Blog d'en Xavier Mir

Arran d’una piulada que ha aixecat força polseguera i que ha fet obrir diverses línies de debat alhora, he decidit intentar organitzar-ho tot plegat una mica millor en aquest apunt. La piulada en qüestió deia que hi ha molts municipis de l’àrea metropolitana on ERC ha quedat segona i que, en aquests municipis, si la gent que va votar Junts per Catalunya, que van ser molt pocs, hagués votat ERC, amb els seus vots haurien fet que guanyés ERC i no el PSC. Posava l’exemple de Parets del Vallès, però hi ha molts altres municipis en aquesta situació. Poc després, parlava dels 199 municipis on el 28 d’abril encara no va guanyar cap partit independentista i proposava mirar-nos amb detall tots i cadascun dels casos per intentar guanyar per les municipals del 26 de maig (vegeu l’etiqueta #199municipis a Twitter).

Al cap de poc, ja tenia una munió de gent dient-me que això era precisament el que es volia quan es demanava la llista única, que com sabeu jo mateix he estat rebutjant tant en aquest blog com a totes les xarxes socials. Aleshores, hi ha contradicció o no hi ha contradicció? Sóc un cínic i tot, com m’ha dit algú? Naturalment que no. Pot costar d’entendre en primera instància, però si un hi posa ganes i esperit positiu, es pot entendre perfectament.

Llista unitària sí o no?

No. De fet, les eleccions del 28 d’abril avalen força la idea defensada per ERC que cal diversificar l’oferta electoral independentista. En canvi, la proposta unitarista de Junts per Catalunya, especialment a les grans ciutats i al conjunt de l’àrea metropolitana de Barcelona, ha rebut un suport ben escàs. En el conjunt de Catalunya, la reivindicació d’un front independentista ha rebut el suport de mig milió de votants, mentre que l’aposta per diversificar ha rebut el suport de més d’un milió. El tema hauria de quedar tancat perquè s’ha demostrat definitivament que no és una estratègia útil ni encertada per al conjunt de l’independentisme, però segur que encara cuejarà una mica més, per desgràcia.

“Ni dretes ni esquerres; primer independència”?

És evident que, allà on hi ha més tradició de votar PSC-PSOE o ICV/comuns, el discurs segons el qual s’ha de deixar de banda les dretes i les esquerres genera una gran desconfiança. Resulta particularment eloqüent el 2,12% de vots que ha obtingut Junts per Catalunya a Santa Coloma de Gramenet, per exemple, però aquesta escassa capacitat de connectar amb el votant de l’àrea metropolitana, que és on ens juguem poder superar el 50% de suport a la independència al conjunt del país, és general a molts municipis d’aquesta zona. És un relat que Junts per Catalunya ha intentat imposar, però que ja no té més recorregut i que caldria que es replantegessin. De fet, aniria bé que hi renunciessin explícitament i que reconeguessin l’error.

Com és el votant de Junts per Catalunya?

Des que Artur Mas va imposar la solució de la llista unitària en forma de Junts pel Sí, el que havia estat l’espai convergent tradicional, el centredreta, rebatejat diverses vegades i ara encarnat en Junts per Catalunya, no ha parat de renunciar a aquesta herència en favor d’una suposada transversalitat. Això ha fet que ara mateix costi de saber com és el votant de Junts per Catalunya. És realment un votant homogeni que no té un model de societat i que vol superar el debat de dretes i esquerres com han dit tots els seus caps visibles, des de Carles Puigdemont fins a Laura Borràs? O hi ha encara el vot convergent de tota la vida? La pregunta és important perquè a un tipus de votant té sentit demanar-li que consideri la possibilitat de votar ERC, però a l’altre no. Al qui ha vist en Junts per Catalunya un mer instrument per assolir la independència, altres instruments li poden anar igual de bé. El qui hi troba una eina que, a més de ser independentista, defensa el seu model de societat, segurament ha trobat la seva opció política. Aquells 1.222 vots de Santa Coloma de Gramenet, per exemple, de qui són? D’empresaris que volen un acomiadament més fàcil? De gent rica que no vol pagar l’impost de successions? O són de gent que volien la unitat i que han votat JxCat seguint aquest relat? Ara que aquest relat ha quedat en fora de joc, no podrien valorar votar altres opcions independentistes?

Qui representa l’independentista que no està d’acord ni amb ERC ni amb CUP/FR?

Aquesta renúncia de Junts per Catalunya a l’espai exconvergent podria ser un dels factors que expliqués la pèrdua de suports. No sabem cap on han anat els 948.233 vots a JxCat del 21 de desembre de 2017 que ara s’han quedat en 497.638 (mentre que els 935.861 d’ERC han pujat a 1.015.355). Si tots haguessin passat a ERC no hi hauria cap problema perquè el còmput conjunt del vot independentista seria el mateix, però el problema és si el 28 d’abril es van quedar a casa o van votar opcions del bloc del 155, perquè aleshores voldria dir que necessitem que algú recompongui urgentment aquest espai per tornar a fer atractiu un independentisme de centredreta.

I Puigdemont?

Ja fa temps que estem en una situació realment complexa que demana molta prudència i molta humilitat abans de jutjar ningú, però a mesura que passen els dies se’m va fent més gran el dubte si no hauria estat millor preservar la institució del Govern a l’Exili de la lluita partidista, si el 21D no hauria estat millor mantenir el president legítim al marge de la concurrència electoral. Es va fer una aposta per vincular l’èxit de Junts per Catalunya a la sort del MHP Puigdemont. Podria haver sortit bé. La tendència del 21D de 2017 podria haver continuat a l’alça i ara tindríem una part del país molt important deixant de votar ERC per votar el president a l’exili. La gent (molta més gent, vull dir, perquè ja em consta que n’hi ha) podria estar molesta amb el president Torrent per no haver-lo investit a distància. Aleshores, molt probablement, els resultats del 28A haurien anat d’una altra manera i ara tindríem un Junts per Catalunya més fort i una ERC més feble. El suport a Puigdemont a través de Junts per Catalunya seria generalitzat en una part del país, però segurament seria ínfim en una altra part on els votants no tenen aquest sentit institucional i no se senten tan connectats amb el president a l’exili. Com a conseqüència, potser serien molts més de 199 els municipis on no hauria guanyat l’independentisme. (Insisteixo en el 2,12% de Santa Coloma de Gramenet.) No crec que aquesta opció ens hagués dut a sumar més vots en el conjunt de l’independentisme. En tot cas, les coses no han anat així i ara un mal resultat de Junts per Catalunya implica un risc de desprestigi per al MHP Puigdemont que no ens calia córrer.

I ara, per les municipals, què?

Doncs ara tenim una gran oportunitat i l’hem d’aprofitar. El 28 d’abril només va haver-hi 199 municipis on no va guanyar una candidatura independentista. És evident que el comportament electoral en unes eleccions espanyoles no s’ha de reproduir mimèticament en unes eleccions municipals i que la gent pot canviar i canviarà el sentit del vot, però la proximitat de les eleccions i l’impacte de la victòria d’ERC han de tenir per força un efecte positiu per als interessos de l’independentisme. Cal intentar guanyar també en aquests 199 municipis. I si no hi podem guanyar, fer-hi el millor resultat possible i condicionar les formacions de govern. Allà on sigui possible, sempre serà millor un govern ECP-ERC que no pas un govern PSC-Cs. Allà on el PSC guanyi clarament, sempre serà millor trencar el bloc del 155 fent un govern PSC-ERC que no pas consolidar-lo amb un govern PSC-Cs. Els partits independentistes, tots, hem d’obtenir el màxim de regidors i regidores possible i implicar-nos en el govern dels nostres municipis perquè això ens donarà l’oportunitat d’arribar molt millor a la ciutadania i serà més fàcil sumar més ciutadans a la nostra causa. Que ningú no s’ofengui si proposem als votant de Junts per Catalunya que valorin de votar ERC en aquells municipis on els de Puigdemont són quarta, cinquena, sisena o fins i tot setena força. El vot és lliure i ha de ser coherent, però de la mateixa manera que ERC va renunciar a les seves sigles i es va avenir a fer Junts pel Sí tot i estar convençuts que no era una bona estratègia, no veig per què ara no es podria fer el mateix però en sentit invers.

I què passarà amb Junts per Catalunya?

Sincerament, crec que els resultats de les municipals tampoc seran postius per a Junts per Catalunya. No soc jo sol qui fa aquest pronòstic. També en parla, per exemple, Oriol March a Nació Digital. I, lluny d’alegrar-me’n (anticipant-me als qui creuen que ERC només aspira a perjudicar JxC), hi veig un problema. Tal com intenten explicar des del perfil de Twitter de Jeff Stats, “l’independentisme pot perdre percentatge de vot en aquestes municipals de Barcelona” perquè “el 2015 Trias va eixamplar la base per la dreta rebent vot útil d’ordre”, un vot que s’oposava al de Colau. “El desdibuixament de JxCat farà que molt d’aquest vot faci un PSC o Valls”, afegeixen. Aquest desdibuixament s’ha de resoldre com més aviat millor perquè tornem a tenir una oferta independentista atractiva des del centredreta que complementi la que fem tant des del centreesquerra com des de l’esquerra radical.

El triple error de Junts per Catalunya

En definitiva, passades les eleccions espanyoles del 28 d’abril i fetes les primeres anàlisis, es va percebent el que podria ser el triple error de Junts per Catalunya. En primer lloc, haver insistit en l’estratègia de la llista unitària iniciada per Artur Mas amb Junts pel Sí. Els resultats del 28A acaben de confirmar allò que ja es va veure el 21D de 2017: que no era la bona. Sigui per falta d’encert o per mala intenció, els errors se solen pagar.

En segon lloc, haver vinculat la figura de Carles Puigdemont a la sort dels resultats electorals d’una candidatura. Si s’hagués mantingut al marge de la competència electoral, uns mals resultats de JxC no afectarien ara la seva imatge ni la feina necessària que ha de fer des de l’exili. I ara no estaríem patint per si uns mals resultats a les eleccions al Parlament Europeu el perjudiquen encara més. Puigdemont, però, va creure que calia revifar la llista unitària que ERC havia descartat quan es van convocar les eleccions del 21D de 2017, i com que en aquell cas li va anar bé i va obtenir més vots que no pas ERC, ha persistit en l’error. No va saber-ne llegir els resultats. No va entendre que la gent havia votat Junts per Catalunya creient que realment així faria que el MHP Puigdemont tornés, no perquè validessin l’estratègia de la llista unitària.

Finalment, tot plegat els ha dut a abandonar l’espai de centredreta. Els votants d’aquest espai no han trobat en JxC el referent atractiu que havia estat CDC i han fugit a l’abstenció o a altres partits, cosa que fa perillar la suma de l’independentisme.

Val a dir que en el fons d’aquests errors hi ha el doble desplaçament progressiu de la centralitat política: de l’autonomisme a l’independentisme i d’una massa electoral de centredreta a una de centreesquerra. L’espai exconvergent s’hi hauria pogut adaptar i reformular-se. El pas de CDC a ERC s’hauria pogut produir amb normalitat per reflectir aquest canvi de la realitat social, però Mas primer i Puigdemont després han intentat aturar-lo amb una estratègia equivocada i això ha portat a aquests tres errors que ara paga tot l’independentisme i que generen molta desconfiança en JxC.

[Actualització del 10 de maig] Les candidatures de primàries impulsades per l’ANC

Davant la possibilitat que els vots per a la llista BCN és Capital de Jordi Graupera no siguin suficients per obtenir un regidor i que sigui precisament aquesta la quantitat de vots que faltin a Ernest Maragall per obtenir-ne més que no pas Ada Colau, també té tot el sentit del món demanar als qui tenen intenció de votar el primer que votin el segon. I, un cop més, això no vol dir que hagi canviat d’idea respecte de les primàries. Continuo pensant que no són un mecanisme útil per guanyar les alcaldies que ens falten.

El problema de les primàries que va impulsar l’ANC per formar una sola llista independentista als municipis on calia assegurar l’accés a l’alcaldia és la naturalesa dels dos demos. Intento explicar-me. Imaginem un municipi que tingui un cens de 100.000 votants. Donem per fet que n’hi ha 40.000 que són obertament contraris a la independència, 40.000 que hi són clarament favorables i 20.000 que se situen en algun dels matisos que hi ha pel mig. Els qui s’apuntaran al procés de primàries per poder triar el candidat o candidata sortiran del segon grup. No hi participaran tots, però tots sortiran d’aquest grup, perquè els obertament contraris no ho farien mai, i els del tercer grup no s’implicaran activament en una cosa que no acaben de veure clara; no se sentiran interpel·lats. Per tant, el candidat sorgit del procés encaixarà perfectament amb el que vol el segon grup, que és el grup que ja tenia el vot decidit, però pot tenir dificultats per arribar al tercer grup.

Cal recordar que les primàries no es plantejaven als municipis on entre ERC, JxC i CUP sumen més del 50%, sinó precisament en molts llocs de l’àrea metropolitana on sol guanyar el PSC o els Comuns. Per tant, l’electorat a qui cal arribar amb el candidat triat és d’esquerres, però és un electorat que no s’haurà implicat en el procés de primàries. Així, ens trobem amb el cas de Jordi Graupera, que va ser qui més va agradar el demos que va participar a les primàries, però que, atès el seu perfil ideològic, difícilment resultarà atractiu al votant que forma part del tercer grup. Al capdavall, doncs, és un problema molt semblant al que ens plantejava la llista unitària que demanava Junts per Catalunya. Resulta, però, que Junts per Catalunya no ha volgut participar en aquests processos de primàries (si en algun cas ho ha fet, és poc rellevant). Que no ho hagi fet ERC és normal perquè sempre hem dit que no ens sembla una bona estratègia, però que no ho hagi fet Junts per Catalunya demostra una contradicció evident.

Un cop explicat per què em sembla perfecte que Ernest Maragall no participés en el procés de primàries impulsat per Graupera i l’ANC, diria que és ben legítim apel·lar a votants d’una candidatura que té caràcter finalista, és a dir, que es va crear amb la intenció de guanyar alcaldies independentistes deixant de banda la ideologia o el model de municipi (en cada lloc, el programa el feien els qui s’havien involucrat en el procés, i per tant tornem al problema exposat abans). Si existeix el risc, com apunten moltes enquestes, que BCN és Capital no obtingui cap acta de regidor, té tot el sentit del món oferir una altra eina per assolir l’objectiu que va inspirar la candidatura. Les crides al vot útil només arriben als qui volen fer un vot útil. Qui té una determinada convicció ideològica vota l’opció que millor la representa al marge que pugui obtenir un resultat més bo o més dolent, però qui vota pensant en un únic objectiu sí que pot valorar quin partit li pot resultar més útil.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!