com reaccionar. Hi ha una gentada que coreja la dolçaina
d’Ara’. No sabem que dir. Ens deixem endur. M’oblide un paràgraf de la
lletra. Sempre em passa el mateix. L’he repassa una mil voltes! És
l’emoció. O que se jo. Les cançons corren una darrer de l’altra. ‘Des de
la nit’, ‘Viure’, ‘Benvingut al paradís’. Fins que apareix Carles
Belda. Ahir va tocar amb els Orxata de Jaume. Toquem ‘Caça de
Bruixes’ i després, ‘Esperant’. Feia tant de temps que no la tocàvem!
M’agrada. M’agrada molt aquesta cançó. Marga i Anna de Soul Atac
la borden. Manoli Alandes no ha pogut vindre com tants dels nostres
amics que avui treballen. Ens hem fet grans. Fa cosa pensar que han
passat dèsset anys des d’aquella assemblea de
xavals al pati de l’IES Benlliure. Molts dels nostres amics ja tenen
fills. Els dediquem una cançó. A ells i Escola Valenciana que treballa
pel seu, i el nostre, futur.

Continuem
i ara una cançó i ara un altra fins que apareixen els Batukem
Tukada de la Vall d’Albaida. L’escenari es mou. Setze
percussionistes repiquen els timbals enrabiats. Buf! Tot seguit pugen
els dolçainers a tocar ‘No Tingues Por’. Entre ells Dani, Josep, Albero
d’Odi els joves Atzembla que, per poc,
han perdut el concurs de facebook per poder tocar aquesta nit. Han
guanyat Skalissai. Grans. Molts grans. Amb pancarta de
suport i tot! Els 121db també han estat fantàstics.
Tres xavals descarats que s’ho menjaran tot. Música d’avui per als temps
d’avui. Tots ells són als costat de l’escenari amb altres amics quan
paren per descansar. Només és uns segons. Bevem aigua. Riem. Estem
flipant. Però encara queda un repte. Farem unes cançons en acústic.

‘Tornem
a casa’! No podia faltar. ‘Torne a casa i per la finestra veig la terra
on em vaig criar’. Les guitarres nues ens semblen estranyes. Però amb
elles s’escolten encara més les 4000 goles. Després, el moment de la
nit. Pep Gimeno ‘Botifarra’ entra a l’escenari com el
fenòmen que ja és. Algú s’imaginava un cantaor tradicional valencià
aclamat com una ídol juvenil? L’acompanyen part de la seua rondalla, el
llaüt i l’arxillaüt. Ho hem estat assajant però en viu encara posa
encara més la pell de gallina. ‘Camins’ i aquell ‘sempre em venies
darrere’ que la veu de la costera ens va regalar. Tot seguit la
‘Malaguenya de Barxeta’ amb aquella lletra que vam escriure tots plegats
entre riures al mas de Cinctorres on vam gravar el disc: ‘d’allà on
renaix de les cendres el meu País Valencià’.

Ara sí, un nus dels
grossos a la gola. Serà perquè els valencians ens sentim orfes
d’emocions com aquestes? Serà que no tenim ocasions per comprovar que
sí, que estem vius, que tenim capacitat encara, que el futur podria ser
nostre algun dia? Potser serà això. No ho sé. Ara no ho vull pensar. Ara
vull viure. I ho faig amb La Flama i Som i les cançons a les que tant
devem. I s’acaben. Una rere l’altra. I jo encara no m’ho crec que mire
entre públic i veig tanta gent desconeguda però coneguda alhora. Aquells
que sents com germans i que marxaran a sa casa de qualsevol part de
l’Horta, o La Ribera o el Camp del Túria o La Safor i jo, com ells,
també ho faig i arribe a casa i intente recordar i enxampar les emocions
abans de tancar els ulls, encara nerviós, conscient d’haver viscut una
altra nit d’aquelles que tant em calen.

[Podeu mirar totes les fotos del concert al bloc de la gira d’Obrint Pas]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!