Blog d'en Xavier Mir

Hem d’estar contents d’haver tret 70 escons i d’haver afegit 100.000 vots a la causa republicana. Com ja han comentat moltes veus, en les condicions en què s’ha produït tot plegat, aquests resultats demostren que els dos milions de vots són força estructurals i sòlids, i ens n’hem d’alegrar. De fet, si com diuen les enquestes és cert que un de cada quatre votants dels Comuns votaria sí en un referèndum d’independència (i dos de cada quatre votarien que no), és molt probable que, si ens calgués tornar a votar (i aquest cop en el famós, esperat i encara no albirat referèndum acordat amb l’Estat espanyol), arribéssim a superar el 50% en vots. Però si la participació tornés a ser tan alta com dijous, tampoc no aniríem tan sobrats. Per tant, si tenim l’oportunitat de continuar eixamplant la base dels partidaris de la República Catalana, estem obligats a fer-ho i ho hem d’incorporar en les anàlisis, en les estratègies i en les accions. En tot.

Mirem-nos les vint ciutats de Catalunya amb més població, perquè hem d’anar a l’engròs. A la majoria hi ha guanyat Ciutadans. El PP està pràcticament desaparegut del mapa. El PSC continua parant el cop però sense acabar de remuntar, (personalment crec que tard o d’hora farà la davallada definitiva, però això ja seria matèria per a un altre apunt). El vot s’ha concentrat en Ciutadans perquè tots els esdeveniments d’aquest darrer trimestre de l’any l’han convertit en el vot útil dels qui pensaven que calia aturar allò que volem la majoria, però personalment em nego a creure que aquest milió de persones o més siguin un tot homogeni. Per increïble que sembli, estic convençut que moltes d’aquestes persones que ara han fet un vot útil per aturar la República Catalana hi poden acabar donant suport. I estem obligats a aplanar-los el camí.

Per tant, no sóc gens partidari d’una identificació en bloc dels votants de Ciutadans amb alguns dels elements certament preocupants que caracteritzen el partit. No sóc gens partidari d’un etiquetatge fulminant i d’una confrontació directa. Nosaltres, que hem estat capaços de sobiranitzar l’antiga CDC; nosaltres, que ens hem barallat dialècticament amb persones d’esquerres tan rellevants com Raül Romeva, Ernest Maragall, Toni Comín, José Rodríguez i tants altres que avui ens fan costat (però ara esmento aquests perquè han ocupat llocs importants en una candidatura independentista com és la d’ERC); nosaltres, dic, no hem de renunciar ara a continuar treballant perquè, novament, un perfil de votant contrari a la independència acabi sent-hi favorable.

En aquest sentit, i tornant a les vint ciutats amb més població de Catalunya, la segona força més votada és ERC. L’esquema de Barcelona, amb Ciutadans com a primera força, ERC com a segona i Junts per Catalunya com a tercera, és força extensible a la majoria d’aquestes ciutats. Només en cinc casos (Lleida, Reus, Girona, Sant Cugat del Vallès i Manresa) Junts per Catalunya ha tingut més suports que ERC. Per tant, sembla clar que si mai s’ha de visualitzar una alternativa a Ciutadans que pugui conduir l’elector cap a l’òrbita republicana, ERC parteix d’un suport més ampli que no pas el PDCat o Junts per Catalunya per aconseguir-ho.

Des del meu humil punt de vista, tot i no ser un analista tan dotat com en Vicent Partal o en Pere Cardús, de l’anàlisi diària dels quals podeu gaudir a Vilaweb, el que vaig escriure fa tres anys sobre els riscos de congelar el debat ideològic continua vigent. I malgrat aquests cent mil vots de més respecte del 2015 que tant ens han alegrat la vida, no podem negar que estem una mica congelats des que Artur Mas va obrir el debat de la llista única i més tard en va imposar la solució. Ens està costant molt arribar a un perfil de persones que finalment Ciutadans ha sabut fer-se seves en aquestes eleccions. Hi ha una massa molt important d’electors que arrufa el nas quan identifica la República Catalana amb la dreta, amb el nacionalisme català identitari, però que podria arrufar-lo menys si la identifiqués amb uns altres valors, amb unes altres cares i amb uns altres discursos.

Per acabar, doncs, tant si allò que tenim per davant és la possibilitat de fer finalment un referèndum acordat amb l’Estat espanyol com si el que podem fer és desplegar la República Catalana i cosir el país, necessitarem descongelar ERC i deixar-li les mans lliures perquè pugui fer aquesta feina. Dijous, la majoria d’independentistes vau considerar que era millor votar Junts per Catalunya perquè tornés el president legítim (entenc que aquest ha estat el nostre vot útil), però estic convençut que continuem tenint clar que no podem renunciar a ampliar el suport social a la independència i que sabem on cal fer-ho.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!