Blog d'en Xavier Mir

Manel Bargalló ha publicat una extensa i interessant reflexió sobre la incidència d’Internet en la política i concretament sobre l’avantatge que ha significat en la formació de Reagrupament.cat com a corrent crític dins d’Esquerra. Com a blocaire, la reflexió m’ha interessat. I la comparteixo en una part molt important, però val la pena fer-hi algunes observacions a manera de contrapartida.

Bargalló, per exemple, afirma que "El lideratge d’un partit, cada vegada serà més difícil de dur a terme
sense ser coherent amb els ideals compartits amb els seus militants i
simpatitzats, no és pot enganyar sense que surtin veus discrepants
crítiques que ho ensenyin, aquestes veus critiques ara tenen molts més
mitjans que abans per fer sentir la seva veu." És cert. Internet permet accelerar els debats i desborda els mecanismes de control de pensament. Però val la pena tenir present que el mecanisme funciona siguin quins siguin els subjectes. És a dir, que si demà Carretero desbanca Carod i Puigcercós gràcies a aquesta facilitat de les TIC, demà passat algú el pot desbancar a ell amb la mateixa facilitat. La qüestió, dirà Bargalló, és no enganyar simpatitzants i militants. D’acord. Però aplicant això al debat sobre ERC, realment som davant d’un engany de la direcció? O es tracta d’una cruïlla històrica en què uns volen seguir un camí i uns altres, un altre? Perquè si el problema és la divergència de criteri davant d’una disjuntiva, tard o d’hora en vindrà una altra, de tria. I després d’una nova decisió pot venir un nou corrent crític amb les mateixes facilitats per constituir-se, i així infinitament.

Existeix el perill que les TIC siguin, més que cap altra cosa, una eina per sacsejar contínuament les conciències més polititzades, mentre la resta, les que s’ho miren des de la distància, passen de tot. La gent d’esquerres som crítics per naturalesa, i si a més tenim el neguit de ser independents, aviat ens encenem. En aquest sentit, les TIC ens faria, senzillament, més combustibles.

"La abstenció i la perduda de vots dels principals partits que governen
les principals institucions del nostre país, es un indicador clar que
el control total de la opinió publica ja no és pas possible." El control de l’opinió pública, per desgràcia, continua essent un problema. Internet intensifica el debat entre els polititzats, però la majoria de gent continua seguint les fluctuacions i dictats de mitjans, tercers poders, etc. En control total és més difícil, certament. Però cal alguna cosa més per aconseguir que la majoria de les persones tingui un pensament polític realment lliure.

Sobre la pèrdua de vots d’Esquerra, no em cansaré de dir que el PSC també n’ha perdut, de suport electoral; i val la pena tenir-ho present. Els espanyolistes del PSC no estan gens engrescats. El partit perd vots a cada nova contesa. I perquè ERC obtingui l’hegemonia de les esquerres a Catalunya calen dues coses: que el PSC perdi terreny i que ERC en guanyi. Això no passa de la nit al dia. De moment es copleix una de les condicions: el contrincant perd suport. Però nosaltres, en lloc d’animar-nos, ens posem nerviosos perquè encara no som independents, i en lloc de demanar mesures concretes en un debat tranquil ens dediquem a demanar caps i congressos extraordinaris. Tinc la sensació que tots els partits tenen un equilibri intern més que feble, però tots estan pendents de veure qui peta primer, qui està pitjor, per donar ànims a la militància dient "aquells estan molt pitjor".

Endavant, doncs, el debat. I la XBS en va plena amb aportacions com la d’en Manel Bargalló. Ho deixo aquí amb la seguretat que no serà pas la darrera ocasió que tindrem de parlar-ne.