Blog d'en Xavier Mir

Del que hem viscut aquesta darrera dècada, i molt especialment entre els anys 2012 i 2017, se n’ha dit sovint “la Revolució dels Somriures” perquè hem estat capaços de produir un canvi de mentalitat i d’actitud massiu en la població i ha anat de ben poc que no materialitzem el canvi polític que ens movia. I tot plegat associat a valors cívics, a molta paciència i mà esquerra i ganes de confiar que tota aquella gent que no hi creia ho acabés veient tan clar com nosaltres o més i tot.

Fa 10 anys, els vots a partits explícitament independentistes (aleshores només ERC, Solidaritat i Reagrupament) no arribaven a 400.000, però hi havia un sector de la població que tenia aquest objectiu com a prioritari i comunicava convicció, entusiasme i determinació cada vegada que obria la boca. Deu anys després, aquestes qualitats d’aquestes persones han fet que ja en siguem més de dos milions. Hem aconseguit activar un milió i mig de persones que sabíem que podíem activar perquè sabíem que eren “dels nostres”, que només els calia una empenteta.

Mentre fèiem aquest esforç de convèncer “tots els nostres” devíem pensar que ja en tindríem prou i descartàvem “perdre el temps” per intentar convèncer els qui no trobàvem tan entusiasmats com nosaltres, especialment a mesura que el percentatge de convençuts, segons les enquestes, anava augmentant. Com més ens acostàvem al punt decisiu, més ens desesperava la gent que trobava pèls a la sopa i que es feia pregar davant allò que a nosaltres ens semblava evident. Fins i tot hi havia qui, en un excés d’eufòria irresponsable els deixava per inútils qualificant-los de “fatxes”, cosa que segurament no els devia animar gaire a acabar de fer el pas.

Però sense ells hem arribat fins on hem arribat. Des d’aleshores, tenim una part de la població que continua menyspreant els altres i exigint que es faci efectiva la República de Catalunya com si res, una part de la població que està desorientada i busca respostes i una part de la població que, després de la sacsejada, torna a estar orientada cap a l’objectiu, però mirant d’incorporar totes les lliçons apreses possibles. Bàsicament, no haver estat prou empàtics.

Les persones que han tingut un paper més destacat en la Revolució dels Somriures són ara a la presó, però continuen sent objecte d’una admiració i un respecte indubtables. De tant en tant tenim l’oportunitat de saber com està evolucionant el seu pensament després d’aquest període, quin balanç en fan i què creuen que hauríem de fer ara que no podem comptar amb ells activament. Entre ells, per exemple, Raül Romeva, que a les eleccions espanyoles d’ara fa un any va rebre 944.201 vots per ser senador, com ens recordava el compte de Twitter que en demana la llibertat.  Romeva, al llibre Esperança i llibertat, parla d’empatia. També ho fa en una excel·lent entrevista a Crític en què diu això:

“Al llibre dedico moltes pàgines a explicar la importància de posar-se en el lloc de l’altre per entendre’n les raons. Se’n diu empatia. Si no escoltem i prenem en consideració les percepcions de molta gent que no s’ha sentit interpel·lada per l’aposta republicana, ens equivoquem. Amb més o menys raó, és un fet que molta gent va viure a l’octubre del 17 amb reticència, desconfiança i, fins i tot, amb por. De la mateixa manera, molta gent no entén el silenci, i fins i tot el menyspreu, de molta gent que es considera demòcrata i republicana davant uns processos judicials desmesurats i unes condemnes venjatives. L’empatia ha de funcionar en tots els sentits, no només en un.”

Carme Forcadell, abans de ser presidenta del Parlament, ho va ser durant dos mandats de l’ANC. Ara, sota el lideratge d’Elisenda Paluzie, sembla que ningú no es recordi d’ella i que s’estigui renegant de tot allò que es va aconseguir gràcies a la seva empenta, al seu caràcter, a la seva enteresa i a la seva concepció del que havia de ser una entitat transversal com l’Assemblea. Ella va ser militant d’ERC convençuda, però això no va ser mai cap problema perquè fos la primera a vetllar per un espai de trobada suprapartidista, no antipartidista com sembla ara. Doncs bé, ella també ha tingut temps de pensar en el que hem fet aquests darrers anys i d’emetre un diagnòstic sobre la necessitat d’empatia, tal com va quedar reflectit en aquesta entrevista amb Mònica Terribas l’octubre passat, de la qual he extret la imatge que il·lustra l’apunt. Aviat hi haurà eleccions al Secretariat Permanent i ja veurem si hi ha una sola candidatura que aposti per aquesta Revolució Empàtica. El panorama és desolador.

Si els dos milions i escaig de persones que hem arribat fins aquí fent la Revolució dels Somriures som capaços de mantenir les conviccions però alhora repensar algunes coses, i sobretot algunes actituds, no tingueu cap dubte que sabrem sumar a la República de Catalunya tots els qui, per incomprensible que ens sembli, van viure el 21 de desembre de 2017 com una amenaça o un atac.

Alguns només demanen que els escoltem, que no els tractem de “fatxes” només perquè hi ha coses del nostre projecte que no veuen clares. A altres només cal que els preguntem com es van sentir l’octubre i el desembre de 2017 i descobrirem que van ser l’instrument necessari de la por perfectament organitzada pel mateix Regne d’Espanya que ara manté la repressió i la manca de diàleg. Perquè cal recordar que els mesos passen i l’amnistia que hauria de permetre el diàleg sincer que també volen aquestes persones encara no ha arribat.

Repensem, doncs, la nostra convicció i preparem-nos per a la segona part de la Revolució dels Somriures. Si ho sabem fer, i no tinc cap dubte que en sabrem, entre tots i totes aconseguirem el país que volem i un món una mica millor. A Twitter trobareu unes quantes piulades i fils que he anat publicant amb l’etiqueta #LaRevolucióEmpàtica. Us convido a fer-vos-la vostra, a escampar-la i a omplir-la de contingut perquè la revolució comenci a caminar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!