Una resposta que no anirà dirigida a la ciutadania catalana, que ja sap de quin peu calça la gent d’El Mundo, sinó al món sencer (i per tant, en anglès). Una resposta que denunciï la pèssima qualitat periodística de les informacions, absolutament esbiaixades i partidistes (amb intervencions de periodistes de prestigi i l’opinió del Col·legi). Una resposta que desmunti pedagògicament els fonaments del reportatge explicant la realitat sociolingüística del país (amb intervencions de sociolingüistes de l’ASOLC). Elaborarem aquesta resposta i el millor del cas és que la farem arribar a tothom a través d’Internet, sense necessitat de cap canal de televisió públic, pagat amb els impostos de tothom que forma part de l’Estat, inclosos els catalans i les catalanes.
A Telemadrid s’han begut l’enteniment i no saben què els espera. Potser voldrien que els insultéssim per poder-nos desacreditar. Però no ho farem perquè som més llestos que ells. Els deixarem en evidència davant del món sencer. Cadascun de nosaltres pot donar una idea, una informació o una opinió que desmunti el reportatge de Telemadrid. Qualsevol de nosaltres es pot fixar en un fragment del reportatge i donar-hi rèplica. Qualsevol de nosaltres pot penjar un vídeo de resposta i com a paraules (tags, en diuen), Telemadrid, Ciudadanos de segunda, i potser algun identificador col·lectiu com Spain lies. El Mundo ha volgut que el seu reportatge el vegin moltes persones per poder-los fer arribar el seu punt de vista. Però nosaltres podem aconseguir que encara més persones, persones del món sencer, coneguin l’altre punt de vista. I no en un diàleg de sords, d’opinions confrontades, sinó d’anàlisi detallada del que diu el reportatge.
Aquesta és la resposta que ara podem donar i fa uns anys no teníem. Que cadascú faci servir l’enginy i les eines que tingui a l’abast. I que les entitats compromeses amb la llengua i els mitjans compromesos amb el país es posin d’acord per elaborar la resposta, una resposta pedagògica i crítica amb la manipulació que posi aquesta gent en evidència davant del món sencer.
Per començar, però, i per posar un únic exemple de les nombroses respostes que ha provocat i que continuarà provocant el reportatge, llegiu l’article de Vicent Partal al Mail Obert d’avui. Perquè a part de donar una resposta a aquest repte mediàtic cal recordar quin és el problema de fons, i en Vicent és molt clar en aquest sentit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig veure el vídeo ahir a la nit. Impressionant. El més fort és que els periodistes, els càmeres i els muntadors d’aquest vídeo saben que estan mentint descaradament, i els és igual manipular perquè odien que siguem diferents i que no haguem mort definitivament com a poble. Com diu el Mikimoto, qui odiï el català té la porta oberta per marxar. El que diu el Boadella és surrealista, com si la persecució del català no hagués existit mai, com si no ens haguessin tancat tota expressió institucional durant gairebé 300 anys, com si els nostres drets com a poble no haguéssin estat violats, com si l’espoli econòmic fos una invenció.
Com s’ha escrit en algun llibre, els "drets lingüístics dels castellanoparlants a Catalunya" són adquirits il·legítimament, són drets de conquesta sancionats per una Constitució que reconeix de facto una situació colonial. Mai he sentit cap castellà lamentant com als nens catalans (els nostres pares) se’ls causés "mals psicològics" per imposar-los una llengua que els era aliena al seu propi país, i en canvi es presenta com una imposició abominant un fet tan natural com és emigrar cap a una altra comunitat lingüística i aprendre’n la seva llengua. Quan abans ens desfem d’aquests imperialistes disfressats de víctimes, millor. "Ciudadanos de segunda"! Quins pebrots, quina cara més dura!
El meu granet de sorra:
http://azconanelbarbaro.com/2007/04/11/ciutadans-al-dictat-de-pedro-j/
Los pobres castellanohablantes de Cataluña viven confinados en guetos infames, ese inmenso Auswitzch que es el área metropolitana de Barcelona, y los fines de semana son obligados a acudir a esos centros de alienación personal llamados Mataró Park, Montigalà, Glòries, Hipercornellà, La Maquinista… donde se les succionan sus modestos salarios y se les condena a la anulación como individuos mediante el fomento constante del consumo compulsivo, cuyos beneficios revierten a los bolsillos de los catalanohablantes que disfrutan de la calidad de vida del resto del territorio, y que han tenido el cuidado de adquirir acciones de las empresas responsables de dichos centros de alienación progresiva.
Para acabar de remachar el clavo, durante la semana se somete a los hijos de esos pobres castellanohablantes a una inmersión lingüística en las escuelas que traslada el conflicto idiomático a sus hogares y contribuye a su esquizofrenia colectiva. Sin escapatoria, buscan refugio en esa fuente de consuelo que es la TV, pero los pocos canales amigos (TVE, TELE 5, A3, CUATRO, LA SEXTA, y 40 míseros canales en TDT) donde podrían buscar un cierto cobijo lingüístico ven interferida su señal por la potente presencia de TV3, CANAL 33 Y 3/24, difusores sibilinos de la visión única, la del pannazionalismo catalán imperialista que amenaza con extenderse por la Comunidad Valenciana, las Baleares y el sur de Francia. Acorralados, los pobres castellanohablantes acuden al quiosco, pero allí se enfrentan a unas enormes columnas de ejemplares de AVUI i EL PUNT que yacen encima de los escasos números de LA RAZON, ABC, EL MUNDO, EL PAIS, LA VANGUARDIA, EL PERIODICO, HOLA, LECTURAS, SORPRESA, PRONTO y TELEPROGRAMA. La prensa y las revistas tampoco escapan a la imposición lingüística y voraz nacionalización catalana. Desesperados, prueban de encerrarse en un cine, pero los multisalas actuales sólo proyectan películas en catalán, con anuncios previos de un cinismo exasperante (Sí, aquella dentadura de juguete que da vueltas con cínico recochineo: "Dóna corda al català…"). Hundidos, vuelven a casa y ponen la radio y sólo la COPE, una caritativa emisora religiosa -permanentemente amenazada de cierre-, arroja un poco de luz y de esperanza al explicar la realidad de un país (España) rehén del avasallador poderío nazionalista. NO HAY SALIDA. Casi no hay esperanza. Sólo queda organizarse y gritar ante Europa y el mundo entero, rezando para que dentro de 15 años España entera no hable en catalán. Este reportaje no ha sido más que el último estertor de un idioma que se extingue, el penúltimo aliento de una débil voz que clama en el desierto.
En aquesta web he trobat una replica en perfecte castellà.
Xavier,
Volia fer notar una cosa que em té indignat, contrastant el vídeo manipulador de Telemadrid i les esmenes al nou Estatut d’Aragó rebutjades al Senat espanyol, la majoria sobre el no reconeixement del català i l’aragonès com a llengües pròpies de l’Aragó. Aquí la notícia:
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2350177
El text de les esmenes rebutjades, presentades la majoria pel grup de l’Entesa de Progrés, i també per CiU.
http://www.senado.es/legis8/publicaciones/html/textos/IIIB020B.html
Aquests "periodistes d’investigació" d’El Mundo/Telemadrid segurament no trobaran cap problema amb què les famílies de La Franja no puguin escolaritzar els seus fills en català, en aquest cas no en un territori que hagin ocupat lingüísticament, sinó en una de les zones del domini lingüístic català amb un percentatge més alt d’ús social. Ells sí que són "ciudadanos de segunda".
Catalunya ha de dir prou.