9 de novembre de 2009
0 comentaris

La cara i la creu

Sí, ja ho sabíem. Tenim uns pallassos
col·locats per aprenents de Corleone que s’enllustren l’orgull com si
foren aristòcrates de segles feudals. El que ara hem descobert, però,
és que no són intocables. Ricardito ha caigut. I ho ha fet de manera
del tot atípica. De primer per sms, com si els qui l’enviaren tingueren
l’esperança que el text limitat limitaria també les responsabilitats.
Però no. Després van arribar les ordres creuades i les acusacions
públiques i els plors. I Francisquito ja balla sobre la mateixa corda.
Encara que la televisió pública s’obstine a ignorar-ho,
com si volguera perpetuar-se en el terrorisme mediàtic que instaurà el
totpoderós Pedro García, l’amiguet del president. Però això també ha
canviat. Perquè Pedro, Peter per als amics, fa mesos que va
fugir cames ajudeu-me en veient com la merda surava al seu voltant.
Aquests dies hem sabut que a banda regals hi havia més raons. El seu
nom va aparèixer
en una carpeta titulada ‘Temas València’ que fou confiscada en un dels
pisos de seguretat de Francisco Correa. Literalment hi deia: ‘Pedro
quiere ser director de Canal Nou.’ I ell ho fou. Vaja si ho fou.

I és que RTVV és un espill de la
tragicomèdia en què vivim. Tots tenim algun conegut, amic o familiar
que hi treballa o que hi ha treballat (o bé no l’hi tenim però hem
llegit les denúncies públiques que periòdicament remeten a la premsa). Tots, per tant, som conscients de com funciona. Perquè és molt estrany parlar amb algú de dins
i que no t’explique com el coarten, o com les informacions arriben
redactades des de dalt, o com et relleven i et marginen, si no passes
per la pedra, o com te la jugues si convides algú que no pensa com
ells, o com el tràfic d’influències i la mediocritat s’han instal·lat a
les entranyes d’aquesta ràdio i televisió que aspirava a ser tot allò
que no ha estat. I sí, ens ho expliquen i nosaltres ens queixem i
maleïm la nostra sort. Però ja està. Acabem la conversa i ens n’anem a
casa conscients que només ens queda renegar i maleir. Perquè la
resignació ens venç. I aquest és el nostre mal.

Balzac va dir que la resignació era un suïcidi quotidià. Doncs a
casa nostra és un suïcidi col·lectiu. Perquè ens hem resignat a
riure’ns de tot, i de fet voldríem desentendre’ns de tot, i ens
refugiem en la normalitat clandestina de la nostra llar mentre ells
continuen humiliant-nos i colpejant-nos en públic. Fins que les hòsties
es converteixen en pallissa. I no dic pallissa en sentit figurat, no.
Al País Valencià, quan parlem d’hòsties, parlem d’hòsties de veritat.
El darrer Nou d’Octubre, en plena crisi del Consell, va haver-hi
insults, amenaces i agressions, en la processó del matí i en la
manifestació de la vesprada, de concentracions ultres protegides per
les forces policíaques. Però no solament això. La vespra de la diada
deu encaputxats van esperar tranquil·lament un jove que tornava a casa
amb la seua parella. El jove, administrador del portal valencianisme.com, fou apallissat
mentre era escridassat amb frases com ‘Eres una puta catalana’ i
‘Valencia es y será nuestra’ acompanyat del clàssic ‘Arriba España’. I
la història es repeteix. Perquè aquestes agressions que en uns altres
llocs serien motiu de condemna unànime, ací cauen en el pou fons i brut
de l’oblit.

Però, de sobte, una esperança. I descobrim que algú reacciona i
decideix de rescatar aquesta notícia i algunes més a la xarxa i d’allí
passen al boca a boca que circula per casals, concerts i mitjans
alternatius i que s’amplifica en assemblees, plataformes i manifestacions
que reviscolen pertot arreu. I de sobte ens adonem que no estem sols i
que aquesta teranyina de resistència s’enforteix gràcies als qui
s’esforcen dia a dia per trencar el silenci des de la voluntat sincera
del propi esforç. Però aleshores el pessimisme ens torna a matar les
il·lusions quan, després del rebombori generat, el delegat del govern
socialista afirma
que aquesta violència forma part de la ‘normalitat democràtica’ en què
ens han immergit. I potser hi haurà alguna detenció, però després
arribarà un jutge que resoldrà el cas amb alguna esbroncada del tipus
‘esta vez os habéis pasado chavales’ i els fets passaran a engrossir
l’estadística dels centenars d’atacs anuals amb ganivets o punys americans o bombes casolanes que sofrim els valencians.

I és que aquesta és la cara i la creu del país que ens queda.
Corrupció, despotisme, manipulacions i agressions. Però també voluntat,
treball, esforç, tenacitat. Perquè, sí, jo encara crec en allò que
Gramsci va dir del pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la
voluntat. Perquè encara que de vegades pensem que el nostre treball és
massa dèbil, massa pobre o massa ineficaç, ens cal seguir batallant per
mantenir i multiplicar l’oxigen que hem pres durant tots aquests anys.
Perquè ens ho creiem i en tenim ganes, però, sobretot, perquè no ens
toca més remei. O ens resignem o continuem. Aquesta és la cruïlla on
ens trobem. I aquest el futur en què ens debatem.

[Publicat el divendres 21 d’octubre a Vilaweb]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!