I és que RTVV és un espill de la
tragicomèdia en què vivim. Tots tenim algun conegut, amic o familiar
que hi treballa o que hi ha treballat (o bé no l’hi tenim però hem
llegit les denúncies públiques que periòdicament remeten a la premsa). Tots, per tant, som conscients de com funciona. Perquè és molt estrany parlar amb algú de dins
i que no t’explique com el coarten, o com les informacions arriben
redactades des de dalt, o com et relleven i et marginen, si no passes
per la pedra, o com te la jugues si convides algú que no pensa com
ells, o com el tràfic d’influències i la mediocritat s’han instal·lat a
les entranyes d’aquesta ràdio i televisió que aspirava a ser tot allò
que no ha estat. I sí, ens ho expliquen i nosaltres ens queixem i
maleïm la nostra sort. Però ja està. Acabem la conversa i ens n’anem a
casa conscients que només ens queda renegar i maleir. Perquè la
resignació ens venç. I aquest és el nostre mal.
Balzac va dir que la resignació era un suïcidi quotidià. Doncs a
casa nostra és un suïcidi col·lectiu. Perquè ens hem resignat a
riure’ns de tot, i de fet voldríem desentendre’ns de tot, i ens
refugiem en la normalitat clandestina de la nostra llar mentre ells
continuen humiliant-nos i colpejant-nos en públic. Fins que les hòsties
es converteixen en pallissa. I no dic pallissa en sentit figurat, no.
Al País Valencià, quan parlem d’hòsties, parlem d’hòsties de veritat.
El darrer Nou d’Octubre, en plena crisi del Consell, va haver-hi
insults, amenaces i agressions, en la processó del matí i en la
manifestació de la vesprada, de concentracions ultres protegides per
les forces policíaques. Però no solament això. La vespra de la diada
deu encaputxats van esperar tranquil·lament un jove que tornava a casa
amb la seua parella. El jove, administrador del portal valencianisme.com, fou apallissat
mentre era escridassat amb frases com ‘Eres una puta catalana’ i
‘Valencia es y será nuestra’ acompanyat del clàssic ‘Arriba España’. I
la història es repeteix. Perquè aquestes agressions que en uns altres
llocs serien motiu de condemna unànime, ací cauen en el pou fons i brut
de l’oblit.
Però, de sobte, una esperança. I descobrim que algú reacciona i
decideix de rescatar aquesta notícia i algunes més a la xarxa i d’allí
passen al boca a boca que circula per casals, concerts i mitjans
alternatius i que s’amplifica en assemblees, plataformes i manifestacions
que reviscolen pertot arreu. I de sobte ens adonem que no estem sols i
que aquesta teranyina de resistència s’enforteix gràcies als qui
s’esforcen dia a dia per trencar el silenci des de la voluntat sincera
del propi esforç. Però aleshores el pessimisme ens torna a matar les
il·lusions quan, després del rebombori generat, el delegat del govern
socialista afirma
que aquesta violència forma part de la ‘normalitat democràtica’ en què
ens han immergit. I potser hi haurà alguna detenció, però després
arribarà un jutge que resoldrà el cas amb alguna esbroncada del tipus
‘esta vez os habéis pasado chavales’ i els fets passaran a engrossir
l’estadística dels centenars d’atacs anuals amb ganivets o punys americans o bombes casolanes que sofrim els valencians.
I és que aquesta és la cara i la creu del país que ens queda.
Corrupció, despotisme, manipulacions i agressions. Però també voluntat,
treball, esforç, tenacitat. Perquè, sí, jo encara crec en allò que
Gramsci va dir del pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la
voluntat. Perquè encara que de vegades pensem que el nostre treball és
massa dèbil, massa pobre o massa ineficaç, ens cal seguir batallant per
mantenir i multiplicar l’oxigen que hem pres durant tots aquests anys.
Perquè ens ho creiem i en tenim ganes, però, sobretot, perquè no ens
toca més remei. O ens resignem o continuem. Aquesta és la cruïlla on
ens trobem. I aquest el futur en què ens debatem.
[Publicat el divendres 21 d’octubre a Vilaweb]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!