Lluitar, crear, construir!

Enguany la commemoració a tot Europa del setantè aniversari de la Nit dels vidres trencats (també a casa nostra)
ha coincidit amb un altre fet que ens hauria de fer reflexionar:
l’accident mortal de l’ultra austríac Jörg Haider. I no parle d’una
qüestió de seguretat viària, ni de bon tros sentimental, sinó de la clara exhibició de suport popular en el seu funeral. Perquè avui, que trenta mil
persones es passegen com un ramat sense pastor davant el fèretre d’un
líder com Haider és, si més no, preocupant. Més encara quan aquest
polític havia utilitzat les tribunes del poder per prohibir mesquites i
declarar-se defensor de la puresa racial, l’homofòbia i la decència moral de les SS. Poca broma.

És evident que el paradís que es pretengué construir sobre les
cendres de la barbàrie, és avui ple d’esquerdes. Només cal fer un cop
d’ull a les institucions del continent per comprovar com una munió de
formacions ultres han aconseguit de renovar-se i de créixer fins al
punt de condicionar la política dels seus estats. En són exemple
partits clàssics de l’extrema dreta europea com l’influent Front Nacional francès o la poderosa Aliança Nacional d’Itàlia (on els admiradors de Mussolini campen tant per la gespa dels estadis de futbol com per les butaques del govern),
però també n’hi ha de caire més aviat populista que han renovat el
discurs a base d’utilitzar les preocupacions socials per atiar el foc
de la crisi econòmica, la islamofòbia i l’odi a l’immigrant en general.

D’aquesta manera s’explica que el Vlaams Belang haja aconseguit de postular-se com la primera força del parlament flamenc, que el Partit del Poble Danès siga la formació que sustenta el govern d’aquell país, que l’Aliança pel Futur d’Àustria de Haider haja sumat el trenta per cent de vots, juntament amb la seua matriu (el també ultra Partit Liberal d’Àustria), o que el provocador Partit del Poble Suís guanyara les eleccions amb el conegut cartell,
en què es veu una ramat d’ovelles blanques expulsant-ne una de negra.
Per no parlar de l’efervescència electoral dels ultranacionalistes de
l’Europa oriental, des de Rússia fins a Polònia passant per Bulgària,
Romania, Hongria i les noves repúbliques balcàniques.

Aquest panorama ens ensenya, doncs, que la xenofòbia populista que
representava Haider és avui una ideologia renovada, amagada però
latent, que s’articula políticament entre una audiència heterogènia i
gràcies a una estètica i un discurs allunyats del tòpics del passat. I
a casa nostra, esperonada pels indicadors de la crisi que s’albira, la
seua ombra ens comença a amenaçar. Mantinguem-nos alerta, per tant. I
treballem perquè no plane sobre el nostre demà.

[Publicat el 6 de novembre a Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!