Lluitar, crear, construir!

En memòria de Miquel Grau em limitaré a reproduir un cançó d’Al Tall i un article de l’Aquil·les Rúbio d’Alacant publicat a L’Accent. Ahir es commemorà 30 anys del seu assassinat. Avui tot segueix, si fa no fa, igual que estava. Encara sort de la gent del nostre sud que continua encenent flames de dignitat allà on es veu més amenaçada. Encara sort de les cançons d’Al Tall que segueixen omplint de vida les nostres memòries. Encara sort de tots nosaltres que seguim vius i no pensem renunciar a fer-ho. I encara sort, sobretot, que en vénen altres de joves i valents com ho debia ser el Miquel aquell 1977 en què vaig nàixer.

‘Per guanyar la llibertat, soledat de l’ai ai ai, quants germans tenen de caure?’

Açò passà en Alacant

La plaça dels Cavalls és un dels indrets més representatius, junt amb
l´Esplanada, d´Alacant. Els espanyols en diuen "de los Luceros", pels 4
rosins que la decoren. A un dels seus racons, concretament al número
11, s’amaga una de les històries fosques de la ciutat. La nit del 6
d´octubre de 1977, un jove morí assassinat. Estàvem a la Transició, i
la Diada del 9 d´Octubre se celebrava, aquell any, a Alacant. Miquel
Grau, juntament amb altres tres membres del Moviment Comunista del País
Valencià enganxava cartells de la Diada del País Valencià. Mentre
aquest jove, que tenia 20 anys, complia amb el seu quefer militant, un
altre jove, de 19 anys, se’l mirava des de la finestra de sa casa. La
casa de la família Panadero Sandoval, propietaris d´una gasolinera a
l´eixida de la ciutat i coneguts reaccionaris. Des d´allà es llançà una
rajola, que impactà en el cap de Miquel Grau. Finalment, aquest moria
el 16 d´octubre.

Si la Diada del Nou d’Octubre celebrada a
Alacant el 1977 fou multitudinària, més ho va ser el soterrar del jove
comunista. 8.000 persones acompanyaren el taüt, cobert per una
quatribarrada, des de l’Hospital General fins a la Plaça de Bous. Allà,
la policia postfranquista esperava la comitiva, impedint la continuació
de la marxa. Ja ho cantà Al Tall, en una cançó-homenatge editada el
mateix 1977: "no poguérem dir-li adéu, soledat de l’ai ai ai, perquè el
taüt ens furtaren".

Hui, trenta anys després, encara patim la
Transició segrestada. El franquisme i l’oligarquia que se sustentava en
ell deixà ben lligat el canvi institucional. A canvi de la legalització
dels partits polítics d’oposició, l’economia de mercat i la unitat de
la pàtria continuarien esdevenint els pilars d’Espanya, juntament amb
la monarquia, successora en vida de Franco. La república,
l’autodeterminació, o el socialisme, passaven a formar part dels
silencis de l’esquerra formal. Pel camí els feixistes es dugueren
Gustau Muñoz a Barcelona. A Alacant, a Miquel Grau. "Per guanyar la
llibertat, soledat de l’ai ai ai, quants germans tenen de caure?

Aquil·les Rubio
(Publicat a L’Accent)

Vídeo: Homenatge a Miquel Grau, 30 anys després del seu assassinat, a la plaça dels Cavalls d’Alacant

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!