14 de febrer de 2010
0 comentaris

Casals

El nostre és un país que, malgrat tot, encara viu. Ja sé que aquesta
afirmació sona fàcil, per no per això deixa de ser certa. Jo que em
dedique a recórrer-lo us puc assegurar que allò on vaig hi trobe gent
que batega, que participa, que s’organitza per denunciar, però,
sobretot, per construir. Un dels exemples més evidents d’aquesta
vitalitat són els casals. Algú s’imaginava a principis dels noranta que
s’alçarien tants casals, ateneus i centres socials repartits arreu del
territori? No. Ningú de nosaltres ens haguérem cregut que, avui  dia,
aquesta organització constructiva fóra una realitat tan evident com
engrescadora.

Efectivament, els casals representen això: organització i
construcció. Són punts de trobada on els joves i no tan joves podem
conèixer-nos, parlar i compartir, però també espais on et pots sentir
viu, real, alliberat de l’aparador de plàstic en què s’estan convertint
els nostres pobles i ciutats. Perquè els casals són, sobretot, focus i
motor de les lluites del nostre entorn més immediat. Com a exemple, vos
podria dir que no m’imagine la meua ciutat, València, sense el Terra,
un espai històric que avui ja és una realitat arrelada al barri de
Benimaclet i que enguany ha decidit fer el pas endavant d’obrir a
migdia; com tampoc me la imaginaria sense projectes ja existents com Ca
Revolta o L’Ateneu Popular o altres que s’esperen obrir ben aviat, com
el nou local que s’inaugurarà al centre històric i que rellevarà
l’antic Racó de la Corbella en un nou local il·lusionador i
completament renovat.

I sí, també vos podria parlar d’altres exemples engrescadors i
espectaculars que he tingut la sort de conèixer, com les noves llars
del Can Capablanca de Sabadell o del Casal Despertaferro de Reus; tot i
així, i per desgràcia, ara em toca parlar-vos dels espais que veuen el
seu futur amenaçat. Un d’aquests és el Casal Popular de Gràcia, que
després de set anys oxigenant aquest barri de Barcelona, batalla contra
la pretensió de l’ajuntament de desallotjar-lo. Els seus joves
habitants, però, ja han alçat es destrals de guerra. No estan disposats
a abandonar tan fàcilment el local que ja és casa seua. Esperem que
tinguen forces. I que entre tots contribuïm a defensar-lo.

 

[Publicat el dimarts, 12 de gener de 2010 a L’Accent]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!