Però continuem: A Terrassa han votat el 44,29 % i el PSC, tot i perdre gairebé 4.000 vots, ha quedat a un regidor de la majoria absoluta. A Mollet (feu de la consellera Tura) ha votat el 44,83 %; els socialistes hi han perdut 1.500 vots però han passat de 10 a 15 regidors i ara tenen una majoria absoluta brutal. A Sant Boi de Llobregat, amb un 45,18 % de participació, també han passat de 12 a 13 regidors i ara tenen majoria absoluta tot i haver perdut 4.000 vots. A Castelldefels ha votat el 45,58 %, el PSC ha perdut 2.000 vots però ha afegit un regidor als 8 que tenia; aquí, amb tot, la majoria absoluta dels 13 queda lluny. A Santa Coloma de Gramenet ha votat el 45,61 %, el PSC ha perdut més de 5.000 vots però això no ha impedit que augmentessin la majoria absoluta de 16 a 17. I així podríem continuar i aniríem veient com n’és de fàcil treure la conclusió que les majories socialistes s’han aconseguit a base de desànim, desinterès, desmotivació, etc., etc. I el més curiós de tot és anar a l’altra punta de la taula i buscar en quina d’aquestes ciutats hi ha hagut més participació. És Sant Cugat del Vallès, on ha votat el 57,28 %. Doncs bé: resulta que allà CiU ha guanyat 2.000 vots i quatre regidors i el PSC n’ha perdut 2.500 i dos regidors. Curiós. Molt curiós.
Benvinguts a la República Independent d’Alella
Perquè no sembli que elogio CiU per contrast amb el PSC, permeteu-me que us cridi l’atenció sobre el cas d’Alella, al Maresme, un municipi on tota la vida havia manat CiU (tret d’un mandat primer socialista) fins que el 2003 la llista d’ERC – La Garnatxa, encapçalada per Andreu Francisco, va sorprendre tothom i va guanyar CiU per 59 vots que van suposar un regidor d’avantatge i l’alcaldia. Els acords per formar govern no van ser fàcils perquè PSC-ICV i CiU els van fer una pinça comptant que no pactarien mai amb el PP; i ho van fer. Potser alguns de vosaltres ho recordareu. Ara, al cap de quatre anys, ICV ha perdut l’únic regidor que tenia i ha desaparegut del mapa; el PSC ha perdut 250 vots i un regidor; i CiU, tot i perdre també 250 vots, ha pogut mantenir els 3 regidors. En canvi, ERC, amb una participació del 58,1 % que queda només un 2,6 % per sota del 2003, ha guanyat més de 400 vots i ha passat de 4 a 6 regidors. Atenció, doncs, al futur polític del jove Andreu Francisco.
I per acabar, vist el que està passant, crec que podem recórrer a un símil futbolístic per explicar com està el pols entre PSC i ERC. Actualment hi ha un acord de "no agressió" que està donant com a resultat un partit tan impecable com avorrit. El teva-meva dels migcampistes té els davanters morts de fàstic i el públic comença a abandonar l’estadi veient que allà no hi haurà ni un sol gol en els 90 minuts que duri el partit. Fins i tot els porters es comencen a adormir. Per tant, ara és el moment del contraatac.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic amb tu…si finalment hi ha un contraatac fred i calculat…quin contraatac, però? Quan ets el petit no n’hi ha prou que el gran es desgasti…si al seu torn tu també et desgastes.
Potser el contraatac ens correspon a nosaltres.
Però no ho veig clar. Els socialistes estan aconseguint adormir el partit que ja es el que volen. I el contraatac ha de venir per dues bandes: La primera, renovar la direcció de ERC, Puigcercòs que torni a Madrid que ho feia molt bé(i atenció al cataclisme que poden patir a les properes generals que ja els torno a veure amb un sol diputat), a Carod-Rovira l’enviem al Parlament europeu i Vendrell, doncs que faci el que vulgui però ben amagat que no se’l vegi. I al capdavant del partit el duo Carretero-Aragonés, que així a simple vista semblen més capacitats per tornar a motivar l’electorat, sobretot els del sector més radicalment independentista. I en segon lloc, posar l’autodeterminació sobre la taula, amb el compromís de que si es té prou força es promourà la convocatòria d’un referendum d’autodeterminació i només es pactarà amb aquelles forces politiques que asumeixin aquest compromis. Crec que es l’unica manera de que ERC pugui tornar a portar el partit al seu terreny i recuperar els votants perduts. Si s’entesta a seguir lluitant en el terreny dels socialistes no se’n sortirà.
Un comentari sobre Alella: l’alcalde d’Alella ha sortit reforçat perquè en línies generals ho ha fet força bé. Sense estridències, sense radicalismes -això fa que ens empassem cada dia la bandera espanyola a l’Ajuntament-, però sense baixades de pantalons -no la treu i així no l’ha de tornar a posar a toc xiulet de l’amo. Pringa en actes cap de setmana sí, cap de setmana també (com el seu equip de govern). És distant -sempre va amb trajo, com un empleat de banca- i alhora pròxim, porta les nenes a l’escola pública quan per estatus i sou ho podria fer a qualsevol de les dues privades del poble. Li pots comentar un problema a peu de carrer.
A més, no només representa ERC, sinó que va conjuntament amb la Garnatxa, una mena de Cup ecologista local. Això dóna un prestigi entre la gent jove i la que no és de partit com ara jo que ERC tota sola potser no tindria.
I per acabar, els altres candidats… La revista d’Alella va fer un debat amb tots els candidats i cap va estar a la seva altura, potser el candidat socialista, molt ponderat i amb cara de bona persona. També és d’agrair el to del representant del PP alellenc: un hooligan de la política estil Acebes. Gràcies en aquest vaig decidir finalment de votar. Me n’alegro per Alella i per ERC-la Garnatxa. I els grossos del seu partit… que n’aprenguin!!!
Xavier, veig que no parles de les CUP ni les tens als teus enllaços sobiranistes. Potser es mereixen quatre ratlles, oi?
Xavier, t’ho miris com t’ho miris, Esquerra ha patit un estancament a la baixa a tot el país (amb les excepcions que calgui), i ha punxat clarament a Barcelona i la seva àrea metropolitana. L’estratègia de prioritzar els pactes amb el PSC-PSOE no està donant els beneficis esperats, i en el cas de la 1a corona metropolitana, Esquerra és un partit minoritari i quasi residual. En comptes de guanyar nous votants entre els sectors populars (molts provinents de la immigració espanyola), el que s’està aconseguint és que una part dels propis simpatitzants s’allunyin d’ERC i optin per l’abstenció ( o per les CUP, o fins i tot per candidatures independents associades a ICV-EUiA).
Penso que ERC ha de fer una profunda reflexió i analitzar a fons si l’estratègia que està seguint fins ara és la correcta. A més, ha de ser molt curós en els pactes municipals, no forçar les situacions amb acords que no es puguin entendre, i saber anar a l’oposició quan calgui. No tot s’hi val per estar al govern.