Lluitar, crear, construir!
Xavi Sarrià
Avui l’exèrcit britànic ha donat per acabada la seua campanya especial al nord d’Irlanda. Han estat 38 anys de por i dolor, de detencions indiscriminades, de lleis d’excepció i matances, de presons i torres d’alta seguretat enquistades entre els carrers dels pobles i ciutats d’aquesta malparada part del món. Llegint la notícia a la premsa, m’ha vingut al cap el llibre Abans de l’Aurora de Gerry Adams. En les seues pàgines vaig descobrir que el va passar allí no es distanciava molt del que va ocórrer a Sudàfrica o als Estats Units d’Amèrica d’aquells anys. Tampoc del que passa avui dia a llocs com Palestina, Líban o Irac. No ho oblidem. Avui però és un dia per a l’esperança. I per la part que ens toca, no m’estaré de celebrar-la.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi vaig estar fa uns mesos, el que em vaig trobar m’ho esperava però no em va deixar de sorprendre. Hi han murals molt "durs", a Belfast vaig tenir la sensació d’estar en un país de l’Europa de l’Est que acaba de sortir d’una guerra, molt gris, molt trist, molt lletg. És curiós veure com els pobles i barris estan completament separats entre els "brits" i els irish. No només és la qüestió identitaria, sinó també religiosa.
La etapa que acaba de començar porta molta esperança per la pau, però hi ha un sector de la IRA la RIRA (Real IRA) que vol seguir la lluita armada, tot i que estan inactius. A Irlanda del Nord encara hi han judicis per la recent "guerra", i crec que les ferides entre uns i altres costaran molt de tancar-se, hi ha molt de resentiment i la hostilitat entre uns i altres encara es palpa als carrers.
Tant de bo les coses segueixen pel bon camí i algun dia Irlanda sigui re-unificada, tot i que ho tenen ben magre, la meitat de la població nord-irlandesa és totalment britànica (colonitzadors), i crec que el Regne Unit té més interès en no perdre aquest bocí de terra que no pas la República d’Irlanda en recuperar-la.
Éire Go Bragh!