Blog d'en Xavier Mir

Un cop s’ha sabut avui a les 3 de la tarda que la CUP mantindria l’abstenció a la segona votació que es farà demà al Parlament, tot fa pensar que Quim Torra serà el nou president de la Generalitat i que podrem formar un nou govern que deixi sense efectes l’article 155. D’aquesta manera podrem obrir un altre cop el front parlamentari (sense l’amenaça d’unes noves eleccions) i el governamental. Amb aquest front novament actiu, només cal esperar que el front de l’exili, lliure de les pressions a què estem sotmesos els qui continuem sota jurisdicció espanyola, continuï buscant suports internacionals que pressionin, al seu torn, el Regne d’Espanya perquè s’avingui al diàleg, perquè accepti que la solució ha de venir per la via del diàleg i de les urnes i no per la via de la repressió policial i judicial.

No m’estendré sobre l’elecció de Quim Torra. Ha estat el candidat designat per Carles Puigdemont (que alhora fou el candidat designat per Artur Mas) en el marc d’un acord amb ERC que, si més no, ens ha permès constituir el Parlament i fer-lo funcionar durant tots aquests mesos. Faig meus articles com el d’Eduard Voltas, que encomia la resiliència del país i diu de Torra que “el seu perfil és ideal per mantenir el pols amb l’estat espanyol en el terreny de la dignitat i les actituds, però no té capacitat de penetració en nous públics“, o el del lingüista Albert Pla, que hi veu una elecció poc afortunada i escriu això: “Recosir el país només serà possible rebaixant la tensió identitària: fent que valors com la democràcia o la justícia social passin a un primer pla i que etiquetes com ‘els catalans’ o ‘els espanyols’ es deixin d’utilitzar per confrontar, mensyprear i insultar.”

En tot cas, donem a Quim Torra el benefici del dubte i esperem que intenti connectar amb sectors de la nostra societat que fins ara no s’han identificat amb el projecte de la República Catalana, perquè crec que incorporar aquests sectors serà necessari. Tard o d’hora (i esperem que sigui com més d’hora millor) el diàleg començarà i es probable que calgui tornar a passar per les urnes, tornar a mesurar les nostre forces, el suport al projecte. Tant sí com no caldrà fer-ho d’aquí a un any amb motiu de les eleccions municipals i del Parlament Europeu, que coincidiran. Per tant, a banda de les gestions “diplomàtiques” que pugui fer el govern a l’exili o d’esperar que les estratègies de les defenses vagin donant fruits i continuïn debillitant l’Estat espanyol, no podem descurar el suport social de la República Catalana. Mentre uns treballen des de fora la via diplomàtica, nosaltres hem de treballar, des de dins, la via democràtica. Hem de fer de les properes municipals un gran èxit del republicanisme i hem d’aconseguir incorporar-hi els qui fins ara no hi hem pogut incorporar.

Esquerra Republicana té molt clar que això és el que cal fer i és el que proposa al text que la militància debatrà a la propera Conferència Nacional. Estaria molt bé que els esforços del MHP Quim Torra i de l’expresident Carles Puigdemont anessin en el mateix sentit però, si no és així, igualment els esforços d’ERC hi aniran. Esquerra Republicana persistirà i estic segur que ho farà amb el cap posat en l’objectiu de forçar el Regne d’Espanya a dialogar des d’un suport republicà incontestable. No té cap sentit oposar-nos a aquest diàleg perquè és el que hem demanat sempre i és el que ens ha fet més forts i el que ens ha donat més legitimitat i més suport social. No hem de confondre diàleg amb claudicació. El dia que coneguem els termes d’un eventual acord fruit d’una negociació ja podrem fer-ne la crítica si el considerem massa tou o rebaixat, però de moment l’objectiu, el gran objectiu, ha de tornar a ser obligar el Regne d’Espanya a trobar una solució política per la via del diàleg.

I dic que ho ha de tornar a ser perquè, passats tots aquests mesos des del 27 d’octubre, personalment interpreto que aquest va ser sempre l’objectiu tant del referèndum de l’1 com de la declaració del 27. I som on som perquè no ens en vam sortir. Calia fer alguna cosa per trencar el bloqueig i la negativa pètria de Rajoy a dialogar, que feia anys que durava, i els nostres representants ho van fer, conscients del risc que assumien, i que ja fa mesos que tristament constatem, en forma de presó i d’exili. En cap cas, doncs, va ser un gest inútil ni simbòlic, però depèn de tots nosaltres que sapiguem veure-ho així, multiplicar el sentit del sacrifici que van fer. No ens ha de fer vergonya no haver volgut defensar la República per la via de la força i passant, segurament, per enfrontaments violents. A mi, almenys, no me’n fa. Al contrari. L’aposta per la no-violència i pel diàleg reforça les meves conviccions i crec que reforça de manera molt sòlida els fonaments de la república que volem fer.

Cal denunciar, doncs, la repressió de l’Estat espanyol, però també cal mirar-lo de fit a fit i dir-li que continuem esperant-lo per dialogar. Nosaltres, amb la consciència ben neta i amb la certesa que guanyarem. Nosaltres, que cada dia en som més i cada dia estem més cohesionats pels valors republicans. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!