Blog d'en Xavier Mir

Abans que res, deixeu-me felicitar la culerada pel títol de lliga que acaba d’aconseguir el primer equip de futbol masculí. Però no és de futbol, que em proposo escriure, sinó de la nostra situació política.

Us faré una confessió: fins ara, m’havia quedat amb un relat dels fets d’octubre de l’any passat que se centrava en l’amenaça de violència per part del Regne d’Espanya. És de les primeres idees que es van fer públiques, no teníem gaire cosa més que unes declaracions de la Marta Rovira (ja em va estranyar que no n’hi hagués unes altres de més explícites i més contundents per part de Puigdemont mateix) i amb això em vaig quedar. Si era cert, ja vaig dir al seu moment que em semblava intel·ligent. Jo tampoc vull que la independència ens costi ni una gota de sang si ens la podem estalviar i abans preferiria un pas enrere a la defensiva per deixar en evidència un estat repressor i fer finalment el pas endavant un cop l’excés de violència l’hagués debilitat davant la comunitat internacional. Tanmateix, també és cert que per aconseguir aquest efecte hauríem d’haver-los forçat a mostrar un indici de violència una mica més explícit (quedi clar que no m’estic referint a l’1 d’octubre, sinó als dies que van seguir el 27) que no pas unes suposades amenaces. Tot és prou complex, però ara no tenim cap prova de la violència que el Regne d’Espanya hauria fet servir per reprimir una República que ja estaria proclamada i amb els 41 decrets signats.

Durant aquests darrers mesos m’he resistit a anar perseguint relats de periodistes, rumorologies i revelacions i he deixat que tot anés deixant el seu pòsit. Una determinada interpretació dels esdeveniments en calent hauria pogut canviar l’evolució de les coses. Avui, però, quan he llegit la crònica que ha publicat el diari Ara, havent passat un temps suficient, he arribat a la conclusió que el tema de l’amenaça de violència, tot i ser important, no era el principal. Crec que el moment clau del relat és quan, segons el relat periodístic, Carme Forcadell va demanar a Puigdemont si les quatre condicions previstes inicialment per convocar eleccions es complirien, i la resposta va ser que només se’n compliria una: la retirada del 155. Les altres tres condicions, Puigdemont les havia retirades de la negociació: “que la fiscalia abaixi el ritme -s’està preparant la querella per rebel·lió-, la retirada dels cossos policials espanyols que havien atonyinat els votants de l’1 d’octubre i la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.” Aquesta cessió tan sorprenent al moment del famós i esperat xoc de trens va fer que Forcadell li’n demanés els motius, i Puigdemont va respondre, sembla ser, la frase que per a mi és la clau de tot plegat: “Perquè no tenim estructures d’estat, ni el control dels Mossos, ni cap suport internacional.”

Ara seria molt complicat entrar a analitzar el perquè de les dues primeres coses i no ho faré perquè no em vull allargar, però em costa d’entendre que Puigdemont portés el país al xoc de trens sense tenir ni les estructures d’estat ni el control dels Mossos. Sense això, evidentment, la manca de suports internacionals feia desaconsellable tirar pel dret. Abans de convocar-se el ple del 27, ja estava clar que l’opció de Puigdemont no era desplegar la República, però la majoria no vam ser en aquelles converses i no ho sabíem. És probable que tots els esforços anessin encaminats a forçar Espanya a entrar en el diàleg, i aquesta hauria estat també la meva primera opció, però vull pensar que s’havia treballat la possibilitat que no hi entressin, com finalment va passar. La conclusió que hem de treure és que la República serà impossible sense un mínim acord amb el Regne d’Espanya? Cal descartar definitivament la famosa unilateralitat amb tot el que això comporta? No ho sé, encara. Però és possible que la clau sigui la fortalesa del mandat democràtic.

Per als qui volem la independència, els 70 diputats (majoria absoluta) que van votar-la el 27 són un mandat perfectament legítim i democràtic, però al qual no va correspondre ni un sol estat reconeixent-nos. Ni un. Per què? Probablement perquè no tenien clar que la cosa anés de debò. Si molts de nosaltres encara no teníem clar si la República era real o simbòlica, com havia de sortir un sol país a reconèixer una cosa que no existia? El mandat democràtic era vàlid de portes endins, per a nosaltres, però potser no ho era de portes enfora. Per molta pressió que exercís el Regne d’Espanya i els seus aliats, em costa de creure que ni un sol estat es desmarqués d’aquesta posició. I si el problema era el famós 50% no assolit, ja som al cap del carrer.

Probablement el 27 de setembre de 2015 vam recollir el fruit d’errors passats i els vam arrossegar més enllà de l’1 d’octubre i tot. Personalment vaig intentar explicar fins a la sacietat que la idea de fer una única llista i de congelar el debat ideològic era contraproduent per al conjunt de l’independentisme. Des d’aleshores hem viscut satisfets amb la nostra majoria parlamentària de 72 diputats, que efectivament hauria de ser suficient com a mandat democràtic. Tanmateix, si com deia Puigdemont ningú no estava disposat a reconèixer la República de Catalunya, potser el mandat democràtic no era prou contundent per fer coses que anaven més enllà de declaracions al Parlament.

Tot plegat ens hauria d’estimular a ser crítics, no per fer retrets a ningú, sinó per saber exactament quins errors hem pogut cometre i no tornar a repetir-los. És una evidència que, malgrat aquells 70 vots de 135 que van votar a favor de la República, avui som una autonomia que pateix els efectes de l’article 155. Per què? Què vam fer malament, si és que vam fer malament alguna cosa? No som independents perquè és impossible? No ho som perquè no vam ser prou valents? No ho som perquè vam preferir fer un pas enrere tàctic per agafar més forces per a l’assalt final? Em sap greu, però no tinc respostes per a aquestes preguntes. L’únic que sé és que, mentre no puguem canviar l’actitud de bloqueig i de negativa al diàleg que manté el Regne d’Espanya ni l’actitud de la comunitat internacional, l’únic que tenim al nostre abast és millorar les condicions perquè augmenti encara més el suport electoral a la República de Catalunya. Si en un futur proper tornem a tenir l’oportunitat, l’hem de saber aprofitar, i això passa per aprendre dels errors.

Les eleccions municipals que hi haurà d’aquí a un any són una gran oportunitat en aquest sentit, però ara com ara no tinc unes sensacions gens bones. Fa setmanes que Jordi Graupera demana una candidatura única per a tots els independentistes de Barcelona, com Mas va voler el 2014-2015 per al Parlament. Aquest cap de setmana, Manuel Valls ha condicionat la seva candidatura, que ja veurem si finalment és una realitat, a transcendir l’estricte àmbit d’un partit polític per representar el conjunt de l’unionisme. Graupera ja s’hi veu i n’està encantat. Si finalment es produeix una inhabilitació massiva d’alcaldes i alcaldesses, això també tindrà un efecte galvanitzador en el mateix sentit. Anem de pet a repetir l’error de fer llistes unitàries independentistes, però aquest cop als ajuntaments, i no només al de Barcelona, perquè moltes veus influents ja demanen o fins exigeixen que això es faci a tots el municipis.

És curiós que es pugui desqualificar Manuel Valls com a candidat de Ciutadans dient que a aquest partit no l’importa Barcelona, sinó únicament anar contra la independència per, a continuació, demanar una llista en què només importi estar a favor de la independència. Tal com va passar el 27 de setembre de 2015, ens arrossegaran a concentrar el vot en Jordi Graupera i és molt probable que, com Puigdemont, sigui el candidat més votat per l’independentisme. Davant nostre tenim un any sencer per anar pensant i discutint si guanyarà ell o Ada Colau o Manuel Valls i jugant amb els possibles pactes posteriors i fins amb la incidència que l’expectativa d’aquest pactes podran tenir en la votació mateixa, però amb tot això, tal com va passar el 2015, ja haurem caigut en el parany de no pensar en els qui només pensen en el seu municipi.

El republicanisme podria ser el comú denominador d’una amplíssima majoria social que s’expressa amb diversos matisos i a través de diferents eines, però el tornarem a convertir en un embut. En nom de l’independentisme es tornarà a enviar el missatge que el teu municipi no importa, que només importa la independència. I el problema, ara i el 2015, no som els qui estem disposats a sacrificar un model de poble en favor d’aconseguir la República, sinó els qui no hi estan disposats o els qui tenen dubtes. Els tornarem a dir que si no voten en Graupera no són dels nostres. I així, fent passar la gent per l’embut, crec que no s’amplia el suport a la independència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!