11 de juliol de 2011
1 comentari

Les nostres línies roges

[Article publicat l’1 de juliol a L’Accent]

Vivim temps convulsos al País Valencià. No és cap novetat. Fa
dècades, segles, que els patim. Però ara ens toca superar-los a
nosaltres, a les generacions que hem crescut sota la bota d’una dreta
espanyola que no ha deixat d’assetjar les poques victòries que es van
aconseguir en aquella estafa anomenada Transició. Una d’elles, amb
totes les seues llums i ombres, fou la que originà la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Una llei que va permetre que, per primera
vegada en la història, una legió de joves tinguérem accés a ser educats
en la llengua pròpia. O el que és el mateix, que per primera vegada en
la història molts de nosaltres aprenguérem que es pot fer cultura,
periodisme, història, matemàtiques, filosofia o física en valencià. Un
fet, aquest, d’una importància cabdal en un País Valencià frustrat pels
seus propis prejudicis, diglòssies i febleses accentuades per una classe
dirigent que porta segles creuant les línies roges de la nostra
dignitat.

Jo ho he viscut en primera persona. Em vaig criar a les línies. En
una les línies imperfectes, però que al cap i a la fi eren la única
possibilitat que teníem d’estudiar en valencià. A València ciutat, només
quatre instituts públics de secundària l’ofertaven l’any 1990. Només
quatre! Molts companys havien de recórrer llargs quilòmetres cada dia
per arribar a una classe on s’estudiara en valencià. Tot i així,
nosaltres vam criticar durant anys aquest model de segregació. No
enteníem perquè només hi havia un grup en català mentre la resta de
grups, vuit, eren exclusivament en castellà. Ni ho enteníem no ho
compartíem. Allò ens abocava al gueto. Érem es rarets, els indígenes de
la reserva, fins i tot venia algun mestre amb els alumnes del seu grup
per mostrar-los a ‘los que hablan en valenciano’.

En aquells temps, com ara, ens vam esforçar a demostrar que érem
‘normals’. Que fèiem coses ‘normals’. Que parlàvem una llengua ‘normal’.
Però aquest esforç el vam haver de fer solets, saltant totes les
fronteres psicològiques que s’estableixen després de segles de
marginació i estigmatització. Però ens vam sortir. Vam aconseguir, per exemple, que moltíssims companys de la línia en ‘castellà’ s’ajuntaren
amb nosaltres, que isquèrem de festa junts al Carme, al Kasal o als concerts d’aquell grup de
música que havíem creat a classe i que, davant la sorpresa de molts, utilitzava en la llengua amb què parlàvem.

Amb els anys, hem comprovat com molts d’aquells amics i amigues han
recuperat la llengua que, tot sia dit, no havíem tingut l’oportunitat
d’aprendre perquè els seus pares i mares havien abandonat el valencià
pels prejudicis, la marginació i la persecució social que tots coneixem.
Per això, quan avui escoltem aquells que parlen d’acabar amb la
segregació a base d’arraconar la llengua dèbil, la que estigué
prohibida, la que fou abandonada en massa a les grans ciutats a causa
d’aquella malèvola etiqueta de llengua ‘inferior’, ‘basta’ o ‘de poble’,
se’ns encén el motor de l’antiga ràbia. I és que aquells que han volgut
acabar amb el nostre patrimoni lingüístic i cultural ara diuen que el
volen ‘potenciar’ en nom de la ‘modernitat’, és a dir del
‘plurilingüisme’. I ho diuen així, tan tranquils, sense sentiment de
culpa, sense esperar patir les conseqüències.

No. No ho permetrem. Portem massa anys lluitant a la barricada
quotidiana. Portem massa anys explicant, convencent, il·lusionant.
Portem massa anys picant la pedra dels fonaments d’aquell vell règim que
ens van imposar. Però sobretot no ho permetrem perquè ara ja som milers
i milers els joves que creixem arreu del país amb una altra mentalitat,
amb una altra perspectiva, amb la disposició de defensar com siga la
llengua del nostre poble. Perquè la sembra de tants mestres ha donat
fruits. I es veu cada dia. A les aules. Als carrers. Sí. Allí ens
trobareu. Perquè hem perdut la por. I si cal serem insubmisos com ho són
avui dia els 4.500 professors gallecs que es neguen a complir les
ordres uniformitzadores de la dreta espanyolista. Una dreta rància que va
gaudir de quaranta anys de violenta dictadura militar per rematar-nos i
no ho van aconseguir. I ara, creuen de veritat que podran amb nosaltres?

Respon a Mart Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!