Blog d'en Xavier Mir

Salvant totes les distàncies que vulgueu, la història ha jugat una mala passada al PSC i l’ha tornat a posar en una situació que no li és desconeguda. Només el temps ens dirà si se n’adonen i ho resolen.

Moltes esperances de canvi es van concentrar en el PSC durant els darrers anys del pujolisme quan l’alternança al govern de la Generalitat era ja una urgència per higiene democràtica. Quan finalment Maragall va aconseguir, amb el suport d’ERC i d’ICV, que els socialistes governessin tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona, al cap de pocs mesos els atemptats de Madrid van tenir com a efecte que Zapatero arribés per sorpresa al govern espanyol. A partir d’aquell moment, amb els socialistes manant arreu, s’arribava al zenit de les expectatives. Qui sap com haurien anat les coses si les haguessin satisfet, però Zapatero no va respectar la promesa de donar suport a l’estatut que sortís del Parlament i no va copsar ni l’advertiment de desafecció que li feia Montilla. Quan el 2010 va arribar la sentència del TC, el PSC ja estava erosionadíssim perquè els seus votants havien quedat del tot frustrats. No tots, és clar. Com es deia aleshores i s’ha comprovat després, el PSC tenia dues ànimes. 

Arriba Rajoy al govern espanyol i la dinàmica d’augment del suport a la independència ja és imparable. A banda d’incorporar-s’hi finalment CDC el 2012, destacats membres de l’ànima catalanista del PSC i d’ICV es van integrant al projecte per construir un nou país amb la convicció que ja surt més a compte això que no pas tenir fe en un canvi important al Regne d’Espanya. Els de l’altra ànima no piulen ni quan Iceta es fa fotos amb PP i Ciutadans ni quan s’estomaca per l’1 d’Octubre ni quan s’aplica el 155. I al mig, entre les dues ànimes, un grup de simpatitzants i votants que ja no sabien on amagar-se entre el que consideraven la irracionalitat independentista i la negativa a tota mena de diàleg de Rajoy. 

De sobte, quan la complicitat amb la corrupció del PP ja no s’aguantava més, salta la moció de censura i Sánchez es converteix en president del govern espanyol. La història comença a repetir-se. Les expectatives i les esperances tornen a centrar-se en el PSOE. El PSC ha perdut força centralitat a Catalunya, però els votants confien que Sánchez posi seny i encarrili una solució al problema que té amb Catalunya i que el seu predecessor Zapatero no va preveure al seu moment. 

Arribem a les eleccions d’avui fa un any i en el vot al PSC hi coincideixen dos perfils de votant que no tenen gaire a veure. D’una banda, els que havien acabat votant Ciutadans el 21 de desembre com a vot útil per aturar l’independentisme tornen al PSC perquè es van adonant que Ciutadans no els serveix per a res més. De l’altra, els que s’havien quedat entre els dos extrems i fins i tot havien votat algun partit independentista el 21 de desembre de 2017 per rebotar-se contra Rajoy tornen a creure en la possibilitat que el seu partit posi una mica de seny a la situació i la pacifiqui definitivament. Són dues actituds i dues expectatives del tot diferents. Al cap de tants anys, doncs, resulta que al PSC se li tornen a formar dues ànimes. L’ànima catalanista que al seu moment en va fugir és ara un dels avals més consistents a l’hora de convertir ERC en el nou referent de l’esquerra nacional, i això també es nota amb la victòria dels de Rufián i Junqueras el 28A. La tensió entre les dues ànimes ja és un fet la mateixa nit electoral. Una li diu “con Rivera no”, però l’altra ve de votar Rivera. Una vol el pacte amb UP, però l’altra no. 

Arriben les municipals i el PSC resisteix bé en uns quants ajuntaments històricament seus. Pot retenir 89 alcaldies, però si mirem municipi per municipi comencem a veure que en cada cas es prenen les decisions en funció de l’ànima que hi predomina. I de sobte a Badalona, quarta ciutat de Catalunya i segona en importància per al PSC després de l’Hospitalet, l’alcalde socialista provoca una crisi de govern. El PSC té l’oportunitat de fer un canvi de rumb i tornar a formar part de la coalició de govern que va aconseguir desbancar Garcia Albiol o continuar associant el seu futur al del PP. Esperem que prenguin la decisió encertada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!