Una València popular, mestissa, plena en barris on la vida bull i
que conserven aquell antic encant que ha sobreviscut al pas dels anys.
Una València veïnal, que s’organitza en associacions, entitats i
plataformes que es reuneixen en edificis, ateneus i casals que
aixopluguen moviments socials i culturals. Una València que vol tornar
a ser verda, mediterrània, que lluita per conviure amb l’horta, amb
aquesta horta tan amenaçada però viva encara, un oceà d’alqueries i
palmeres, hereva de la tradició àrab i romana que ha marcat la seua
personalitat. La mateixa que arriba amb tramvia fins a una mar
escortada per barris que batallen per defensar cases construïdes amb
aquell toc modernista que es mescla amb les olors de sal. O que
sobreviu entre pinars i dunes de platges verges salvades per les
mobilitzacions populars, o en les aigües salines d’un llac habitat per
aus i peixos i pescadors que la solquen amb barques que es remen amb
canyes i fang.
Una València que té memòria, que està orgullosa d’haver estat el
darrer reducte republicà i que per això ha recordat, defensat i
homenatjat els noms dels milers i milers de víctimes de la repressió
franquista que jauen en una immensa fossa comuna que l’ajuntament ha
volgut cimentar. Una València que ha sobreviscut a l’estafa de la
‘Transició Política’ que ací és digué ‘Batalla de València’ i que fou
protagonitzada per la violència extrema d’una extrema dreta que encara
avui continua actuant amb una total i sospitosa impunitat. I és la
València de Guillem Agulló, assassinat pels feixistes fa quinze anys, i
la de totes les fornades de joves independentistes que encara criden
amb ràbia ‘Ni oblit ni perdó!’, o la de tants espais autogestionats per
una tradició llibertària que sempre ha reviscolat.
Una València culta, moderna, que se suma a les campanyes per
l’ensenyament en la llengua pròpia i per unes escoles públiques
defensades per mestres i alumnes que desborden carrers per combatre les
agressions de la Generalitat. Una València irreverent, transgressora,
que viu en els versos de Vicent Andrés Estellés, en els personatges de
Ferran Torrent o en els cartells de Josep Renau, i que manté teatres
crítics mentre continua engendrant grans músics de jazz, de cançó i de
rock que són boicotats a la televisió pública i ignorats en les
programacions de les festes locals. Una València que, tot i així, no es
resigna a perdre aquestes festes i encara les viu com abans, alçant
falles populars, jugant a pilota en els trinquets o cantant albades, a
mitjanit, pels carrers silenciosos, entre dolçaines i tabals.
Una València que, en definitiva, avui us dóna la benvinguda perquè
encara batega, orgullosa i digna, dins el cor de la gent que se
l’estima de veritat.
[Publicat a l’edició especial de Vilaweb i Berria en motiu de la final de Copa entre FCBarcelona i Athletic Club celebrada a València]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!