27 de desembre de 2010
Sense categoria
3 comentaris

Postals des del Japó

[Publicat al suplement Quadern de l’edició valenciana de El País]

(1)
Primer dia, primeres emocions. Quedem de bon matí al bar de sempre de Benimaclet. Nervis i somriures. Dotze hores de vol i tenim Tòquio als peus. La visió impressiona. El trànsit intens i la selva de llums es confonen amb els cartells de grafies japoneses. De lluny, la silueta nevada del mont Fuji es deixa entreveure sobre un descomunal mantell d’autopistes i edificis que es perden en l’horitzó. 

(2)
Shibuya, Shinjuku, Ueno o Ginza són el paradigma d’un model de ciutat que no té un centre, sinó una xarxa nuclis estructurats entorn d’estacions de metro gegantines. El metro és l’ànima de la ciutat. Als seus vagons descobrim que els japonesos eviten el contacte físic, però no el somriure. La multitud es dispersa harmònicament als passos de vianants més transitats del planeta. Ens sentim com formigues perdudes sota la munió d’anuncis i pantalles que semblen sentinelles d’un univers de dibuixos manga

(3)
A les autopistes els cotxes no sobrepassen mai els 100 km/h. Les àrees de servei estan sempre impol·lutes. Hi ha grans màquines amb pantalles on et mostren com et preparen el cafè i vitrines on s’exposen reproduccions perfectes dels plats que s’hi serveixen. Semblen aparadors perfectes d’un món perfecte. Als hostals on dormim copsem l’aroma tradicional que impregna el món rural japonès. Ens descalcem a l’entrada, bevem el te verd servit al terra i dormim en habitacions austeres amb futons sobre tatamis.

(4)
Les sales de concerts estan sempre amagades en els segon o el tercer pis d’un edifici d’oficines. L’hospitalitat dels organitzadors sembla obligada. De vegades, fins i tot ens cuinen el sopar a base de caldos de peix i verdures als vestuaris. Els grups que ens acompanyaven sempre són humils i alegres. És ben curiós veure com toquen cúmbia, rockabilly o rock celta a l’estil japonès. 

(5)
Abans de tocar aprofitem per parlar amb la gent. Avui al·lucinem amb una japonesa que ha arribat amb una samarreta nostra. Però encara ens descol·loca més aquell altre que, no es broma, ens toca ‘No tingues por’ amb la seua dolçaina. Sense paraules. Els concerts són emocionants. Sempre dubte abans de cridar ‘Konanwa, Obrint Pas desu!’. La sala està plena d’un públic d’ulls ametlats que ha pagat uns 30 euros per veure un grup si més no exòtic. Potser semblen seriosos però aviat perden la vergonya i desdibuixen el seu posat quadriculat en un explosió de vida en forma de crits i balls esbojarrats. Nosaltres ens contagiem d’aquella alegria difícil d’explicar que se’ns barreja amb el cansament acumulat després dels concerts a Yokohama, Joetsu, Kanazawa, Nagoya i Tòquio. A l’escenari ens creuem les mirades com dient-nos ‘sí, estem a 25.000 quilòmetres de casa’ amb el cor fet un puny. Qui ens ho havia de dir quan érem adolescents i vam decidir tirar endavant un grup de música en la nostra llengua? Emociona pensar-ho. Sobretot quan Miquel entona la Muixeranga i el concert s’acaba i nosaltres ens abracem entre la suor i l’eufòria immensa que et deixen els prejudicis combatuts. I esmicolats.

(Vista de la capital japonesa des de la Torre de Tòquio)

  1. Hola Xavi, no se si llegiras els comentaris del teu blog però jo t’ho deixe ací.
    Hi ha algun lloc on tingau partitures de les vostres cançons ? Esque la meua oida no es massa bona i m’agradaria tocar-ne alguna…
    Moltes gràcies.
    PD. Aquest matí hem llegit aquest article en clase i la dedicatòria que li feres al teu institut xD 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!