Espai de Dissidència

Nota: Article publicat al Suplement L’Aula del Diari de Girona.
En enginyeria, la fatiga de materials és un fenomen pel qual, qualsevol objecte sotmès a càrregues estàtiques i dinàmiques cícliques acaba per trencar-se. En el sistema educatiu català estem vivint unes circumstàncies que ens fan pensar en aquest procés de la física. En els darrers anys, i de manera inclement, el material humà d’escoles i instituts està essent sotmès a pressions insuportables i cops dolorosos; l’empitjorament constant, sincopat, de les condicions laborals dels docents fa que molts estiguin pròxims al punt de ruptura. No es tracta només d’una pèrdua de poder adquisitiu similar als de la caiguda de la Unió Soviètica o la hiperinflació alemanya. L’extensió de la càrrega lectiva (fins al punt més elevat de la UE-15), l’ignominiós tractament de les modalitats contractuals, el no cobriment de les baixes fins als quinze dies, la saturació a les aules d’uns alumnes cada vegada més maltractats per la pobresa i la precarietat familiar, o els inicis de repressió administrativa contra aquells claustres que volen expressar la seva protesta, fa que l’educació catalana pugui ensorrar-se en un termini de temps no massa llunyà. 

Certament, els docents en general, com els treballadors en general són els més atacats per una Generalitat dominada pels banquers i les troiques hispàniques o europees. Això es tradueix en un estat de moral que ha passat de preocupant a la fase d’alerta vermella. Després d’iniciar un curs amb més alumnes per aula, més hores de classe, i amb la supressió, a la pràctica, de les substitucions, la salut dels docents s’està deteriorant de manera ràpida. Alguns metges alerten de l’ús, cada cop més freqüent d’ansiolítics i tranquil·litzants, fàrmacs que es disparen en el moment en què l’estrès s’estén, i que poden tenir efectes nocius a mitjà i llarg termini. A tot això, l’ambient de les comunitats educatives és cada cop més depriment. A les aules es viu dolorosament els casos creixents de famílies que són desnonades, encadenades a l’esclavitud del deute financer, que són empeses (gràcies a la reforma laboral) al pou sense fons de la desocupació, amb criatures que sovint passen gana. Tot plegat, en unes escoles que ja acumulaven barracots, edificis en mal estat, materials envellits i recursos que en l’època de la falsa prosperitat, mai no van acostar-se, ni de bon tros, a la inversió dels països civilitzats.

Si mirem les escoles del nostre país, hi ha una certa aparença de normalitat. Tanmateix, per dins, si fem servir amb una altra metàfora de l’enginyeria,  el càlcul d’estructures, el sistema corre el risc d’enfonsar-se. Com diuen uns versos de Joan Margarit; al principi no sembla haver-hi canvis / com una barca que ha apagat els llums / i el motor en la nit, quan entra a port / però que dins la fosca continua / relliscant en silenci per les aigües. L’ensenyament públic l’han posat a la deriva, amb la intenció deliberada d’acostar-lo als esculls.

Per què? Estats com Irlanda, que en termes macroeconòmics passa per una recessió més dura que Espanya no ha retallat ni un euro en educació. Per no parlar dels finlandesos, que a mitjans noranta, amb un atur semblant al nostre i una contracció econòmica del -10,3% del PIB va multiplicar la inversió educativa posant les bases a la prosperitat actual. El cop de destral català al nostre ensenyament públic representa una terrorífica hipoteca que a llarg termini resultarà inassumible, i sí, ens pot portar a una irreversible fallida social.

La resposta és inquietant. Catalunya i Espanya, entremig aquesta recessió, està vivint una guerra bruta silenciosa. Les elits de Barcelona i Madrid, que consideraven Catalunya i Espanya com el seu latifundi particular, han vist com el seu model econòmic, un model extractiu i predador (fonamentat en la construcció, els serveis de baix valor afegit, l’oligopoli de les grans empreses de serveis i el parasitisme financer) ha fet fallida. I que qualsevol recuperació que provingui de la innovació del talent d’escoles, instituts i universitats representa una amenaça per a la seva hegemonia. La seva política educativa és, per tant, practicar una eutanàsia passiva a l’ensenyament públic (la LEC i la LOMCE són paradigmes de kafkianisme legislatiu). Degradar l’educació, elevar taxes, treure docents i saturar aules són estratègies bèl·liques en aquesta guerra de classes per impedir l’èxit dels alumnes que no siguin de casa bona. O potser es busca una manera de fer, com a Xile o els Estats Units; propiciar una nova bombolla; la bombolla educativa, on les famílies hagin d’endeutar-se (ara que ja les cases no valen res) per estudiar.

 De tant en tant, aquesta casposa classe parasitària té algun lapsus freudià, i se’ls escapa allò de que “els universitaris han d’anar a servir cafès a Londres” (no vagi a ser que els meus treballadors siguin més intel·ligents que  el Conseller Mena o el president de la cambra de comerç Espadalé) . El problema català no és que no tingui capacitat d’absorbir el talent de les nostres aules, sinó que els diners són a les mans equivocades. Enfront d’això, i malgrat tota la suma de desgràcies acumulades en els darrers anys, voldria incloure una nota esperançadora: mai el carrer havia estat tan agitat. I mai havia vist tants docents, una professió que té en l’ADN la capacitat d’exercir lideratges comunitaris, implicats en les noves maneres de fer política, a les places, evitant desnonaments, en els moviments socials. Cada vegada més mestres i professors semblen organitzar-se políticament, socialment, per fer una esmena a la totalitat d’aquest sistema que acomiada, desnona, i destrueix esperances. L’única manera, a hores d’ara, per millorar l’ensenyament és bastir una nova república dels mestres, un nou ordre fonamentat en els valors de democràcia, llibertat, igualtat i solidaritat. I com deia el republicà figuerenc Abdon Terrades al seu himne La Campana, de 1842 fer que la cort i la noblesa / l’orgull de la riquesa / caiguin de cop al nostre nivell.