Les
investigacions de Jordi Bilbeny i d’altres col·laboradors seus
no paren de donar resultats sorprenents. És una lluita
contínua contra la incredulitat, un incentiu constant per
revisar la història. Com ell mateix ha dit en diverses
ocasions, sabem que la història l’escriuen els vencedors, però
veient com hem acceptat la historiografia que ens ha estat transmesa,
sembla que ens pensem que som nosaltres els vencedors. A poc, a poc,
però, les tesis es van obrint pas. Ja se n’han fet ressò
espais televisius de gran audiència com La
nit al dia, El
Club, Mil·lènium,
i molts altres. Els primers llibres els havia de publicar Llibres del
Set-ciències, d’Arenys de Mar, però ara ja els volen a
Proa o Llibres de l’índex. S’han fet presentacions dels
llibres arreu del país, inclòs el Museu
d’Història de Catalunya. I a partir de tot aquest material
s’han elaborat reportatges com L’apropiació
del descobriment d’Amèrica: una qüestió d’estat?
o Enigma
Cervantes.
Al
marge que es pugui arribar a cap prova concloent que exclogui algunes
hipòtesis, l’univers de referències i documentació
que Bilbeny ha anat construint aquests darrers gairebé vint
anys mereix més atenció per part de les institucions i
del món universitari. Cada cop més persones s’impliquen
en la recerca perquè la pilota cada cop és més
gran, i segurament les institucions i el món acadèmic
seran els darrers a pujar al carro, però les preguntes obertes
en tots aquests llibres no deixen ningú indiferent. El fet que
algunes hipòtesis siguin incòmodes per als qui se
senten satisfets de pertànyer a l’Estat espanyol no justifica
que continuem ignorant-les. Potser fa mandra haver de revisar tot
allò que ens havien ensenyat. Potser resulta que els catalans
hem de carregar la culpa d’un descobriment que posteriorment va
derivar en genocidi, però si aquest és el preu de
conèixer la veritat, qui més hi té a perdre és
Espanya per la descomunal ocultació.
Ja he passat de la pàgina 40 sense fer cas de les recomanacions de l’Orteu, que deia de començar per l’obra en si, "La Vida de Llàtzer de Tormos", i després, amb l’obra fresca a la ment, gaudir del prefaci i l’estudi preliminar.
Sincerament, sense tocar les d’en Bilbeny, però ja llepant-m’hi els dits d’expectativa, he de dir que la introducció de l’Orteu ja és una delícia que obre una panoràmica vertiginosa. Costa llevar la vista de les revelacions que s’hi apunten, i que els qui hem seguit la trajectòria de Bilbeny no podem fer més que celebrar en veure com encaixa tot.
En continuarem parlant. Me’n vaig a llegir!