Municipis on avancem i municipis on no avancem

Arran de les eleccions del 10 de novembre passat, he anat publicant un seguit de piulades i de fils amb l’etiqueta #MunicipisOnAvancem que ara voldria resumir una mica en aquest apunt.

La idea va sorgir de la curiositat per saber si en els pocs mesos transcorreguts entre el 28 d’abril i el 10 de novembre hi hauria hagut persones que haguessin passat de votar ECP, PSC, PP, Ciutadans o Vox a votar ERC, JxC o CUP. Aviat es va saber que sí, que a tot el país eren 7.077, i la xifra ha passat desapercebuda perquè no semblava especialment significativa. En una primera anàlisi al cap de 48 hores, Jordi Muñoz escrivia en un article a l’Ara que “malgrat que la participació ha baixat i s’han perdut 273.441 votants pel camí de la repetició electoral, l’independentisme ha aconseguit sumar 7.000 votants nous, i avançar gairebé tres punts”, però tot seguit afegia: “Tanmateix, aquest eixamplament de la base independentista és limitat. Els 7.000 nous votants representen un creixement de poc més del 0,4%. I l’independentisme queda, encara, per sota del 50%. Una xifra que no ho canviarà tot d’un dia per l’altre, però que ens abocaria a un escenari qualitativament diferent en termes de legitimitat del projecte sobiranista.”

Si miràvem com s’havien repartit entre les quatre províncies aquests 7.077 vots guanyats, però, saltaven les primere sorpreses. En realitat n’havien estat molts més si posàvem el focus únicament a Barcelona (16.451) [fil a Twitter]. Si el resultat final eren només 7.077 és perquè a Tarragona n’havíem perdut 1.996, a Girona 3.814 i a Lleida 3.564. Comportaments, per tant, ben antagònics. 9.374 independentistes de les províncies de Tarragona, Lleida i Girona que el 28 d’abril havien anat a votar van decidir, en canvi, no fer-ho el 10 de novembre, amb la qual cosa van fer invisibles els qui havien votat partits espanyolistes el 28 d’abril i, en canvi, s’havien passat a ERC, JuntsxCat o CUP el 10 de novembre. Si aquestes 9.374 persones haguessin tornat a votar alguna de les tres opcions independentistes, aquell 0,4% de què parlava Muñoz s’hauria acostat molt més a l’1%. I si l’independentisme guanya un 1%, automàticament el perden els altres. I no estem tan lluny del 50% com per menystenir aquest 1%.

Aviat vaig arribar a la conclusió que allò que volíem que passés ja estava passant, però no ho sabíem veure. La base s’estava eixamplant i ens acostàvem molt al 50% si no el superàvem i tot, però el sector independentista que havia decidit practicar l’abstenció no ens ho deixava veure. Això, de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, té una importància enorme. Si hi hem de tornar a recórrer per legitimar nous embats, hem de saber si ho estem fent bé, si estem convencent més persones que ens ajudin a superar el 50%. I la resposta és que sí, que ho estem fent bé, però que també treu el cap un independentisme abstencionista que ens pot jugar una mala passada. Si algú té la brillant pensada de promoure l’abstenció del vot independentista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya a manera de boicot o de protesta perquè els partits no han implementat el mandat de l’1 d’octubre, el que estem guanyant per una banda ho podem perdre per l’altra. És un luxe que no ens podem permetre. Per tant, cal fer una crida al seny i a la responsabilitat malgrat les dificultats dels darrers mesos, que tenen desorientades, segurament amb raó, un munt de persones.

En un altre article al mateix diari del dissabte 16, Muñoz feia una segona anàlisi on escrivia: ” (…) hi ha algunes tendències de fons que cal tenir en compte. La primera és que el vot independentista pateix un cert desgast a les zones on és més hegemònic. No sabem si això és degut al creixent rum-rum antipartits que promouen determinats sectors o si, per contra, es deu a un cert cansament d’alguns votants de frontera que viuen en aquestes zones. Però, en tot cas, és un element a tenir en compte.”

Roger Tugas també va ser molt ràpid en la seva anàlisi i a treure conclusions. Ho va fer dimecres 13 de novembre al Nació Digital, on destacava que “la base sí que s’eixampla: l’independentisme va créixer el 10-N sobretot a zones unionistes”. Amb el seu article, els d’en Jordi Muñoz i les dades que em van anar aportant un munt de persones arran d’una crida que vaig fer (i que va ser la primera piulada de la sèrie), vaig començar a mirar a quins municipis havíem aconseguit guanyar vots per a la suma d’ERC, JxC i CUP i a quins, per contra, n’havíem perdut. Per fer-ho em calia ordenar els municipis per nombre d’habitants i anar de més a menys. Començàvem, doncs, per Barcelona, on encara podríem filar més prim i fer l’anàlisi per barris. Potser més endavant, si no ho ha fet ja algú altre.

Amb tota la informació que m’havien proporcionat el dia 12, l’endemà vaig aprofitar l’article d’en Roger Tugas per fer un primer fil.

Dijous 14, en un segon fil, remarcava el pes de l’aportació dels cinc municipis amb més població de Catalunya.

I a partir d’aleshores, fils sobre Terrassa, l’Hospitalet, Badalona, Manresa (com a exemple de municipi on no avancem), Sabadell (en contrast amb el Papiol, on no avancem), Santa Coloma de Gramenet, la Garriga i Badia del Vallès (tots dos junts en un únic fil), Sant Boi de Llobregat, el Prat de Llobregat i Viladecans (tots tres en un únic fil), Lleida, Tarragona i Mataró (tots tres en un únic fil) i Reus i Girona (junts com a exemples de municipis on no avancem), amb els quals ja havia comentat totes les ciutats de més de 100.000 habitants.

Per sota dels 100.000 habitants, el primer fil va ser per a Sant Cugat del Vallès, després Rubí, Cornellà de Llobregat (en contrast amb Palafrugell), una breu incursió a Cervelló, novament un fil per a Cornellà, però aquest cop més extens, Cerdanyola del Vallès, Barberà del Vallès, novament Tarragona, però ara en solitari, Vilanova i la Geltrú, Montgat (arran de la notícia de la moció de censura contra Rosa Funtané), Mollet del Vallès, Castelldefels, Molins de Rei i finalment Ripoll, com a nova mostra de municipi on no avancem, i arran del fet que Joan Tardà hi anés a presentar el seu llibre.

En un fil o altre, finalment, les 20 ciutats amb més població de Catalunya ja estaven comentades. I no coincidien pas amb les 20 que més vot nou havien aportat a l’independentisme. Hi ha ciutats que, per població, haurien pogut aportar molt més i a la inversa, perquè l’aportació de vot nou a l’independentisme no depèn tant del nombre d’habitants com de la composició política. Tal com deia Roger Tugas, l’independentisme guanya vots allà on té menys suports: “En el gruix de seccions on ERC, JxCat i Front Republicà (FR) no van aconseguir ni una de cada deu paperetes en els anteriors comicis, les dues primeres forces i la CUP han incrementat els suports ara un 15,6%. En el global de seccions amb un suport independentista d’entre el 10% i el 20% a l’abril, els vots han crescut ara un 7,7%, i en les d’entre un 20% i un 30%, han augmentat un 4,1%. Pel que fa a les seccions censals amb entre el 30% i el 50% de vot independentista fa mig any, aquest s’ha incrementat, però poc, per sota del 2% en els dos trams. I a mesura que el suport a ERC, JxCat i FR va ser major a l’abril, aquest ha caigut més ara, fins fer-ho un 3,4% allí on l’electorat independentista era hegemònic, superior al 80%.”

El seu gràfic era prou explícit:

Captura de pantalla del gràfic de Roger Tugas per a l’article de Nació Digital: https://www.naciodigital.cat/noticia/191001/base/si/eixampla/independentisme/va/creixer/10-n/sobretot/zones/unionistes

A grans trets, doncs, els municipis on l’independentisme està per sota del 50% són municipis on avancem, mentre que on ja s’ha superat aquest percentatge és on no avancem, sinó que reculem, amb la qual cosa neutralitzem els avenços que fem als altres municipis. Quan ho mirem amb detall, però, sempre trobem coses remarcables que val la pena comentar en fils. Això continuaré fent els propers dies. Si voleu anar-ho seguint, ja ho sabeu.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *