Lluitar, crear, construir!
Xavi Sarrià
A vegades li costa de traspassar les imatges de la pantalla.
Endinsar-se entre els milers de punts lumínics i descobrir-se sota la
pell dels protagonistes dels noticiaris. Li passa sovint. Reconeix que
se li fa difícil de sentir-se una persona en comptes d’una figura dins
una caixa. Ahir mateix, mentre es mirava les imatges de la darrera
ofensiva militar sobre aquell petit i allargat territori segellat on
s’amunteguen un milió d’ànimes, es gratava la cella esquerra i ho
provava.
Quatre-cents morts en sis dies de bombardeigs, deia la veu dels informatius.
I ell intentava de ser el moribund que gemegava dins una ambulància
tronada davant la ràbia dels qui malden per cosir traus a cops de
crits.
Però no podia.
O aquell altre xaval que llançava pedres als helicòpters com si fóra una formiga que agonitza sota el dit índex d’un infant.
Però tampoc no podia.
Fins i tot alguna de les ombres que fugien com rates entre els
edificis mig derruïts coronats per bolets gegants amb cos de fum.
Però se li feia impossible.
Tot seguit el televisor va mostrar un grup de periodistes que es
miraven l’escena parapetats rere les càmeres d’objectius gegants i
protegits sota cascs metàl·lics, vells, abonyegats, com si el fet de
protegir-se no necessitara la mateixa tecnologia que el d’informar.
I aleshores li va pujar una arcada.
Perquè, no sap com, va poder colar-se entre aquells sentiments i va
palpar la tensió i olorar la por i sentir cadascun dels batecs que
acompanyaven el ritme frenètic del disparador de la càmera. I no estava
segur si fou per la pell blanca o perquè en definitiva se sabia com
ells, espectadors neutrals (o si més no, s’ho creia) d’un dels
conflictes més brutals, rutinaris, mediàtics i familiars (i que
miserable li resultava de deduir-ho) de les barriades del nostre món.
I l’arcada es convertí en una sensació de vergonya que li va amarar els budells.
En aquell moment ja eren quatre-cents els morts sota les bombes a la presó humana coneguda per franja de Gaza.
Llàstima, pensava mentre apagava la pantalla.
[Publicat el passat 2 de gener a Vilaweb]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa nosa i ràbia tot el que està passant a Gaza. A Gaza i a molts altres indrets del món, entre ells casa nostra. Els ciutadans no podem fer altra cossa que sentir impotència, ràbia i vergonya. Vergonya per tan acomodats com vivim ací, vergonya pels representants polítics que tenim. Per la mesquinesa, cinisme i hipocresía que regeix el món i les vides de tots els qui, com les formiguetes del relat del teu llibre, només ens preocupem de treballar, treballar i viure.
La desproporció de forces i la desigualtat al conflicte de Palestina és indignant i repugnant.