Dijous
passat esmentava per primer cop la relació entre Galceran
de Cardona i Garcilaso de la Vega com a primera notícia
després d’un sopar. El cap de setmana, Vilaweb
informava del llibre que Charles Merrill té previst publicar i
on coincideix, amb Jordi Bilbeny, en la catalanitat de Colom, cosa
que em va portar a parlar-ne un
altre cop. Algú
em va demanar si podia donar-ne més detalls i avui, gràcies
a la feina feta per en Pep Mayolas i a la seva deferència
envers aquest bloc, puc oferir-vos el PDF amb el text de vint pàgines
en què s’explica la hipòtesi. Que ningú no
s’esveri i que tothom deixi de banda els prejudicis. Calma i
estalvieu-vos les desqualificacions habituals. Llegiu-ho
tranquil·lament. Si ho trobeu interessant, us animem a
investigar-ho més; si no ho veieu clar o penseu que la
hipòtesi no s’aguanta, tan amics.
Qui vulgui aprofitar per fer una ullada
a l’obra de Garcilaso, que recordi que gràcies al nombre cada
cop més gran d’obres digitalitzades, sense moure’s de casa o
d’on sigui que tenim la connexió a Internet es pot llegir
força material. Visiteu, per exemple, la Biblioteca
Virtual Joan Lluís Vives. I no us oblideu de Google
Cerca de Llibres. Al darrer Simposi
sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica l’octubre de l’any
passat ja vaig
dir que les noves tecnologies serien les nostres aliades en la
popularització de la investigació històrica.
Sé que hi ha persones que tenen
grans dosis d’incredulitat en aquestes qüestions. Però és
curiós sentir com la gent diu cada cop més ?això
d’en Colom sí, però el Lazarillo, en Garcilaso o el
Quixot…, això és ridícul!? Fa quinze anys,
el que semblava ridícul era la catalanitat de Colom. Feu-vos
només la següent reflexió: què hauria
passat si no ens haguessin arribat les edicions del Tirant
anteriors a la traducció castellana impresa per Gumiel? Què
hauria passat si, en lloc d’una traducció s’hagués fet
una mena de reinvenció i relocalització i s’hagués
destruït tota prova de la seva existència en llengua
catalana? Tenia la Corona Castellana els mitjans per dur a terme una
operació d’aquestes característiques? Qui, com i quan
hauria pogut fer-ho? No sabem quins aspectes haurem de revisar, però
tot fa pensar que el cas de Colom no va ser aïllat. El meu únic
prec és que tothom que tingui possibilitats de dedicar-hi
temps o diners ho faci.
Quan persones com en Pep Mayolas
decideixen passar una part del seu temps lliure a construir hipòtesis
com aquesta, crec que es mereixen tot el nostre respecte i atenció.
Si voleu comentar-ho ho podeu fer aquí mateix, però
també podeu fer una cosa millor: obrir un bloc i anar-hi
abocant les vostres inquietuds, teories, troballes i petites
investigacions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Felicitats per la primícia. Entre tots esteim descobrint un s. XVI que amaga moltes sorpreses: la falsa decadència econòmica i cultural de la nostra nació, fou fabricada en els inicis de l’Espanya castellana que coneixem avui.
La meva petita aportació des de Menorca, el Projecte 9 de Juliol, també està arribant a les seves conclusions finals: S’any de sa Desgràcia és l’intent de genocidi dels menorquins per part de la Corona, com a primer pas cap a la descomposició de la Nació Catalana. Però els menorquins vam resistir. Si el territori suposadament més feble i indefens habitat per catalans va suportar l’embestida i l’ofensiva política de Castella tal com ho va fer, quin desànim no devia provocar entre els nostres botxins!
Les “catalanades” i girs lingüístics “catalans” de les obres de Garcilaso dela Vega són els propis del castellà del seu temps. Els paral·lelismes entre la vida de Garcilaso i la de Galceran de Cardona són deguts sobretot a la seva condició de cortesans i cavallers i no proven absolutament cap suplantació.
Per demostrar que això que diu Josep Mayolas sobre aquests personatges no són més que elucubracions, n’hi ha prou amb el següent passatge:
“Una altra dada que ens acosta en Garcilaso a la gran família dels Cardona és la col.laboració que consta entre el poeta i Maria de Cardona i de Vilamarí (…), fou dama afeccionada a la música i a les lletres i en “Garcilaso dela Vega li endreçà un sonet”. Si és natural que un poeta col.labori amb una poetessa, sembla que hi podem afegir un plus de normalitat si tots dos són de la mateixa nissaga: “en Galceran de Cardona i de Requesens endreçà un sonet a Maria de Cardona i de Vilamarí”. Els grans almiralls catalans a Itàlia ressonen en els llinatges reunits al voltant d’un sonet.”
Si el Sr. Mayolas s’hagués pres la molèstia d’anar als textos hauria vist que el sonet esmentat diu exactament:
SONETO XXIV
“Ilustre honor del nombre de Cardona,
décima moradora de Parnaso,
a Tansillo, a Minturno, al culto Taso
sujeto noble de imortal corona:
“si en medio del camino no abandona
la fuerza y el espirtu a vuestro Laso,
por vos me llevará mi osado paso
a la cumbre difícil de Elicona.
“Podré llevar entonces sin trabajo,
con dulce son que el curso al agua enfrena,
por un camino hasta agora enjuto,
“el patrio, celebrado y rico Tajo,
que del valor de su luciente arena
a vuestro nombre pague el gran tributo.”
Com podem veure, l’autor es refereix a ell mateix sota el nom abreujat “Laso”, que no es pot canviar per Galceran sense malmetre la mesura del vers i alterar la rima de tres versos més. Massa feina per a un hipotètic censor. Igualment, el riu Tajo i és esmentat amb el qualificatiu de “patrio”, com correspon a un senyor de Toledo.
La navalla d’Occam ens diu que si no es conserva cap obra de Galceran de Cardona i els documents contemporanis no diuen que n’escrivís, és que no en va escriure, i no cal buscar el cinquè peu del moltó ni marejar la perdiu amb suplantacions.
(Per cert, els conspiraciconistes de l’escola d’en Bilbemy haurien d’explicar com és que la censura no va ocultar mai la catalanitat de Joan Boscà. Quina badada, no?)